Era lengua occitana, gessuda deth latin, ena Edat Mieja, se coneishec, abans dera denominacion “occitan”, coma “provençau” e abans, coma lengua “romana”. S’emplegaue ena glèisa, enes palais e ena literatura esplendorosa des trobadors. Se distinguie dera lengua culta, eth latin.

Era lengua romana (er occitan) auec influéncia ena lengua castelhana. Li a deishat quauques paraules e maugrat qu’era Real Academia Española a anat qualificant cèrt lexic, de procedéncia provençau, coma italianismes, francismes o germanismes, damb eth temps s’an anat reconeishent coma occitanismes, ei a díder paraules obtengudes a compdar dera influéncia dera lengua romana.

Era lengua occitana penetrèc, pendent era Edat Mieja, en territòri pròpi dera lengua castelhana per diuèrsi canals: eth repoblament de tèrres que s’anauen reconquistant as arabes, eth comèrç, es peregrins deth Camin de Santiago, e d’auti peregrinatges, es guerrèrs, eth desplaçament des ordens religioses, que subtituïen es rites mozarabs per rites cristians… Entre toti heren qu’es occitans ocupèssen parçans sancers. Iniciaument viuien de forma separada dera rèsta dera poblacion, auien conflictes damb es vesins castelhans, però pòc a pòc s’anauen integrant, enquia ocupar lòcs de responsabilitat. Uns desplaçaments emblematics son es qu’acompanhèren ara curia de AlfonsVIII (1155-1214), fondador deth Monastèri de Las Huelgas (centre de propagacion culturau), que se maridèc damb Leonor d’Aquitània, arrehilha de Guilhem IX, eth prumèr trobador, e germana de Ricard Còr de Leon. Era curia s’amplic de gent procedenta d’Occitània, que cantauen en occitan (romanç) qu’importèren er esperit dera noblesa occitana, que mercaue ua naua concepcion dera societat, un respècte selècte e desconeishut envèrs era hemna, uns principis naui…, e ua cultura que s’aluenhaue deth latin coma lengua d’expression.

Entre es uns e es auti, entre es nòbles e es repobladors, portèren aspèctes e caracteristiques dera lengua occitana, dera lengua romana, que quedèren entà tostemp ena lengua espanhòla. Era sua influéncia siguec subertot en lexic. Era madeisha paraula “espanhòl” ei d’influéncia occitana, dilhèu catalana. Parlam d’ua epòca, era Edat Mieja, ena qu’era distincion entre çò qu’ei catalan e çò qu’ei occitan ei imperceptibla. Ua des línies explique qu’era paraula “espanhòl” auie penetrat ena peninsula procedenta deth lenguadoc a trauès dera Ribagorça e que s’emplegaue entà designar ad aqueri que se plaçauen, que s’estabilizauen, ena territòri castelhan procedents de diuèrsi lòcs. “Espanha” e “espanhòl” s’emplegaue des der exterior entà designar un territòri qu’internament se denominaue “Castilla” e “castellano”. E er emplec d’aquera epòca s’a documentat damb grafies pròpies d’un lenguadocian normativizat, ei a díder “Espanha” damb “nh”; era “ñ” non s’estabilizèc enquia quauqui ans dempús.

D’autes paraules espanhòles testimonien era influéncia dera lengua occitana: gavach (abitants venguts deth nòrd, dera montanha, damb ua forma de parlar dificila de compréner); desastre (de “des” qu’en lengua romana signifique “sense” e “astre” que vò dider “sòrt”), embajada (qu’era RAE reconeishec coma occitanisme ath delà de 1984), fraile (aportat ath castelhan amassa damb “monje” pera orden de Cluny, venguts deth nòrd, enes sues evangelizacions), jornada (de “jorn”, que hè referencia as ahèrs d’un dia), trufa (entath tubercul e en sentit figurat de “truhan”)… e fòrça, fòrça mès e especialament paraules perteneishentes ath vocabulari nautic que portauen subertot es gascons.

Ena lengua a quedat eth testimòni, que transmetie er esperit dera noblesa occitana, e que s’aluenhaue deth latin e mercaue signes de distincion damb es religiosi e es militars, entre d’auti. Es occitans que se plaçauen enes païsi castelhans incorporauen eth tractament de Dòn e Dòna as sòns personatges distinguits: Dòn Guilhem, Dòn Joan… Es castelhans non emplegauen aguestes formules però les assimilèren e les mantengueren ena sua lengua enquia arribar sègles mès tard a òbres coma “Dòn Quishòt”. Aqueth “Dòn” occitan quedèc immortalizat ena òbra mès importanta dera literatura mondiau. Son destacables es influéncies lingüistiques en Navarra, a on er occitan languedocian competie damb er euskera e portaue signes de modernitat, o en País Basc a on eth gascon s’enfrentaue ar euskera, e en Cantabria, Burgos…

M’a surprés eth qualificatiu, que hè bèth comentarista, de “lengua assassina” entà referir-se ath castelhan. Ei ua designacion provocativa e discutibla, sense dobte. Eth que l’emplegue ac hè pr’amor que deth castelhan en considère sonque qu’ei ua lengua dominanta e imposada pes govèrns. Considèren es lengües coma organismes vius damb capacitat de decision e d’actuar en favor o en contra. Ei ua consideracion exagerada però pòt ajudar a polemizar, que tostemp ei bon.

Era lengua occitana non siguec ua lengua assassina; ère portadora de cultura e de modernitat. Es aires identitaris de toti es paisi panromanics n’aprofitèren.