En escasença del Congrès Mondial dels Telefòns Mobils a Barcelona, e gràcias a una intervencion al Parlament de Catalonha del deputat David Fernàndez (CUP), lo debat sul coltan es arribat un an puèi a l’opinion publica catalana e aranesa. Dijòus passat, Vilaweb publiquèt en seguida un article entitolat “Coltan: Sang al tieu mobil” que metiá en evidéncia l’extraccion de las ressorsas naturalas en Còngo e las consequéncias sagnosas per las personas que i vivon. Aquela situacion foguèt denonciada per las Nacions Unidas fa mai de dètz ans.
 
Dins la region dels Grands Lacs d’Africa, mai que mai a la Republica Democratica de Còngo, i a las resèrvas de coltan mai grandas del Mond. Son sustot a l’èst del país, ont la guèrra pel contraròtle d’aqueles jaces a menat a un conflicte armat que contunha despuèi vint ans e que sembla de se poder pas acabar.
 
Lo coltan es un mineral format per la mescla de dos autres minerals: la colombita e la tantalita. La tantalita se fa servir per l’elaboracion dels condensadors qu’emplegaràn los telefòns mobils, los ordenadors, los ecrans, etc. Qualques dispositius poirián plan foncionar amb de condensadors electrics normals, mas s’òm los fa de tantalita pòdon èsser mai pichons e fins. A l’ora d’ara que lo mond demandan d’aparelhs de mai en mai petits, lo prètz de la tantalita a pojat enòrmament.
 
Dins la guèrra que se debana dins aquela region de Còngo, i a agut mai de cinc milions de mòrts, çò es, lo conflicte mai mortal despuèi la Segonda Guèrra Mondiala. Pendent la sola annada 2013, i aguèt un milion de desplaçats e 100 000 violaments de femnas coma tactica de guèrra. Los grops armats que contraròtlan las minas de coltan dominan las estradas de la contrabanda e fan pagar de taxas. Menan los minerals en Asia, ont las societats de Tailàndia, Malàisia e China fondon lo metal en lo mesclant amb los materials qu’arriban d’autras parts de la planeta, en dificultant que se pòsca saber l’origina del mineral.
 
 
Mobilizacions
 
Mai d’una organizacion se son mobilizadas per denonciar aquela situacion, s’es fach de campanhas per reciclar los telefòns mobils e n’esplechar lo mineral. S’es realizat qualques documentaris e l’Union Europèa faguèt impulsar fa sonque un an una legislacion per l’autocertificacion volontària adreiçada als importaires d’estam, de tantalita, d’aur e de tungstèn, per tal que decidiscan de trabalhar de biais responsable. Dins aquel sens l’UE prepausèt de publicar una lista annuala de las entrepresas que fondon los minerals de manièra responsabla, mas sens punir las qu’o farián mal.
 
 
Qu’an fach las societats de telefonia?
 
En seguida de las protèstas, fòrça societats tecnologicas an ensajat de netejar lor imatge e d’assegurar que los minerals qu’emplegan lors dispositius vengan pas de las zònas de conflictes armats.
 
Dell, Cisco, Ericsson, Hewlett-Packard, Philips, Intel, Motorola e Nokia vesitan las entrepresas que se cargan de fondre los minerals e las que collabòran amb elas. D’autras societats, coma Hitachi, ensajan de melhorar la transparéncia dins la collaboracion amb los provesidors; Hewlett-Packard e Intel an començat de publicar la lista dels lors. Segon d’estudis d’Enough Project, qualques entrepresas prenon de mesuras addicionalas: Intel mena una enquèsta sus sas cadenas de provesiment, en tot reconéisser qu’es impossible de verificar l’origina de totes los minerals que fa servir; Microsoft a creat un sistèma d’audit intèrne de minerals eissits de las zònas de conflicte; Nokia sollicita als sieus provesidors d’identificar entièrament lors pròprias cadenas de provesiment; Acer exigís que cèrquen l’origina dels minerals. En mai d’aquò, Motorola Solutions, a travèrs del sieu projècte Solutions for Hope (de Solucions per l’Espèr), ensaja d’establir una cadena barrada de provesiment de minerals extraches de manièra responsabla, sustot per çò qu’es del coltan.
 
A l’encòp, i a un grop de païses qu’an dich qu’avián ensajat d’arrestar la crompa dels minerals tacats de sang. En 2000, se creèt la Conferéncia Internacionala sus la region dels Grands Lacs, una organizacion intergovernamentala creada pels païses d’aquela region: la Republica Democratica de Còngo, Rwanda, Burundi, Oganda, Tanzania, Sodan, Centreafrican, Zambia, Kenya e Angòla. Dempuèi 2006, centrèron lors accions sus la lucha contra l’esplecha illegala de las ressorsas naturals, e cada país entreprenguèt de mesuras especificas per o aténher. En 2010, los païses membres signèron la Declaracion de Lusaka e s’engatgèron, per arrestar aquel conflicte, a aplicar de mesuras partejadas, coma establir un mecanisme regional de certificacion dels minerals eissits de las zònas en guèrra, armonizar las legislacions nacionalas dels estats membres e crear una banca de donadas regionalas sul flux dels minerals.
 
D’un autre costat, en 2010, los Estats Units ensagèron de regular lo provesiment d’aqueles minerals a travèrs de la lei Dodd-Frank, qu’obliga las entrepresas estatsunidencas a examinar lor cadena de provesiment e a raportar s’utilizan de minerals de la Republica Democratica de Còngo o dels païses vesins. En mai d’aquò, dempuèi 2013, mai de 300 000 companhiás son obligadas de declarar la provenença dels minerals, e s’ensaja de defugir que lo profièch economic ane als grops armats.