Fa qualques temps d’aquò, agèri dins l’ase de temptar una experiéncia: tornar pujar dins lo temps. Per aquò far m’impausèri l’escomesa de tornar legir un ensag escrich dins las annadas 1956-1957, tradusit en lenga nòstra per Cristian Rapin en 1979 e publicat per Vent Terral quatre ans pus tard. Vos pòdi dire que lo libre a pres un còp de vièlh, e ieu amb el.
 
L’obratge comença per d’extraches del “Retrach del colonizaire”. Nimai aquò’s pas paradoxal per tant qu’Albert Memmi publiquèt quasi simultanèament lo “Retrach del colonizat” e lo “Retrach del colonizaire”. Solide que lo primièr podiá pas existir sens lo segond, nimai l’invèrs. Adoncas, veniá necite, per plan demostrar e demontar lo mecanisme del colonialisme, de plan estudiar l’estat de colonizaire e lo de colonizat. Se podiá pas dintrar dins los rodatges de la mecanica infernala de l’explecha d’una nacion per una autra sens estudiar las mentalitats individualas e collectivas dels esplechaires e dels esplechats.
 
Albert Memmi, tunisian, auriá degut èsser plan plaçat per escutlar los dos retraches. Escambarlat entre culturas francesa e maugrabina, èra, un pauc abans las annadas 60, a la nosada dels conflictes de descolonizacion. Visquèt a l’encòp del dedins e del defòra las luchas de liberacion nacionala.
 
Es damatge que Cristian Rapin, lo traductor del “Retrach del colonizat” age pas agut, a l’epòca, léser de tradusir tanben lo “Retrach del colonizaire”. Auriá permetut de metre a posita, e en occitan, lo material necessari a un trabalh de reflexion filosofica, psicologica e politica sens aver a passar per la lenga assimilacionista.
 
L’imatge negatiu e nociu que fa lo colonizaire del colonizat capita, amb lo temps, a trobar una mena de resson, e quitament d’acceptacion, a cò de certans colonizats. Coma tot çò qu’es uman, aquò’s universal. Se poguèt verificar dins las colònias otramarinas de França e autres païses colonizaires, mas atanben, per França, dins sas colònias geograficament mejancièras o prèpas: Bretanha, Occitània, Catalonha Nòrd, etc.
 
Pas que per parlar d’Occitània (e mai se lo crime foguèt perpetrat del meteis biais pertot ont s’impausèt lo poder francés), foguèt talament recaucat als occitans que la lenga que parlavan èra pas qu’un marrit patés just bon per parlar als gosses, qu’aquestes se son afanats de passar a la lenga del mèstre. L’ideologia imperialista francesa relaissada per sos “intellectuals” e escrivans faguèt passar los occitans per de monde lordasses e pigres. A fòrça, pauc a cha pauc, la majoritat o integrèt e faguèt tot per renegar son identitat pregonda e per assimilar la del mèstre. Aquò’s aquò l’alienacion nacionala, una de las fasas finalas de l’assimilacion complida.
 
Albert Memmi nos rebremba qu’aquel mecanisme de pression psicologica es conegut. Se tracta d’una mistificacion difusada massissament. Ni mai ni mens que de propaganda difusada per las institucions estatalas del colonizaire (l’armada, l’escòla, los mèdias, etc.). “En consentent a l’ideologia coloniala, los pòbles dominats confirman, d’un cèrt biais, lo ròtle que lor es assignat”, escriu l’autor. E per plan marcar la realitat del procès, ajusta: “Per que lo colonizaire siá d’a plec lo mèstre, sufís pas que o siá objectivament, cal encara que crega en sa legitimitat e, per qu’aquesta legitimitat siá entièra, sufís pas que lo colonizat siá objectivament esclau; fa mestièr que s’accèpte coma tal”.
 
Tocant las luchas de liberacion nacionala en Magrèb, en 1957, Albert Memmi aviá ja pressentit la pujada del fanatisme musulman. En Africa del Nòrd e en Africa Subsahariana los militants descolonizaires se son servits de la religion coma ciment d’identitat contra l’Occident colonizaire. Mas Albert Memmi, per èsser josieu en país musulman, coneissiá lo dangièr que i aviá a reviscolar l’escurantisme fanatic. Sabiá que se podiá pas ganhar una causa nòbla amb l’ajuda d’una ideoligia faissista. Cossí la libertat se seriá pogut ganhar amb un palfèr antinomic? L’autor escriu: “Alara, lo jove intellectual qu’aviá copat amb la religion, almens dins son cap, e que manjava pendent lo ramadan, se bota a junar amb ostentacion. El, que considerava los rites coma d’inevitablas corrogadas familialas, los torna introdusir dins sa vida sociala, lor balha una plaça dins sa concepcion del Monde. Descobrís d’alhors que lo fach religiós es pas solament una temptativa de comunicacion amb l’invesible, mas un lòc de comunicacion extraordinari pel grop entièr. Lo colonizat, sos caps e sos intellectuals, sos tradicionalistas e sos liberals, totas las classas socialas, s’i pòdon retrobar, s’i ressoudar, verificar e tornar crear lor unitat. Lo risc es considerable, solide, que lo mejan venga una fin. En acordant una tala atencion als mites ancians, en los rejovenissent, los reviudan perilhosament”. Albert Memmi aviá previst que l’FLN argerian, en jogant a alucar la mèca del fanatisme, anava botar lo fuòc al país. Çò que manquèt pas d’arribar dins las annadas 90 amb lo terrorisme islamista e la guèrra civila que s’enseguiguèt. Mai de cinquanta ans aprèp la descolonizacion otramarina podèm far lo bilanç de qualques païses ont règna la dictatura militara o ont castiga la dictatura teocratica. I a pas qu’a véser amb las “primas aràbias”: en Tunisia es aquí ont la democracia se’n tira al melhor, mas los democratas foguèron obligats de far aligança amb los militars per empachar la dictatura religiosa. Quant de temps durarà aquela aligança azardosa? En Egipte, los militars an tornat prene lo poder coma de per abans. Los democratas e militants dels dreches umans son tornarmai en preson. En Siria, los democratas son minoritaris. Aprèp aver enançat lor “prima”, ara son a se demandar, amb rason, se politicament lor valdriá pas mai sosténer la dictatura militara. Son a soscar de saber s’entre doas dictaturas tant valdriá pas causir la mendra. Sus aqueste sicut Albert Memmi aviá una acuitat politica de visionari. Se los joves democratas que menèron las luchas de liberacion nacionala l’avián a l’epòca legit e seguit serián pas ara dins las mordassas del fanatisme religiós, probablament e malurosament per un brave moment.
 
A la fin del volum avèm una entrevista de l’autor per Jòrdi Blanc. Aquesta es gròssa d’ensenhament sus la formacion intellectuala d’Albert Memmi. Coma es estat format (formatat?) dins lo serralh de la cultura francesa, a la question de saber se se pòt parlar de colonizacion a prepaus d’Occitània, es incapable de véser Occitània, Bretanha, Corsega, etc. autrament que per èsser de “minoritats”. De cap de biais las vei pas coma nacions. En bon produch de l’escòla jacobinoimperialista, o mescla tot. Parla de regions e de regionalismes mas refuta lo qualificatiu de nacion. Lo fach qu’aquestas nacions siaguen, es vertat, gaireben completament assimiladas, l’empacha, tot còp, d’aver la meteissa acuitat analitica que la que poguèt aver per las colònias otramarinas. Un còp de mai aquò ne ditz long sus l’alienacion dels intellectuals franceses d’esquèrra. Pòdi pas far autrament que d’aconselhar a l’Albert Memmi de tornar legir lo “Retrach del colonizat” d’un cèrt… A.M. Plan solide parla pas dels berbèrs en Africa del Nòrd, probablament per el una “minoritat” de mai.
 
Son alienacion de colonizaire es talament fonza qu’a un autre moment afortís sens cilhar que se “l’escolarizacion butada” es estada possibla en Euròpa, es de mercés als “estats-nacions”. De notar qu’aquesta nocion d’“estats-nacions” es estada fargada pels quites intellectuals jacobins per designar los estats opressors de mantuna nacion, doncas d’estats multinacionals ont mestreja una sola nacion (França n’es la caricatura).
 
Aqueste libre fa bravament soscar sul procès de colonizacion que sa fasa ultima es l’assimilacion per aculturacion. Quand totas las armas politicas son en mans de l’enemic e que lo sistèma es estat soscat per que i demòren, cossí inversar la situacion?
 
 
 
 
Sèrgi Viaule
 
 
 
 
MEMMI, Albert. Retrach del colonizat. Edicions Vent Terral, 1983. Colleccion “Ducuments”. 115 paginas.