I a solament una causa pièger que lo mesprètz e l’ostracisme: que t’utilizen coma pretèxt per arribar a quicòm mai. Aquò es exactament çò que li es arribat a la lenga occitana, e a la rèsta de las lengas minorizadas de la Republica Francesa, quand lo Conselh Constitucional a decidit que cal preservar la corrida dins qualques regions en apelant al drech qu’an de subreviure de la meteissa manièra que l’an tanplan las culturas e lengas regionalas. Cal remembrar lo quite Conselh Constitucional, qu’ara branda lo drech de las lengas e de las culturas regionalas, es aquel meteis organisme que declarèt que la Carta Europèa de las Lengas Regionalas o Minoritàrias èra inconstitucionala. Aquela coïncidéncia poiriá far rire, mas fa plorar.
 
Evidentament, los partisans de la corrida se pausan pas aquelas questions e celèbran la proteccion constitucionala de la tauromaquia. Segon lo lor vejaire, e an tota la rason, la corrida es demorada jos l’empara constitucionala. En paraulas de Guillaume François, avocat de l’Union de las Vilas Taurinas de França (UVTF), “la corrida es demorada gravada sul marbre constitucional”. L’origina de la denóncia la cal trobar dins las entitats animalistas de defensa dels dreches dels animals, que considèran incorrècte que la lei francesa enebisca de far cap de mal gratuit als animals a l’excepcion del cas de la corrida, e quitament en aquel cas o permet solament dins qualques regions e departaments. Alavetz, amb l’aprobacion nòva del Conselh Constitucional, la corrida recep un novèl escut protector que s’apond a la proteccion legala qu’aviá ja e a la siá inclusion al patrimòni immaterial cultural de França. Mentre qu’en Espanha las corridas recuèlan (son ja illegalas en Catalonha e en las Illas Canàrias), en França son santificadas sus l’autar de la legalitat constitucionala.
 
Al delà dels dreches dels animals e de la proteccion legala de la corrida, cal denonciar la dobla mesura del Conselh Constitucional de França a l’ora de far las siás resolucions. Es inacceptable que França dessenhe de politicas encaminadas vèrs la substitucion lingüistica en favor del francés e, a l’encòp, que pretenga purificar la siá marrida consciéncia a travèrs de la proteccion de la corrida. Se la Republica Francesa crei vertadièrament que cal preservar las culturas e las lengas regionalas, se deu pas limitar a la proteccion de la tauromaquia: cal qu’oficialize l’ensenhament dins quina lenga regionala que siá e qu’accèpte d’un còp qu’es, la Republica, un estat multinacional. Per ara, vista en defòra dels limits franceses, França demòstra la siá immensa ipocrisia.