Aquelas violéncias se retròban dins totas las classas socialas e se noirisson de totas las dominacions e inegalitats subidas, e de totas las representacions veïculadas de la femna. D’estereotipes culpabilizants tròp espandits (“o a ben cerchat”, “se vestís d’un biais provocant”, “vòl mas atirar l’atencion”, “quò es pas tan grèu”, “es una manipulaira o una messongèira que vòl destruire la reputacion d'un òme onèst”), aponduts a las complicacions administrativas e al sentiment de vergonha, empachan sovent las femnas victimas de violament de venir faire sa denóncia. Sobretot quora aquelas faussas acusacions calomniosas son regularament prononciadas per certans magistrats encharjats de registrar la denóncia. Per una tròp larja part de la gent masculina, que sovent non sabon destriar la cèrcha d’amor del secutament, lo simple fait de portar un vestiment femenin ordinari coma una rauba corta, lo percebon coma una autorizacion al violament. Dins bèlcòp de cas, las femnas son mal consideradas, qu’accèpten o que refusen los primèirs pas d’un òme. E quand las femnas refusan, i a de masclistas que se creson que chal forçar perque s’imaginan que las femnas, en realitat, n’aurián enveja al fons d’elas. Aquela cresença transpareis dins plusors filmes mitics ont l’eròi masculin arriba a sa tòcha per la fòrça.

Aquela actitud existís ja tre l’escòla e mai lai s’es banalizada despuei longtemps a causa de l’impunitat e de la mancança d’educacion e de pedagogia preventiva sus lo subjècte. Aquò comença per de marridas abituds percebudas a tòrt coma “amusantas” e “inofensivas”, coma lo fait de solevar las raubas de las crolletas o de faire de paupaments en tot sortir de jòcs enfantins estupids. Ara, la societat fai semblant de descobrir amb orror l’existéncia de cas de mai en mai repertoriats d’agressions sexualas comesas per d’enfants dins las corts de recreacion de las escòlas primàrias. D’un biais erronèu, las autoritats meton aqueles faits grèus sus lo compte del desvolopament d’Internet, dels telefòns mobils, de las rets socialas e de la pornografia. Mas en realitat aquela cultura del violament en mitan escolar es plan mai anciana e anteriora a la tecnologia d’Internet. Son origina es de cerchar dins la passivitat de parents sovent fièrs d’aver elevat un “petit jal”, e maitot dins lo laxisme de las institucions escolaras que, longtemps, an pas pro pres consciéncia de la gravitat d’aqueles actes e de las consequéncias mentalas que pòdon aver sus los dròlles lo sentiment d’impunitat a respècte de las marridas abituds ordinàrias evocadas çai sobre.

Pieg, aquela impunitat de las agressions masclistas es indirèctament encoratjada per lo mitan dels mèdias e de l’espectacle. Especialament quora certans chantadors de rap fan l’apologia de la violéncia faita a las femnas e parlan de “marie-trintinhar” lor companha (del nom de l’actritz Maria Trintinhant, mòrta en seguida d’una violenta garrolha conjugala). O quora lo païsatge audiovisual dona regularament la vedeta a un autre chantador condemnat per aver bastonat una ostessa d’avion. O mai quora se fai la promocion d’un artista rock amb un passiu violent e murtrèir, o d’un cineasta acusat de violament sus menora e que refusa d’afrontar la justícia.

Sus la question de las violéncias conjugalas, e mai s’existisson de segur de victimas masculinas, las estatisticas mòstran clarament que chasque an, dins l’aclapadoira majoritat dels cas, las victimas son de femnas: ansin en 2016, solament dins l’estat francés, 123 femnas son mòrtas, victimas de lors espós, calinhaires, companhs, galants o èx-companhs, contra 34 òmes victimas de lors companhas o èx-companhas, siá en mejana una femna chasque 3 jorns e un òme chasque 17,5 jorns. En 2015 lo coeficient èra de 136 femnas contra 22 òmes.

La persisténcia de las inegalitats femna-òme

Mas la violéncia sexuala devèrs las femnas es mas la part immergida de l’iceberg: escond lo fait global de dominacion inerent a l’èsser uman e a totas las societats bastidas despuei de sègles sus la vision masclista d’inferioritat de la femna creada, segon lo mite biblic, a partir de la còsta de l’òme. La misoginia ambienta demòra dins totes los aspèctes de la vida quotidiana e dins totes los domenis (poder, argent, politica, competicion, economia, trabalh, insercion sociala, instrumentalizacion del còrs femenin, mites divèrs, etc.) en despieit del movement de liberacion de la femna nascut als Estats Units dins los ans 60 e qu’a permés, ça que la, certans progrès dins l’emancipacion de las femnas, coma l’egalitat juridica.

Aquela misoginia es noirida per los divèrs “ròtles” impausats a la femna dins la societat, e per los diferents estrats de l’estatut de la femna, que siá la femna occitana o los modèls “Barbie”, sens desmembrar lo nombre de femnas sens demòra, aquelas que son constrentas de sobreviure dins las divèrsas associacions caritativas e de proteccion, las victimas de la prostitucion e de tota mena de precarietat (emplecs de temps parcial impausats, vidaraus de la monoparentalitat, salaris febles, etc.). Ansin, maugrat qu’ajan mai de succès que los òmes a l’escòla e dins los estudis, las femnas son desfavorizadas dins lo mond del trabalh. A competéncia e ancianetat egalas, an de salaris en mejana inferiors d’un 20% a aqueles dels òmes e ocupan mai frequentament de pòsts que son pas a l’auçada del diplòma. E mai, lo taus de chaumatge de las femnas supèra aquel dels òmes.

En politica, lo vòte de mesuras legislativas destinadas a impausar de quòtas per l’accès als mandats electorals a pas empedit que las femnas demòren encara larjament minoritàrias entre los elegits dins mantas administracions de l’estat francés (un 39% de deputadas, un 29% de senatritz, un 16% de consolessas, un 40% de conselhèiras municipalas, un 8% de presidentas de conselh departamental, un 19% per los conselhs regionals).

Dins la foncion publica e las professions mediaticas, las femnas son pro ben representadas (un 47% dins lo jornalisme e mai d’un 51% dins l’administracion), mas demòran larjament minoritàrias dins los pòsts de direccion. Se la proporcion de femnas a aumentat dins la profession jornalistica, es pasmens relativament febla dins los sectors clau (ràdios, television e agéncias de premsa). E mai, son presentas principalament dins los mestèirs de reportairas, redactritz e secretàrias de redaccion, de pòsts ont son larjament majoritàriias (quasi lo 65%). Las professions de poder (chapredactritz, chap d’agéncia, chap d’edicion, directritz de redaccion o de publicacion) son ocupadas a mai del 60%, e de còps a mai del 70%, per d’òmes.

Dins lo domeni del numeric e totes los domenis artistics, las femnas son fòrça sosrepresentadas e victimas de discriminacions. Dins gaire de filmes e de romans lo personatge principal es una femna. Los títols onorifics coma la Pauma d’Aur del Festenal de Canas, lo Grammy Award del melhor album de musica, lo Prèmi Pritzker d’arquitectura e los Prèmis Nobel, rarament los atribuisson a de femnas. E mai dins los noms de charrèiras, las femnas son pauc representadas.
 

La luta per l’egalitat femna-òme, una valor non negociabla

L’Assemblada Nacionala Occitana (ANÒC), que se vòl un movement larg e transversal, defend una valor qu’estima non negociabla: la luta per lo feminisme, l’egalitat dels sèxes e una societat occitana sens masclisme. Dins aquela logica, l’ANÒC sosten totas las activistas feministas e denóncia las inegalitats dels sèxes e tot cò que lai contribuís, e entend de combatre amb vigor e sens respieit tota pensada misogina e degradanta, tota justificacion e incitacion a las agressions, al secutament e a las violéncias contra las femnas. 

Aqueste combat deu passar per l’educacion escolara e familiala, l’instruccion, la politica, lors representacions mai l’exercici de lors poders, las religions ensenhadas, lo refús categoric del patriarcat, la liberacion de la paraula de las femnas, lor accès egalitari a totes los rodatges de la societat, la paritat de pertot, e bèlcòp d’autras chausas encara.... Es un combat de chasque jorn.

La question de l’inegalitat dels sèxes pertòcha l’ensemble del mitan cultural e politic occitan, en inclure l’ANÒC qu’a pas capitat a instaurar la paritat dins sa basa militanta e sas instàncias dirigentas maugrat una reala politica volontarista de recrutament de femnas quadres e sòcias. La paritat e l'egalitat dels sèxes son d'elements crucials per l'ANÒC que presenta lo feminisme coma una de las valors fondamentalas de l'alternacionalisme occitan e que conjuga totas las compausantas de son programa amb las revendicacions egalitàrias dels dreits de las femnas.

Lo nacionalisme progressista (alternacionalisme) occitan es per natura feminista e sempre deu prene coma exemple çò que se fai dins los país escandinaus o, maitot, entremieg los comunalistas curds qu’an installat un sistèma de copresidéncia òme-femna dins totas las organizacions de la societat civila e politica.
 

L’egalitat femna-òme dins lo lengatge

La luta contra lo masclisme es presenta tanben dins lo lengatge. Dins aquel domeni, l’ANÒC se fisa de l’analisi dels grands lingüistas coma la catalana Carme Junyent e entend de far de feminisme concret dins certans punts de gramatica en occitan (e dins d’autras lengas):

— Usatge de l’acòrdi de proximitat: un adjectiu, quand s’aplica a un nom femenin e a un nom masculin, se pòt acordar amb lo nom femenin qu’es immediatament vesin, e non pas obligatòriament amb lo nom masculin. Per exemple: los ciutadans e las ciutadanas engatjadas es aumens tan corrècte coma los ciutadans e las ciutadanas engatjats.
— La feminizacion dels noms de mestèirs es maitot importanta. L’occitan e las autras lengas latinas feminizan espontanèament los noms de mestèirs. L’Acadèmia Francesa a tòrt de refusar aquel usatge. Per exemple: lo director, la directritz; lo vendeire, la vendeira; lo ministre, la ministra...
— Per contra, sens forçadament se lai opausar, jutjam pas pertinenta l’escritura inclusiva que mescla las formas femeninas e masculinas dins un mesme mot (per exemple: l·o·a·s ciutadan·a·s engatjat·ada·s). Quò quí o disèm absoludament pas per las rasons ideologicas masclistas e paranoïdas defendudas per certanas personalitats retrogradas de l’Acadèmia Francesa, que son pas nieus de lingüistas. O disèm per de rasons practicas: l’escritura inclusiva empacha una lectura fluida e s’aluenha de la lenga parlada reala. Maugrat que la question de l’escritura inclusiva tòche sobretot la lenga francesa, l’occitan es concernit per aquela question, vist que la preséncia del genre femenin lai es ben pus manifèsta foneticament.