Lo principal sindicat dels centres immersius bretons denóncia que i a pas de mejans per trobar e per pagar de professors e critica la gestion de la direccion. Dos centres an degut barrar aquesta rintrada. Empediments de la part de l’administracion francesa.

Las escòlas Diwan, especializadas en l’ensenhament del breton e en breton, començan la nòva annada escolara amb un deficit notable de professors, segon çò qu’a denonciat la CGT-SNEIP, lo sindicat qu’a mai d’aderents entre lo personal. A travèrs del sieu pòrtavotz, Bertrand Deléon, lo sindicat ditz que s’agís d’un deficit motivat per una seguida de causas, dont la crisi economica qu’afècta l’ensenhament en general, amb la consecutiva manca de mejans per pagar dignament los professors de certanas escòlas coma las de Diwan —consideradas per l’Estat de segonda classa—, lo licenciament mai o mens forçat de fòrça d’eles en s’acabar l’annada 2012-2013, e cèrtas deficiéncias en la direccion e la gestion d’aquelas escòlas que dificultan de contractar de nòus professors.
 
Davant aquela situacion lo sindicat difondèt lo 2 de setembre passat un comunicat de cèrca de “professors de remplaçament per l’annada 2013-2014 en tota Bretanha (5 departaments) e a París [...]. La CGT-SNEIP defendrà las personas contactadas per que pòscan aver de contractes decents”. Lo meteis sindicat convida los salariats dels centres escolars a s’amassar per reorganizar Diwan, “per far sentir lo vejaire e los besonhs dels professionals”.
 
A aquel comunicat s’apond la notícia del barrament de doas escòlas Diwan, las de Pornizh e Savenneg, justament pel fach d’aver pas pogut trobar de professors que pòscan far las classas en breton. Un fach qu’a provocat un malèsser prigond entre los parents dels escolans.
 
 
Un projècte en expansion permanenta
 
Las escòlas Diwan foguèron creadas en 1976 per la militància per la lenga bretona. Tre lo primièr centre —amb cinc escolans a Lambaol-Gwitalmeze—, Diwan s’es espandit pel país breton e per París. Compta uèi amb 41 escòlas que van de la mairala fins als divèrses nivèls de segondària. Las inscripcions per l’annada 2013-2014 puèjan a près de 4000, o siá mai de 40% del nombre d’escolans que seguisson l’ensenhament bilingüe dins las escòlas publicas e privadas (catolicas).
 
Las escòlas Diwan contunhan d’èsser associativas, liuras e gratuitas. An l’estatut de servici public, mercés a un contracte amb l’Estat. Son subvencionadas per las collectivitats localas e territorialas (comunas, departaments e region) e per de dons provenent de particulars.
 
Mas las criticas del sindicat CGT-SNEIP van en la meteissa linha que çò que dison a Nationalia de fonts del quite professorat de Diwan: la manca de ressorsas i a generat un mal endemic que provòca que, de còps, se pòsca pas aténher lo nivèl de qualitat d’ensenhament que los professors desirarián per aquelas escòlas.
 
Mas aquò a pas empedit que lo licèu Diwan de Karaez-Plougêr —segon un estudi de Le Figaro— siá estat lo melhor de França en 2012, se se considèra los resultats dels examens finals, abans la rintrada a l’universitat, de totas las escòlas de la Republica Francesa. Es una reconeissença que fa calar las criticas que los jacobins franceses fan a las escòlas Diwan d’èsser “nacionalistas bretonas”, favorablas a una unica nòrma unificada e somesas a l’immersion lingüistica en breton.
 
 
Lo sistèma educatiu francés dificulta l’enfortiment de Diwan
 
Las mancas de mejans e de bonas condicions per l’ensenhament del breton dependon tanben del sistèma d’educacion dominant dins la Republica Francesa, que pausa de contunh de dificultats a la recuperacion de las mal nomenadas lengas regionalas. Aquel fach es, particularament, constatable en Bretanha ont, pasmens, cada annada puèja lo nombre d’escolans en lenga bretona.
 
De fonts de Diwan que coneisson plan la situacion dison que, d’un autre costat, existís una crisi intèrna entre los directors de las escòlas Diwan. Un sector, qu’a ja un pes remarcable, plaideja per que se done mai d’enfasi al besonh de formar de professors en lenga bretona per fin que sián a l’auçada de las exigéncias pedagogicas actualas dins lo camp de l’ensenhament. Son encara plan pauques los professors qu’ajan una licéncia d’Estat per l’ensenhament bilingüe. En definitiva, lo sector mençonat insistís en dire que, per la qualitat de l’escòla, es pas pro d’aver de professors que sàpian la lenga, e mai en se passant dels títols academics superiors, coma es lo cas de la majoritat dels qu’ensenhan dins las escòlas Diwan. Solament amb aqueles títols, çò afirman, Diwan poiriá venir pro atractiu per aumentar lo nombre de candidats per exercir un ensenhament comparable al de las escòlas publicas de la Republica Francesa.
 
Fins ara an mal capitat lo assages de comparar las escòlas Diwan amb las escòlas publicas de l’Estat. Aquò implicariá, entre d’autres avantatges, d’estabilitat gràcias al fach que poirián far partida dels budgets generals del govèrn francés. Mas un dels problèmas qu’invòca lo Ministèri de l’Educacion per empedir aquel saut, es que Diwan seguís de metòdes que menan a l’immersion lingüistica, contraris a las disposicions legalas existentas que considèran lo francés coma sola lenga de la Republica.
 
Los bons resultats de l’immersion lingüistica fan que qualques sectors de la direccion de las escòlas Diwan preferiscan contunhar endavant, malgrat que siá impossible de las plaçar dins la categoria de l’ensenhament public. D’autres sectors creson que se poiriá trobar de nòvas formulas d’engatjament per despassar un estatut que plaça Diwan a un nivèl “inferior” per rapòrt al qu’an las escòlas dependent del Ministèri de l’Educacion. La discussion es servida.
 
Mentretant las escòlas Diwan que se crèan devon subreviure, pendent cinc ans (consent amb las leis en vigor), sens cap de subvencion de las collectivitats localas e territorialas. Es una condicion que seriá insuportabla se i aguèsse pas la generositat que demòstran fòrça militants particulars, e mai se uèi son tocats per la crisi economica qu’afècta l’ensems de la societat francesa. Vaquí una autra crisi que s’apond a la quita crisi de creissença.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
Aqueste article ven del jornal catalan Nationalia.cat, amb qui Jornalet a un acòrdi de cooperacion.