Son a circular per Occitània de distintius qu’identifican lors portaires coma de parlants de l’occitan. Dins un país malaut coma Occitània, ont la majoritat dels ciutadans desconeisson la lenga autoctòna e, en consequéncia, ont los occitanofòns avèm una comprensibla percepcion d’isolament, tota iniciativa que favorís l’usatge e la visibilitat publica de la lenga es benvenguda e a lo sosten incondicional de Jornalet. Ça que la, nos cal admetre que quand avèm vist aquela campanha, nos sèm pausats una question: cal que los occitanofòns anem marcats dins lo país nòstre? Sens intrar en de comparasons istoricas que serián desplaçadas, cresèm onèstament que los etiquetats deurián èsser, justament, los occitans qu’an renonciat a la lenga del país en favor del francés. Los estranhs son eles e non los occitanofòns, coma o serián atanben los daneses que d’un còp renoncièsson al danés e comencèsson de parlar alemand.
 
Pro de peguesas, aquela campanha es benvenguda e deu venir un crit d’alèrta sus la discriminacion lingüistica que patís Occitània. S’agís d’un bon imatge per desvelhar las consciéncias endormidas, s’agís de mostrar que los occitanofòns nos cal anar marcats per nos reconéisser e poder escambiar qualques mots en la lenga del país. Creson, los nòstres politicians —que sián cònsols, elegits regionals o departamentals o senators de l’Estat—, que los parlants de l’occitan lor cal anar etiquetats per las carrièras de l’Estat francés? O, al contrari, aquò es plan per eles e pòdon quitament pensar que lo pas seguent es de nos isolar dins de guètos ont poscam parlar e nos exprimir dins la nòstra lenga millenària?
 
Aquela campanha, lançada per Òc Pertot, s’acompanha de pegasolets, qu’amb los distintius, se pòdon comandar dirèctament sul sit de Macarèl.