O ai ja escrit e o tornarai escriure : Valencians, Catalans, Occitans, sèm un meteis pòble. Çò mai es parlicada e folclòr bon pel musèu etnografic.

Per què s'assemblen el català i l'occità? Perquè pertanyen al tronc comú de les llengües romàniques que provenen de la descomposició del llatí vulgar a partir, sobretot, del segle V després de Crist, de la mateixa manera que s'assemblen totes dues a l'espanyol o castellà, al galaicoportuguès, al sard, al francès, al romanx de Suïssa i menys al romanès (per llunyania i influències eslaves). Per què l'occità i el català s'assemblen més que les altres llengües romàniques, talment que podem entendre'ns i llegir textos d'ambdós llengües sense cap problema o ben pocs? Perquè la relació de les dues llengües sempre ha estat molt estreta i profunda, per motius geogràfics, culturals i polítics: no hem d'oblidar que Jaume I era occità de naixença i que una bona part del Llenguadoc havia pertangut a la Corona Catalanoaragonesa.
I per què són com dues gotes d'aigua de semblants o paregudes el català i el valencià? Doncs ben senzill: són la mateixa llengua. El català, de fet, és el nom com es coneix a nivell internacional la llengua que es parla a tots els territoris que tan bé defineix el diccionari de l'AVL. Al PV de sempre hi ha hagut la tradició d'anomenar-lo valencià, com a l'Alguer a cops se l'anomena alguerès; a Girona, gironí, i a Lleida, lleidatà.
Polítics: deixeu la llengua per als lingüistes i filòlegs, i dediqueu-vos a solucionar-nos els problemes de veritat que ens angoixen, que aquest, entre la gent que estima i vol la llengua, no existeix.

Per què s'assemblen el català i l'occità? Perquè pertanyen al tronc comú de les llengües romàniques que provenen de la descomposició del llatí vulgar a partir, sobretot, del segle V després de Crist, de la mateixa manera que s'assemblen totes dues a l'espanyol o castellà, al galaicoportuguès, al sard, al francès, al romanx de Suïssa i menys al romanès (per llunyania i influències eslaves). Per què l'occità i el català s'assemblen més que les altres llengües romàniques, talment que podem entendre'ns i llegir textos d'ambdós llengües sense cap problema o ben pocs? Perquè la relació de les dues llengües sempre ha estat molt estreta i profunda, per motius geogràfics, culturals i polítics: no hem d'oblidar que Jaume I era occità de naixença i que una bona part del Llenguadoc havia pertangut a la Corona Catalanoaragonesa.

Las complicacions o pelejas de tostemps quan se tracta de definir una lenga qui es quasi parièra mes pas completament sus un territòri on las apelacions càmbian tanben. Au mens, a vòste avetz esvitat lo patoés e auta non definicion d'identitat. Desfisar l'autoritat qui de tot biais cambiarà de color politica uei o deman, aquò's coralut !

Cal fer vore que la unitat de la llengua no ens la dóna el català en sí més bé l'occità.
En la Facultat de Filologia de la Universitat de València, en desembre 2004, es va llegir una tesi doctoral „que apel•la al consens i que, per cert, ni el Departament de Filologia Catalana va rebutjar ni el tribunal va suspendre„ en la qual es diu: «Hem d´investigar la llengua tenint com a marc, i fent servir com aïna d´investigació, el diasistema occitano-romà. La llengua valenciana, anomenada així pels clàssics dels Segle d´Or i per la Llei d´Ús, és una modalitat lingüística autónoma que pertany al diasistema occitano-romà, com el català, el llenguadocià, el provençal, el gascó, el llemosí, etc. (?)
Quin problema hi ha a acceptar el nom històric i literari ´llengua valenciana´?».
I a explicar que formem part d´un sistema lingüístic que s´estén entre Garait i Guardamar, el qual, des del punt de vista de l´ús i de la producció literària, ha adoptat noms diferents: llengua valenciana, català, provençal, lengua limosina, etc. El diasistema occitano-romà és el que unix. La sacrosanta unitat lingüística està salvada „pel diasistema, que és un concepte estructuralista, científic„ sense caldre entrar en valoracions, i tergiversacions, polítiques. Així queda salvat també el desig dels valencians que volen recuperar el nom històric i literari de la seua llengua. On rau el problema? Aquella tesi de qué parlava, acaba dient: «Dir-nos valencians és la nostra manera col•lectiva d´afirmar-nos en la globalitat mundial». I és que alguns estem orgullosos de ser, i dir-nos, „sense circumloquis ni vergonyes„ valencians, valencianes: llengua valenciana.