Lo patrimòni? D’unes pensan als sòus estremats dins un còfre fòrt. D’autres a las pèiras, als castèls e autres monuments, testimònis de l’istòria e del passat. Mas, dempuèi gaire, una autra nocion se met en evidéncia: lo Patrimòni Cultural Immaterial (lèu nomenat PCI per d’unes). Aquò càmbia las perspectivas d’agach sus l’Istòria qu’es pas pus una seguida de potents, de Reis e d’emperaires, de batèstas, d’amolonament de riquesas o de grands artistas.
 
L’Istòria se met a tocar l’etnologia en se disent que fan tanben partida de l’umanitat totes los sabers remosats pels pòbles e las comunautats (literatura orala, medecina populara, coneissença de las plantas, observacion de las bèstias, meteorologia, …), totes los saupre-faire (mestièrs, artisanat, cosina, …) e los eveniments que ritman la corsa del temps (coma Carnaval o lo Bufa-li de Ladèrn). Atal, las animacions qu’acompanharàn la mòstra a Carcassona concerniràn los contes, los rugbis que transforman Aude en Reialme d’Ovalia, l’accent, l’alimentacion (la guèrra terribla entre caçolets; la trufa negra de la culhida a la truficultura; …), la desparicion de fèstas (coma lo torn de l’ase a Ciutat), las musicas (jos totas las formas e que se poiràn ausir dins la dimenjada finala amb una programacion de tria), lo ròtle precursor de la revista Folklore, etc.
 
 
Lo país audenc e l’etnologia
 
Plan lèu, tre la debuta del sègle XIX, lo departament d’Aude, coma d’autres territòris rurals, noiriguèt la curiositat dels observaires, pensamentoses de sasir de diferéncias e de marcadors culturals (baron Trouvé, Felician Pariset, Auguste Forés, Gaston Jordana…).
 
De notacions en descripcions, prenguèt forma una disciplina que, dins lo vam de las sciéncias umanas e socialas naissentas (sociologia, arqueologia, geografia, demografia, etc.) definiguèt son perimètre e sos metòdes. L’entre-doas-guèrras constituiguèt d’aquel punt de vista un moment capital, una virada que los audencs empruntèron lèu. Atal, en 1937, al moment ont se debana a París lo primièr Congrès Internacional de Folclòre, a l’ora ont Jean Zay, ministre del govèrn del Front popular, fonda lo Musèu Nacional de las Arts e Tradicions popularas, espelís a Carcassona lo Grop Audenc d’Estudis Folclorics, a l’instigacion de Fernand Cros-Mayrevieille. Daissant de costat las referéncias a un regionalisme preocupat de mantenença identitària, lo grop desira portar pèira a la “sciéncia de las culturas popularas”. Se liga amb los primadièrs de la disciplina: Arnold van Gennep, André Varagnac e Georges-Henri Rivière, qu’al cap del MNATP espèra mobilizar lo GAEF e l’integrar al rasal que sómia d’establir a l’entorn de son musèu. Mas la guèrra ne decidís autrament: lo projècte de Musèu Audenc de las Arts e Tradicions Popularas veirà pas jamai lo jorn. Pasmens, las annadas negras arrèstan pas l’aventura del Grop Audenc que perseguís son òbra de collècta (dins los domenis de l’etnolingüistica, de la literatura orala, dels usatges, etc.). Las resultas alimentan las multiplas liurasons de la revista Folklore que lo Grop Audenc de Recèrcas e d’Animacions Etnograficas (GARAE) ne perseguirà la publicacion fins a 1988.
 
Dins los ans 1960, la dobertura del CNRS a totes los camps disciplinaris se concretiza per la mesa en plaça d’RCP: Recèrcas Cooperativas sus Programa. Las recèrcas concernidas son collectivas, pluridisciplinàrias e pòrtan sus de microsocietats que s’agís de considerar d’un biais “total”. Al nombre de las zònas testimònis de la cadena, lo País de Saut ven lo terren d’estudis d’antropològs jovenòts, per la màger part d’origina audenca, formats a la dialectologia per Joan Seguin e a l’etnografia per Renat Nèlli. Segurs d’èsser los testimònis de la fin d’un monde païsan, militant a l’encòp contra lo colonialisme interior de l’Estat centralizaire, aqueles “antropològs autoctòns” s’estacan pas solament a collectar de subrevivéncias, mas tanben a comprene aquel còrs social confrontat al cambiament. Dins las piadas de Claude Lévi-Strauss, impòrtan sul terren los metòdes e questionaments de lors collègas “exotizants”. Contribuisson atal a afirmar una autra etnologia de França, garida de son “etnostalgia”. Collectiva, l’aventura balhèt luòc a una restitucion rica e escampilhada. A l’entorn dels regretats Danièl Fabre e Joan-Pèire Piniès, lo GARAE prenguèt son vam. Contunha uèi l’òbra de Renat Nèlli e de plan d’autres.
 
 
D’animacions a l’entorn de la mòstra
 
L’operacion Cultura Viva PCI permetrà de rescontrar lo dijòus 21 de març a Argon l’escrivan de Peiregòrd Micheu Chapduelh, grand coneisseire de la cultura populara, e que desvelarà totas las cresenças del quotidian de la vida campestrala. L’endeman, se poirà veire a l’Ostal de las Memòrias (18h), lo filme de Patric Lavaud que li es consacrat: “Micheu Chapduelh, una pensada sauvatja, cronicas d’un monde desaparegut o escomesas ecologicas per deman?”.
 
Lo dijòus 11 d’abril, Joan-Francés Saisset animarà una discussion suls rugbis en país audenc. Una presentacion de la mòstra comentada en occitan es prevista lo dissabte 13 d’abril de matin.
 
Lo final de la manifestacion, del 26 al 28 d’abril, farà la part bèla a divèrsas formas cantadas e musicalas: campanas, orguena, bodega, cant coral, etc.
 
 
Sèm totes rics!
 
S’interessar al Patrimòni Cultural Immaterial es pas s’embarrar dins lo passat o dins de reconstitucions folcloristas e sens l’endeman, mas trapar las draias per contunhar lo trabalh de trasmission de generacion en generacion, de tornar balhar vam als biaisses del viure ensems e a la capacitat de faire societat. L’UNÈSCO ditz que lo Patrimòni Cultural Immaterial deu èsser a l’encòp tradicional, contemporanèu e viu. Sèm caduna e cadun portaires (e rics) de cultura: un polit… patrimòni individual e collectiu!
 
 
 
 
Alan Roch