Lo departament de Losera (Aubrac, los causes Mejan e de Sauvatèrra, Marjarida e Cevenas gavaudanesa e lengadociana), amb sos pauc mai de 76 000 estatjants, es uèi lo mens poblat de l’estat francés, çò publicàvem dimars passat. Aquò poiriá semblar una curiositat estatistica, mas es en realitat lo rebat d’un fenomèn fòrça mai prigond: lo de la despopulacion d’Occitània, en particular de sas zònas ruralas. Dels dètz departaments mens poblats de l’estat, sèt son occitans. L’invèrs es tanben vertat: solament cinc dels vint mai poblats se tròban en país nòstre, totes amb de metròpolis coma Marselha, Bordèu o Tolosa. La conseqüéncia d’aquel despoblament es pas solament la pèrda d’abitants e de servicis, mas, d’un caire, la marginalizacion d’un país en tèrmes d’investiments, d’escasenças e de trabalh e, d’autre caire e sustot, la desaparicion de la lenga occitana.

Ara, per afrontar aquel desequilibri, de territòris coma Losera ensajan d’o virar a lor avantatge, amb de campanhas per far venir de nòus estatjants, amb volontat, amb fiertat. Lo cas de Losera es pas lo sol. Es l’exemple d’una Occitània que se vòl pas resignar. Es l’exemple d’un país que, malgrat los obstacles, vòl totjorn viure al país.

Pasmens, aquelas campanhas per atraire de nòus estatjants e reviudar lo territòri deurián tanplan tanben ajudar a recobrar la lenga se s’articulan amb un vejaire clar. Es la tòca de l’occitanisme de far prene consciéncia als conselhs departamentals que la repopulacion capitarà ben se se fa amb una bona politica lingüística per l’occitan. Autrament seriá la mitat de la solucion. Quand un territòri se revaloriza, lo ligam amb son identitat culturala e lingüistica deu èsser revendicat amb mai de fiertat. L’occitan pòt tornar èsser percebut coma una riquesa e un simbòl d’identitat e non pas coma una causa del passat.

Cal que las familhas aculhidas al país tròben un encastre que valorize la lenga amb de corses d’occitan dins l’educacion publica, amb de calandretas, de senhaletica bilingüa, d’activitats culturalas, ludicas, esportivas… en occitan. Cal que tròben una vida associativa, culturala e economica que valorize la lenga e qu’aculhisca los nòuvenguts e los engatge. Perque se volèm de vilas e vilatges vius dins un país viu, cal una lenga e una identitat vivas.

Es aquí que Jornalet tanben vòl aduire son granet de sable per raportar aquela Occitània que resistís, que s’organiza, qu’imagina un avenidor digne. Una Occitània que vòl pas desaparéisser en silenci. Una Occitània que remarca qu’es sus la talvera qu’es la libertat.