Aquesta setmana avèm publicat tres informacions que nos an remembrat la realitat dura e persistenta de las minoritats etnolingüisticas: la lucha de l’escòla publica de Maseròlas per manténer una classa bilingua, las mobilizacions al País Valencian per aparar l’ensenhament en catalan e s’opausar a una nòva lei que prevei de modificar l’usatge de la lenga a l’escòla, e la victòria judiciària en Bretanha d’un autre enfant sonat Fañch que sos parents an capitat d’aver son rèirenom corrèctament escrich. Son tres istòrias desparièras, mas totas parlan de la meteissa causa: la necessitat del combat constant per existir dignament.

Aquestas luchas mòstran clarament que nòstra existéncia, coma comunautats minorizadas, es pas normalizada. Nos cal revendicar, defendre e protegir cada espaci qu’atenhèm, perque vivèm totjorn jos la menaça de politicas d’uniformizacion que presican lo mesprètz e l'assirança de las minoritats. Aquela situacion es pas una exclusivitat de las minoritats etnolinguisticas; la patisson tanben d’autres collectius minorizats, coma las femnas, las personas LGBTIQ+, los immigrats e tantas autras comunautats. Totes avèm en comun lo besonh de viure constantament en aparant de dreches fondamentals que nos permeton de viure dins lo respècte de qual sèm.

Aquel combat nos fa  venir mai conscients de las diferéncias e de la valor de la diversitat, nos dobrís la ment a d’autras realitats socialas e culturalas, nos rend mai solidaris e nos ajuda a bastir una societat mai justa e plurala. Es dins la marginalitat que sèm liures, “Es sus la talvèra qu’es la libertat”, çò disiá plan Joan Bodon, lo grand escrivan occitan. Diluns passat, 24 de febrièr, nos ramentàvem  del 50n anniversari de sa mòrt e sas paraulas ressonan amb mai de vam que jamai. La lucha per la subrevivéncia de las lengas minorizadas es tanben una lucha per la libertat e la dignitat de totas las minoritats.