Los referendums consultatius sus l’autonomia aumentada en Venèt e Lombardia an mes tornarmai en evidéncia l’incomoditat sentida dins qualques territòris —de nacions sens estat, de regions, de províncias e quitament de vilas— sus la configuracion de l’estat italian, mai de 150 ans après una unitat “nacionala” del percors dobtós. Las iniciativas de las doas regions ricas del nòrd son pas las unicas que cèrquen de reformas que desboquen sus de quòtas aumentadas d’autogovèrn.
 

Tant en Venèt coma en Lombardia se votava lo 22 d’octòbre passat en dos referendums consultatius sus la possibilitat que las doas regions assumiguèsson de competéncias —los bulletins de vòte especificavan pas qualas— que son ara a las mans de las institucions centralas italianas. Dins los dos cases, los referendums èran impulsats pels govèrns regionals que lor partit es la Liga Nòrd, mas seriá una error de pensar que la larga victòria de l’”òc” dins totes dos cases —e fòrça mai que mai en Venèt— respond solament al seguiment popular de la consigna leghista.
 
Dels dos territòris, es Venèt qu’aviá fach recentament mai de recors a l’idèa de convocar un referendum. Primièr, sus l’ independéncia; après, quand foguèt declarat illegal, sus l’autonomia agrandida. Es tanben en Venèt que los sondatges mòstran un sosten pus grand per l’independéncia (lo 55% segon aquel estudi de Demos, 2014), e mai s’en practica la majoritat dels venèts se sián pas mobilizats per l’aténher: dins las darrièras eleccions al Conselh de Venèt, los partits explicitament secessionistas obtenguèron lo 5% dels vòtes. En Lombardia, las chifras en favor de l’independéncia son fòrça pus bassas.
 
Es pas estonant, doncas, que siá estat en Venèt que lo referendum a obtengut mai de sosten popular: amb un 57,2% de participacion, lo 98,1% a votat “òc” a l’aument de l’autonomia.  L’“òc” l’avián demandat, de tot segur, la Liga Nòrd del president Luca Zaia e sos aliats de Forza Italia e Fratelli d’Italia, mas tanben —e mai se d’un biais critic e en donant libertat de vòte als militants— lo principal partit de l’oposicion, lo Partit Democratic. L’ “òc” lo defendián tanben  l’independentista d’esquèrra del partit Sanca Veneta (Esquèrra Venèta) e lo sol partit independentista representat al Conselh Regional: Indipendenza Noi Veneto.
 
Per Zaia, lo resultat es una injeccion de legitimitat per anar negociar l’aument de l’autonomia amb las autoritats italianas. A superat lo lindal minimal de participacion per que lo referendum siá politicament valid (un 50%) e, de mai, se pòt ara presentar coma un cap moderat mas decidit que, en avent prepausat de portar Venèt a l’independéncia, a la fin a acceptat —los que lo critican dison qu’èra de fach aquò sa tòca reala— son “dever d’administrar” lo poder “dins l’encastre de çò possible”. E “çò possible” es, segon Zaia, obténer 23 nòvas competéncias, que son las matèrias transferiblas a las regions de caractèr ordinari segon la Constitucion italiana.
 
En Lombardia lo sosten es pas estat tan grand: amb de donadas non definitivas, aviá votat lo 38%, malgrat que lo govèrn regional assegurèsse que la participacion poiriá èsser un pauc superiora al 40%. Lo sosten a l’”òc”èra un pauc inferior a l’enregistrat en Venèt: lo 95% dels vòtes. De tot biais, lo president lombard Roberto Maroni considèra que lo resultat es una garentida per anar quèrre, a Roma, lo transferiment de las meteissas 23 competéncias que vòl Zaia.
 
 
Se sarrar de las autonomias especialas
 
Demest las competéncias que vòlon los lombards e los venèts i a las que pertòcan la fiscalitat, lo vertadièr caval de batalha de la question: Zaia vòl “lo federalisme fiscal” e reténer lo “90% dels impòstes” per poder èsser “coma Bozen e Trent”. Es a dire las doas províncias autonòmas alpencas de Sud-Tiròl e de Trentin, que gerisson amb gaireben totala autonomia los impòstes que se pagan dins lors territòris respectius. Aquelas doas províncias constituisson una de las cinc regions amb un estatut especial que permet Itàlia. Las autras quatre son la Val d’Aosta, lo Friol-Venècia Júlia, Sicília e Sardenha. Caduna d’elas a de nivèls competencials diferents: Aosta, Sud-Tiròl, Trentin e Sicília, mai; la rèsta, mens.
 
Una de las que se sentisson pas a l’aise —dempuèi qualques decennis— amb son pache autonomic es Sardenha. A caval de la tenguda de las votacions lombarda, venèta e catalana —qu’a agut un seguiment notable dins l’illa— s’es mes en marcha una iniciativa per forçar un referendum que mene a bon tèrme una reforma constitucionala per que lo caractèr insular de Sardenha siá inserit dins la Carta Magna italiana. La proposicion vòl que, per lei, se compense lo pòble sard, mejançant de politicas publicas e de ressorsas financièras, per las inegalitats e desavantatges comparatius —en comparason amb l’Itàlia continentala— causats per l’insularitat. L’iniciativa recep de sostens transversals dins los diferents partits e de 90 cònsols màgers sardes —que representan ja lo 25% del total— e tanben del president del Parlament sarde, Gianfranco Ganau. Amb fòrça mens de supòrts, lo deputat e èx-president sarde Mauro Pili a enregistrat una proposicion per efectuar un referendum d’independéncia.
 
Tanpauc en Sud-Tiròl considèran pas que l’assemblatge amb Itàlia siá lo que lor cal. En 2015, lo Conselh Provincial de Sud-Tiròl comencèt lo camin de la reforma de l’Estatut per mejan de la Convencion de l’Autonomia, definida coma “un organ auxiliar” del Conselh Provincial que permet d’amassar las opinions e las proposicions del ciutadans sus l’evolucion de l’autogovèrn sud-tirolés. Aquel procès participatiu s’es menat a bon tèrme —amb de lums e d’ombras— e lo 22 de setembre passat ne presentèron las conclusions al Conselh Provincial, qu’a la capacitat legislativa en Sud-Tiròl. Dins la província de Trentin s’es efectuat un procès parallèl.
 
Un capítol separat lo merita la situacion de la region autonòma de Friol-Venècia Júlia, qu’es compausada de dos territòris màgers: d’un costat Friol, que ten sa pròpria lenga e, fins a cèrt ponch, una identitat diferenciada coma pòble, e de l’autre Trièste e son airal metropolitan, qu’es lo darrièr reduch italian de l’istorica region de la Venècia Júlia, que sa màger part se tròba uèi en Eslovènia e Croàcia. A grands traches, sus las quatre províncias de la region autonòma, tres compausan lo Friol istoric (Udin, Pordenone e Gorizia). La quatrena es Trièste, la vila mai poblada e capitala de l’autonomia. Pel friolanisme politic, las autras tres províncias —e sustot la d’Udin— son de contrapeses importants a çò que lo movement percep coma la dominacion e lo centralisme de Trièste sus l’ensems de la region autonòma.
 
Mas las causas son a mand de cambiar: en 2016, s’aprovèt una modificacion de l’Estatut d’Autonomia que suprimís las quatre províncias a partir de 2018. Lo president de la província d’Udin, Pietro Fontanini, s’i opausa, considèra qu’es una mesura anticonstitucionala —pel biais que la Constitucion italiana prevei l’existéncia de las províncias— e prepausa una alternativa: convertir Friol-Venècia Júlia en una region biprovinciala, en seguint lo modèl de Trentin-Sud-Tiròl, que practicament totas las competéncias regionalas son assumidas per las províncias autonòmas. Segon Fontanini, deuriá èsser Friol e Trièste. Lo meteis vejaire lo ten lo Comitat Tutti per il Friuli. Lo govèrn regional ne vòl pas ausir parlar e contunha d’avançar sus la supression de las províncias, que seràn remplaçadas per 18 mancomunautats de municipalitats. Lo movement friolanista o considèra coma un escarteirament inacceptable del país.
 
 
 

---

Aquesta nòva es adaptada de Nationalia, amb qui Jornalet ten un acòrdi de cooperacion.