Un an de mai, a l’ocasion del Jorn Internacional dels Dreches de l’Enfant, que se celèbra aqueste 20 de novembre,  Calandreta denóncia lo refús del drech a la diversitat lingüistica pels enfants de França e remembra que l’estat francés ratifiquèt la Convencion suls Dreches de l’Enfant amb una resèrva sus l’article 30, que tòca los dreches lingüistics. Aquel article ditz net e clar que los enfants de “las minoritats etnicas, religiosas o lingüisticas” devon pas “èsser privats del drech d’aver sa vida culturala pròpria”, ni mai “d’emplegar sa lenga pròpria en comun amb los autres membres de son grop”. Mas “lo Govèrn de la Republica declara, compte tengut de l’article 2 de la Constitucion de la Republica Francesa, que l’article 30 a pas de s’aplicar per çò que concernís la Republica”.
 
Legissiam dimècres passat sus las paginas de Jornalet, que los salariats de La Pòsta an pas drech de parlar occitan. Dins las instruccions que l’entrepresa dona als emplegats en contacte amb lo public, la societat postala francesa avertís que “s’exprimir en dialèctes locals o dins una lenga estrangièra” es grossièr e comportarà una sancion.
 
D’un costat, tant la resèrva de l’estat francés davant l’article 30 de la Convencion suls Dreches de l’Enfant, coma lo quite article 2 de la Constitucion francesa, e tanben las instruccions de La Pòsta a sos emplegats, son d’atemptats fòrça grèus als dreches de l’òme, e dins quin país democratic que siá, lo mond vendrián espantats d’aquela indignitat. Ça que la, dins l’estat francés aquela situacion sembla pro acceptada, e quitament dins l’encastre occitanofòn, a ne jutjar pels comentaris de certans legeires de Jornalet.
 
L’escrivan nòrd-catalan Joan Lluís Lluís o explica clarament dins son libre Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002). “I a, doncas, en França una fiertat del monolingüisme. Es una fiertat pivelaira, sustot perque afècta tanben de gents cultas e intelligentas, de politicians, d’artistas, d’escrivans e de jornalistas”, çò ditz. En mai d’aquò, precisa que “pensan que totas las autras lengas son enemigas potencialas de la lenga francesa. Per eles, i a una guèrra amb dos fronts: lo front exterior… sustot contra l’anglés, e lo front interior, contra «los pateses». Cal dire que los met sovent mai en ràbia lo front interior, perque lo veson coma una conspiracion de traïdors, una cinquena colomna de malparlants…. O veson coma l’òbra malefica de çò que los faissistas apèlan l’anti-França…”
 
Mas es pas un afar d’èsser prò-França o anti-França. Es pas França ni mai lo francés que cal combatre per tal que subrevisca la nòstra cultura. Es aquel culte de l’estat monolitic, del monolingüisme e d’aquela obsession de veire d’enemics dins las autras lengas e las autras culturas. Es dins la lucha per la diversitat lingüistica e culturala, pel drech a la diferéncia e per la convivéncia e la coexisténcia que recuperarem la lenga, la cultura e lo país. E per menar a bon tèrme aquela lucha, avèm lo bonaür d’aver un fum de novèls occitans, que nos an portat de nòvas lengas, de nòvas culturas e de nòvas visions del Mond. Es una escasença màger que devèm saber aprofiechar, coma o an fach la còla de Shens Papèrs, per bastir amb eles l’Occitània de deman dins la convivéncia e la diversitat.