Dins doás setmanas, los ciutadans de la republica francesa votaràn per elegir lo president de la republica. Ja fa mesis qu'ausissèm los candidats declinar quin serà l'avenidor de França un còp qu'arribaràn al poder, quin programa metràn en plaça, amb quin calendièr, cossí se financiaràn las refòrmas, los projèctes, quinas leis fargaràn o desfargaràn. E dins totas las Franças cadun se met a fèr sòmis o cachavièlhas de çò que vendrà lo país a partir del més de mai. Los candidats recebon dels sius elegeires totas las esperanças politicas, economicas e socialas.

Quina pression sus un solet òme o una soleta femna! E sustot quina mission lor es confiat!
 
E justament, quina mission?
 
Una messorga constitucionala 

La constitucion francesa de 1958 b'ac ditz clarament: lo president de la republica es sonque lo cap del poder executiu. Dispausa totun de tres poders dels fòrts: es lo cap de l'armada, nomenta lo primièr ministre e pòt dissòlvre l'amassada nacionala (pas lo senat).

Mas es pas encargat per la constitucion (aprovada en referèndum per 80% de l'electorat francés) de menar la politica, de fargar las leis e de gestionar la vida vidanta de la populacion. Aquò son las prerogativas del govèrn e del parlament.
 
Se la constitucion balha poders limitats al president perqué la populacion, los mèdias son presis d'una mena de baujum collectiu al sarrament d'aquesta eleccion? Perqué los candidats a la presidéncia, allòc de dire que se pausaràn en defenseire de la constitucion e en simple cap de l'executiu dison, cantan, cridan a se ne fèr petar la garganta ça que serà lor programa politic un còp elegit?
 
An pas legit la constitucion o ne fan una lectura personala contrària al siu esperit?
 
L'estat francés tot al fial de la siva istòria es totjorn estat imperialista. Lo territòri d'aqueste estat se compausa essencialament de tèrras obtengudas per la fòrça, per la violéncia, per las guèrras o per la colonisacion. L'imperialisme es l'esséncia d'aqueste estat e es la valor comuna a l'ancian regime monarquic e a la republica eissida de la revolucion.
 
Plan logicament, es de bon comprendre que la persona al cap d'un estat imperialista, que se diga rei o president, es totjorn estat un emperaire que comanda un empèri: l'empèri de França. E sabem totis que los emperaires son pas democratas: redigisson contitucions per milhor aparar lor poder personal.
 
França, de fèit, mas non pas de per la lei, dòna al siu president un poder gigantàs, un poder moral e politic desconegut dins las democràcias vertadièras. Se poiriá imaginar lo rei d'Espanha o d'Inglatèrra, o lo president de la federacion alemanda, caps del poder executiu, dirigir la politica de lor país? Pr'aquò las constitucions d'aquestis estats son pas gaire aluenhadas a la de França! Es sonque la practica constitucionala que càmbia.
 
Los presidents de la republica francesa dispausan d'un poder qu'exitís pas dins la lei d'aqueste estat. Dispausan d'un poder balhat per la tradicion imperialista d'aqueste estat. Dispausan d'un poder volgut pel sistèma, pel malhum politic imperialista. Dispausan d'un poder volgut per la francitat. E tot aquò se fa en silènci, dins la calma ensordenta politico-mediatico-sociala.

Deu pas èsser un asard que lo mot més long de la lenga francesa siá « anticonstitutionnellement ». E dire que los vièlhs academicians de París se'n glorifican! Aquò es l'anecdòta lexicala d'una tragèdia anticonstitucionalament non-democratica.

Lo president de la Republica: un president d'Occitània?

Nosautris occitans coneissem dins la nòstra carn e lo nòstre esperit l'ipocrisia totala e mespresenta de la constitucion francesa que ditz sens l'aplicar que "las lengas regionalas apartènon al patrimòni de França". Sabem totis ça que se passa cada jorn contra la nòstra lenga. Ne farem pas la tièra. Coneissem totas las vexacions, las umiliacions, las trufariás de marrit gost que ne sèm victimas cada jorn per la simpla rason que sèm occitans, que volem aparar la lenga nòstra, lo país nòstre. Coneissem totis la revòlta que bulhís dins las nòstras venas perqué refusam de nos daissar embarrar dins un jos-estatut provincial.
 
Sabem nosautris occitans que la constitucion franchimanda es una marrida galejada que la siva tòca es la continuïtat colonisatritz al País Nòstre, que la siva tòca es la reduccion del poder legislatiu e la raubariá de la democràcia parlamentària. Occitània es tèrra de parlamentarisme. La nòstra istòria es un gloriós amolonament de parlaments de províncias e de ciutats. Dins quin parçan que siá del País Nòstre, sempre la democràcia s'es exprimida dins los parlaments.

Ara la democràcia occitana deu anar al parlament de París per se poder exprimir. Deu anar tanbés als conselhs regionals e generals e a las comunas. Aquò son los lòcs de las escomesas electoralas màgers d'Occitània. L'eleccion de l'emperaire de París b'es pas. Son dins las institucions e collectivitats localas parlamentàrias que se viu la vida democratica occitana. L'esséncia de la nòstra vida politica es lo parlamentarisme. Es pas jamés estat un asserviment al prince del Louvre de Versailles o de l'Elysée.

Lo president-emperaire qu'arribarà, quin que siá, non cambiarà pas res al país d'Occitània.  Benlèu milhorarà la situacion generala en França. Mas ja sabem que si milhorament i a, Occitània ne traparà sonque las micas. L'emperaire contunharà de bastir rotas, camins de fèrres totis dirigits cap a París, contunharà crear nòvas cadenas de TV e pas una serà en occitan, contunharà de nos sonar provincials e contunharà de crear empachas al desvolopament del país d'Òc e de sa lenga. Se contunharà l'ipocrisia politica.

Disèm sovent "M'as colhonat quand t'èi vist". Benlèu que per evitar de se fèr colhonar encara un còp, caldriá cambiar d'agait e anar vistalhar endacòm més. La democràcia occitana merita sigurament milhor que ça que se passarà los 26 d'abril e 6 de mai. Aquestas doás datas faràn pas data aqui levat en èsser las cronicas d'un non-eveniment per Occitània.