La tenguda dels referendums d’independéncia de la Nòva Caledònia se pachèt entre París e Nouméa dins un encastre de descolonizacion concebut per superar un conflicte violent qu’aviá culminat en 1988 amb la crisi dels ostatges d’Ouvéa, amb un bilanç de 23 mòrts (19 independentistas e 4 gendarmas).
 
Los primièrs dos referendums portèron de victòrias estrechas a l’unionisme francés del temps que la majoritat independentista se refortissiá entre lo primièr e lo segond vòte. Ara, davant la pichona possibilitat que l’independentisme poguèsse ganhar, França a forçat la tenguda del tresen referendum en despièch del refús dels independentistas e de l’impacte social de la pandemia de covid-19. Valent a dire malgrat la falsa acabada de l’Acòrdi de Nouméa e la possibilitat del retorn de la violéncia.
 
La question que nos pausam es perqué França auriá precipitat aquel referendum. Per contunhar d’esplechar lo niquèl? Per manténer sa preséncia militara dins lo Pacific? Per evitar que l’archipèla siá dins l’airal d’influéncia de l’AUKUS? De remembar qu’aquel acòrdi militar entre los Estats Units, Austràlia e lo Reialme Unit se negocièt per l’esquina de França, que s’encoleriguèt après l’anullacion d’un contracte milionari de crompa de sosmarins franceses per Austràlia.
 
Saludam doncas lo comunicat de Regions e Pòbles Solidaris que qualifica de “pantalonada francesa” e de “desfacha de la democracia” aquel tresen referendum. Un referendum que los independentistas avián denonciat a l’Assemblada Generala de l’ÒNU a Nòva York e que son resultat es escandalós, car quand una part participa pas, l’autra s’impausa.
 
E per acabar, volèm exprimir la vergonha que la nos faguèt lo satisfecit d’Emmanuel Macron: “Los caledonians an fach la causida de França, la de l’unitat, la de la fisança. Ne soi plan fièr. Es a nosautres, ara, de dever contunhar de bastir aqueste destin comun que nòstres ainats an iniciat”, çò diguèt.