Actualitats
Emmanuel Kasarhérou, novèl president del Musèu del Quai Branly de París
A 60 ans, l’arqueològ e activista cultural canac pren la direccion del Musèu de las arts e civilizacions non europèas
Emmanuel Kasarhérou pren la direccion del Musèu dels arts e las civilizacions non europèas de París fondat per l’ancian president de la Republica Francesa, Jacques Chirac, en 2006.
Nascut en 1960 d’un paire canac e d’una maire francesa, especialista de la lenga ajië (tanben coneguda coma lenga houailou), una de las 28 lengas austronesianas parladas en Nòva Caledònia, Emmanuel Kasarhérou seguís d’estudis arquelologia jos l’ala de José Garanger, especialista reconegut de las culturas de l’airal pacific, e vengut famós per son respècte envèrs las culturas autoctònas.
Gràcias a son professor, que seguís dins sos trabalhs d’expausaire, rescontra aital Roger Boulay, conservator al Musèu de las arts d’Africa e d’Oceania. Amb el, concep en 1990 la mòstra “De jade e de nacre, patrimòni cultural canac”, expausada a Nouméa e puèi a París.
En 1985, a l’edat de 25 ans, pren la direccion del Musèu Territorial de la Nòva Caledònia, situat a Nouméa. Es lo primièr conservator d’origina canaca d’aqueste establiment, que las colleccions mai ancianas datan del musèu colonial creat en 1863.
La seguida arriba en 1998, quand Emmanuel Kasarhérou ven lo director del Centre Jean-Marie Tjibaou, del nom d’una personalitat màger de l’independentisme e del nacionalisme canac. Dins la meteissa rega, ven membre de l’Agéncia de Desvolopament de la Cultura Canaca e la dirigís a comptar de 2006.
Un grand musèu francés eissit de la minoritat canaca
En 2011, muda a París ont comença un trabalh de cargat de mission per l’otramar al prèp del Musèu del Quai Branly En 2013, i encapa una novèla mòstra “Canac, l’art es una paraula”. Es l’exposicion mai precisa e mai larga sul fach cultural canac jamai organizada. Es aital qu’es vengut ara lo primièr president d’un grand musèu francés eissit de la minoritat canaca. Per acabar, aquel òme es conegut per parlar drech sus la question dels objèctes panats als pòbles colonizats. Prepausa de subrepassar la question de la restitucion en vesent l’òbra coma un “objècte-ambaissador”, es a dire un objècte d’escambi, un messatgièr, pas estacat eternalament al endrech ont es conservat.
Benlèu amb una personalitat e un tal percors, aurem ganhat una aurelha atentiva a las lengas e culturas minorizadas de França?
Tomàs Lironda
Nascut en 1960 d’un paire canac e d’una maire francesa, especialista de la lenga ajië (tanben coneguda coma lenga houailou), una de las 28 lengas austronesianas parladas en Nòva Caledònia, Emmanuel Kasarhérou seguís d’estudis arquelologia jos l’ala de José Garanger, especialista reconegut de las culturas de l’airal pacific, e vengut famós per son respècte envèrs las culturas autoctònas.
Gràcias a son professor, que seguís dins sos trabalhs d’expausaire, rescontra aital Roger Boulay, conservator al Musèu de las arts d’Africa e d’Oceania. Amb el, concep en 1990 la mòstra “De jade e de nacre, patrimòni cultural canac”, expausada a Nouméa e puèi a París.
En 1985, a l’edat de 25 ans, pren la direccion del Musèu Territorial de la Nòva Caledònia, situat a Nouméa. Es lo primièr conservator d’origina canaca d’aqueste establiment, que las colleccions mai ancianas datan del musèu colonial creat en 1863.
La seguida arriba en 1998, quand Emmanuel Kasarhérou ven lo director del Centre Jean-Marie Tjibaou, del nom d’una personalitat màger de l’independentisme e del nacionalisme canac. Dins la meteissa rega, ven membre de l’Agéncia de Desvolopament de la Cultura Canaca e la dirigís a comptar de 2006.
Un grand musèu francés eissit de la minoritat canaca
En 2011, muda a París ont comença un trabalh de cargat de mission per l’otramar al prèp del Musèu del Quai Branly En 2013, i encapa una novèla mòstra “Canac, l’art es una paraula”. Es l’exposicion mai precisa e mai larga sul fach cultural canac jamai organizada. Es aital qu’es vengut ara lo primièr president d’un grand musèu francés eissit de la minoritat canaca. Per acabar, aquel òme es conegut per parlar drech sus la question dels objèctes panats als pòbles colonizats. Prepausa de subrepassar la question de la restitucion en vesent l’òbra coma un “objècte-ambaissador”, es a dire un objècte d’escambi, un messatgièr, pas estacat eternalament al endrech ont es conservat.
Benlèu amb una personalitat e un tal percors, aurem ganhat una aurelha atentiva a las lengas e culturas minorizadas de França?
Tomàs Lironda
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Gaitant per casa nostra, lo Musèu de Los Trobadors e Trobairitz, se i agués problemas politics per poder lo far en territori Occitan de l'Estat francès, es podria far en la Val d'Aran,o en las Valadas Occitanas . Ciutats coma Tolosa, Bordeus, Clarmont Ferran, Limoges, Marselha, Montpeller, serian mai importants. Mas moltes vegades se fa on se pot, no ont es vol.
Una mission per l’otramar, digna de l'otramar, seriá de restituir sense tardar mai a l'otramar çò que li aparten, mai que d'o gardar coma un butin de guèrra coloniala dins un musèu de París. Qué fa lo patrimòni canac en Isla de França ? S'enganan d'isla ! Qué fa lo patrimòni occitan medieval en Isla de França ? O deuriá èsser tot al CIRDÒC : es lo meteis problèma. Qué fan las talhas pagadas pels territòris occitans a finançar l'ensenhament e la recèrca en letras francesas ? Es a la recèrca e a l'ensenhament de (e en) occitan que deurián servir, sonque… Es lo meteis problèma, sempre, pertot.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari