Actualitats
Itàlia somet a las urnas la reforma constitucionala recentralizaira de Renzi
Lo cambiament, se s’apròva, reduirà de competéncias a las regions e limitarà lo poder del Senat
Itàlia s’afronta a un referendum de reforma constitucionala, aqueste dimenge 4 de decembre, que poiriá significar de cambiaments dins lo còrps institucional —en modificant 44 sus 137 articles de la Carta Magna— que se dotèt l’estat transalpenc en 1948, un còp finida la Segonda Guèrra Mondiala e lo periòde faissista. L’esmendament es promogut pel primièr ministre, Matteo Renzi.
Segon la professora d’Istòria Contemporanèa de l’Universitat de Barcelona Paola Lo Cascio, la consulta se presenta coma una “validacion del futur de Renzi, un plebiscit sus son mandat”, e se pòt comprene sus la linha de çò qu’a significat lo Brexit al Reialme Unit. Plana l’ombra de çò que plusors analistas qualifican, plan imprecisament, d’”èrsa antiestablishment” e qu’auriá lo quite Brexit, l’efièch Trump als Estats Units, la poissança de l’ultradrecha per tot lo Vièlh Continent e una part de l’oposicion al referendum de Renzi coma expausants.
“Lo ponch essencial del debat —per Lo Cascio— es qual gerirà, qual capitalitzarà aquel resultat, en cas que s’impause lo «non»”. Dins aquel sens, sembla que lo Movement 5 Estelas de l’umorista Beppe Grillo se trobariá vertadièrament refortit perg una victòria del “non”, que precipitariá probablament una casuda de Renzi e fariá possible un sorpasso electoral de la formacion eurosceptica. Los sondatges senhalan un leugièr avantatge del “non”.
De facto, l’element central de transformacion que lo representa la proposicion de Renzi, delà una acceleracion legislativa, cèrca de metre fin al nomenat “bicameralisme perfièch”, lo fach que pendent gaireben 70 ans Congrès e Senat an agut la meteissa fòrça per evitar la concentracion de poder e evitar d’experiéncias coma lo mussolininisme. Lo resultat d’aquel fenomèn es estat la tradicionala instabilitat de la politica italiana pendent aqueles sèt decennis de democracia —qu’a Roma son passats 63 govèrns sens que cap d’eles aja pogut acabar un mandat de cinc ans. Per Renzi, aquò es un problèma grèu qu’alonga la presa de decisions e l’obtencion de leis.
Totun, e coma ben o explica Paola Lo Cascio, en linha, de fach, amb de personatges coma Gustavo Zagrebelsky —qu’es probablament lo constitucionalista mai conegut d’Itàlia e lo promotor d’un manifèst de juristas contra la reforma—, “abolir lo bicameralisme pòt representar per fòrça ciutadans un deficit democratic, la fin d’un gatge —democratic, tornarmai— pr’amor que las doas cambras se contraròtlan”.
Se la proposicion reüssiguèsse, lo Senat vendriá una “Cambra de Regions e Municipalitats” sens capacitat de vèto e amb de poders legislatius especifics fòrça limitats. L’energia, las infrastructuras estrategicas o la proteccion civila demorarián defòra de son contraròtle. La centralizacion e lo fach que lo cambiament dobriguèsse la pòrta a una deriva autoritària o, almens, feblament democratica, preocupa una part de la societat civila. Lo professor de Drech Penal de l’Universitat de Pàdoa, Mauro Ronqui, ne parlava dins un article recent.
Renzi, de fach, es demorat practicament tot sol en defendent sa posicion al sen del Partit Democratic (PD) e dins lo magma politic del centresquèrra, ont lo minoritari PS de Riccardo Nencini o los Radicals de l’europeïsta Emma Bonino lo sostenon. Tot lo sector esquerrista del PD a menat una autentica revòlta contra la proposicion. “De soslinhar la considerabla posicion de Gianni Cuperlo”, çò ditz Lo Cascio. Cuperlo, triestin, ancian dirigent juvenil comunista e èx-rival de Renzi dins lo PD, manifestèt publicament sa desaprobacion davant lo fach que lo president exortèsse los votants drechistas a sosténer a l’”òc”. De vièlhs opausants a Renzi coma Massimo de Alema son tanben en aquel posicionament.
Tota la drecha gaireben en blòc, en i comprenent Silvio Berlusconi e la Liga Nòrd —qu’es ja un partit de domeni estatal italian, e mai se manten una implantacion fòrta sus los territòris septentrionals— son partisans del “non”. L’esquèrra, politica e sindicala —l’encara cèrtament poderosa CGIL e d’autras centralas—, tanben. Dins aquel sens, es pas mens interessant que la nòva extrèma drecha representada per Fòrça Nòva —integrista catolica e ultranacionalista italiana— o Casa Pound —neofaissista e antimondializacion— fins als eiretièrs de la galaxia comunista o la Federacion Verda presiquen l’oposicion a la reforma.
Los partits non estatals
L’ais territorial es demorat cèrtament estubat, e mai se los sondatges senhalan una màger concentracion del “non” dins lo sud. Dins las nomenadas regions amb d’estatuts especials (Sicília, Sardenha, Val d’Aosta, Friol-Venècia-Júlia e Trentin-Sud Tiròl) e tanben d’autras amb un movement politic pròpri, la majoritat de lors movements regionalistas e autocentrats veson amb una cèrta perplexitat la proposicion renziana. Per Stefano Zambon, de Sanca Veneta, movement sobeiranista e progressista de Venèt, “la reforma es clarament recentralizaira” e senhala que “la mesura que, dempuèi una postura regionala, o dels pòbles, espanta mai es la nomenada clausula de supremacia, ont Roma a lo drech d’intervenir sus quina legislacion que siá promoguda per las regions se se considèra qu’afècta l’unitat nacionala de l’“estat italian”.
Ça que la, lo Partit Popular de Sud Tiròl (SVP) —aliat del PD dempuèi fa d’ans— reclama l’”òc” e, en Sardenha, lo Partit Sarde d’Accion e la majoritat del movement nacionalista son partisans del “non”.
Antoni Trobat
Aqueste article es adaptat de Nationalia, amb qui Jornalet a un acòrdi de cooperacion.
Segon la professora d’Istòria Contemporanèa de l’Universitat de Barcelona Paola Lo Cascio, la consulta se presenta coma una “validacion del futur de Renzi, un plebiscit sus son mandat”, e se pòt comprene sus la linha de çò qu’a significat lo Brexit al Reialme Unit. Plana l’ombra de çò que plusors analistas qualifican, plan imprecisament, d’”èrsa antiestablishment” e qu’auriá lo quite Brexit, l’efièch Trump als Estats Units, la poissança de l’ultradrecha per tot lo Vièlh Continent e una part de l’oposicion al referendum de Renzi coma expausants.
“Lo ponch essencial del debat —per Lo Cascio— es qual gerirà, qual capitalitzarà aquel resultat, en cas que s’impause lo «non»”. Dins aquel sens, sembla que lo Movement 5 Estelas de l’umorista Beppe Grillo se trobariá vertadièrament refortit perg una victòria del “non”, que precipitariá probablament una casuda de Renzi e fariá possible un sorpasso electoral de la formacion eurosceptica. Los sondatges senhalan un leugièr avantatge del “non”.
De facto, l’element central de transformacion que lo representa la proposicion de Renzi, delà una acceleracion legislativa, cèrca de metre fin al nomenat “bicameralisme perfièch”, lo fach que pendent gaireben 70 ans Congrès e Senat an agut la meteissa fòrça per evitar la concentracion de poder e evitar d’experiéncias coma lo mussolininisme. Lo resultat d’aquel fenomèn es estat la tradicionala instabilitat de la politica italiana pendent aqueles sèt decennis de democracia —qu’a Roma son passats 63 govèrns sens que cap d’eles aja pogut acabar un mandat de cinc ans. Per Renzi, aquò es un problèma grèu qu’alonga la presa de decisions e l’obtencion de leis.
Totun, e coma ben o explica Paola Lo Cascio, en linha, de fach, amb de personatges coma Gustavo Zagrebelsky —qu’es probablament lo constitucionalista mai conegut d’Itàlia e lo promotor d’un manifèst de juristas contra la reforma—, “abolir lo bicameralisme pòt representar per fòrça ciutadans un deficit democratic, la fin d’un gatge —democratic, tornarmai— pr’amor que las doas cambras se contraròtlan”.
Se la proposicion reüssiguèsse, lo Senat vendriá una “Cambra de Regions e Municipalitats” sens capacitat de vèto e amb de poders legislatius especifics fòrça limitats. L’energia, las infrastructuras estrategicas o la proteccion civila demorarián defòra de son contraròtle. La centralizacion e lo fach que lo cambiament dobriguèsse la pòrta a una deriva autoritària o, almens, feblament democratica, preocupa una part de la societat civila. Lo professor de Drech Penal de l’Universitat de Pàdoa, Mauro Ronqui, ne parlava dins un article recent.
Renzi, de fach, es demorat practicament tot sol en defendent sa posicion al sen del Partit Democratic (PD) e dins lo magma politic del centresquèrra, ont lo minoritari PS de Riccardo Nencini o los Radicals de l’europeïsta Emma Bonino lo sostenon. Tot lo sector esquerrista del PD a menat una autentica revòlta contra la proposicion. “De soslinhar la considerabla posicion de Gianni Cuperlo”, çò ditz Lo Cascio. Cuperlo, triestin, ancian dirigent juvenil comunista e èx-rival de Renzi dins lo PD, manifestèt publicament sa desaprobacion davant lo fach que lo president exortèsse los votants drechistas a sosténer a l’”òc”. De vièlhs opausants a Renzi coma Massimo de Alema son tanben en aquel posicionament.
Tota la drecha gaireben en blòc, en i comprenent Silvio Berlusconi e la Liga Nòrd —qu’es ja un partit de domeni estatal italian, e mai se manten una implantacion fòrta sus los territòris septentrionals— son partisans del “non”. L’esquèrra, politica e sindicala —l’encara cèrtament poderosa CGIL e d’autras centralas—, tanben. Dins aquel sens, es pas mens interessant que la nòva extrèma drecha representada per Fòrça Nòva —integrista catolica e ultranacionalista italiana— o Casa Pound —neofaissista e antimondializacion— fins als eiretièrs de la galaxia comunista o la Federacion Verda presiquen l’oposicion a la reforma.
Los partits non estatals
L’ais territorial es demorat cèrtament estubat, e mai se los sondatges senhalan una màger concentracion del “non” dins lo sud. Dins las nomenadas regions amb d’estatuts especials (Sicília, Sardenha, Val d’Aosta, Friol-Venècia-Júlia e Trentin-Sud Tiròl) e tanben d’autras amb un movement politic pròpri, la majoritat de lors movements regionalistas e autocentrats veson amb una cèrta perplexitat la proposicion renziana. Per Stefano Zambon, de Sanca Veneta, movement sobeiranista e progressista de Venèt, “la reforma es clarament recentralizaira” e senhala que “la mesura que, dempuèi una postura regionala, o dels pòbles, espanta mai es la nomenada clausula de supremacia, ont Roma a lo drech d’intervenir sus quina legislacion que siá promoguda per las regions se se considèra qu’afècta l’unitat nacionala de l’“estat italian”.
Ça que la, lo Partit Popular de Sud Tiròl (SVP) —aliat del PD dempuèi fa d’ans— reclama l’”òc” e, en Sardenha, lo Partit Sarde d’Accion e la majoritat del movement nacionalista son partisans del “non”.
Antoni Trobat
Aqueste article es adaptat de Nationalia, amb qui Jornalet a un acòrdi de cooperacion.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Som estat a l'Alguer de Sardenha e a paucas competèncias lo govern autonòmic, n'i a pas una television autonòmica en sard, que tamben facés programas en catalan.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari