Opinion
La(s) question(s) de l'identitat (IV): las armas perdudas de la Catalonha qu'oblida Occitània
L'autre jorn una amiga catalana –professora de catalan per adultes– me disiá que quand demanda als sieus estudiants –mai que mai d'estrangièrs– quina es lor opinion dels catalans, la majoritat respondon que los catalans sèm d'obsessionats per la nòstra identitat –identitat, pasmens, que non sèm estats capables de trobar o d'identificar encara. O me disiá quitament otratjada: "te pensas, aquestes tipes? Me dison que los catalans avèm la tissa de nos demandar a cada còp quals sèm. Que sèm tostemps a parlar de nosautres, a nos espiar al dintre!".
Luènh de voler remembrar la filosofia de Francesc Pujols o de pensar que los catalans sèm totes d'homo sapiens sapiens especulatius nats, me sembla que se sèm francs cal reconéisser qu'an un pauc de rason aquestes estudiants estrangièrs. Endefòra dels estudis scientifics e dels sondatges sociologics cosinats segon l'interés de cada cercaire/pagaire –"diga-me quant me pagas, e te farai l'estudi a ta talha"–, tròbi normal que la sensacion d'un estrangièr dins las carrièras de Catalonha siá que los catalans parlan fòrça mai de lor identitat en comparason amb d'autres pòbles coma, per exemple, los angleses. Non. Non pensi pas qu'aqueste fenomèn siá ligat als besonhs d'independéncia politica de Catalonha –que son cada jorn mai evidents. Un jorn Catalonha aurà un estat. Serà un Estat. Çaquelà, Catalonha e los catalans viuràn tota l'eternitat amb un gròs conflicte intèrne se non càmbian cèrtas concepcions de lor identitat, de concepcions que uèi son completament assumidas per la màger part de la populacion e fan partida d'un univers simbolic majoritari bastit fòrça recentament –lo darrièr sègle.
En 1904, Enric Prat de la Riba, lo grand filosòf del pensament nacionalista catalan de la fin del sègle XIX e debuta del XX –que n'aviam parlat lo dijòus passat–, publiquèt un article titolat "De lluny", dins l'important jornal de l'epòca La veu de Catalunya. Aqueste article conteniá la frasa seguenta: "quantes vegades havia somniat aquella nació immensa, aquell aplec de pobles que volien entendre’s uns amb altres i que des de València s’estenien pel Mediterrani fins al Roine i els contraforts dels Alps; que pel Pirineu van a confrontar amb les terres basques i toquen a l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Loira". Me sembla que non cal que vos explique de quina nacion es a parlar Prat de la Riba.
En 1923, un autre grand intellectual catalan, Antoni Rovira i Virgili, publicava dins La Publicitat un article titolat "La personalitat distinta" ont argumentava que "el català més patriota no és aquell que sent més apassionadament l’oposició a un altre poble, sinó aquell que sent més profundament la personalitat distinta de la nostra nació. Respecte als altres pobles, podem sentir-nos amics o enemics, parents o estranys. Tot això és incidental, passatger, variable. Allò que dóna la indestructible consciència de la nació i que valora el patriotisme, és sentir-se distint dels altres pobles, tant dels que estimem, com dels que odiem, com dels que ens són indiferents".
E ben, avián plan rason Prat de la Riba e Rovira i Virgili. En Catalonha fa tròp de temps qu'una partida importanta del nacionalisme catalan s'estima mai d'alucar lo fuòc contra los Espanhòls en tot pensant qu'aital son a bastir la veritabla identitat catalana, enluòc d'adobar jorn a jorn los delicats pilars de l'identitat de la nòstra pàtria. Aquesta politica non fa que pervertir l'arma collectiva del país, e aquò provòca de conflictes nacionals importants. En Catalonha i a fòrça mond que non se sentisson representats per aquesta concepcion impausada e artificiala de l'actuala "identitat catalana". E aquò's normal, es natural. Quand dins las escòlas catalanas s'explica que los trobadors èran "aqueles poètas medievals de la Catalonha del Nòrd", quand los libres d'istòria que legisson los estudiants catalans contan que las relacions occitano-catalanas s'arrestèron après la batalha de Murèth en 1213, quand arriba lo Sant Jòrdi en Catalonha e los enfants organizan de Jòcs Florals dins las escòlas e los mèstres lor explican qu'aquò es una tradicion medievala catalana e non explican res de mai, quand es Nadal e los dròlles fan cagar lo Tió e se pensan qu'aquò es unic dins lo mond entièr, quand un catalan ofrís a un occitan l'allioli coma se foguèsse la granda invencion catalana après lo celèbre pa amb tomàquet, quand a la television catalana parlan de "la ciutat francesa de Montpellier", o quand fasèm cantar lo Joan Petit als dròlles e non lor explicam d'ont ven aquesta cançon, alara sèm a far de provincialisme anti-patriotic. Sèm a trencar la pàtria en dos. Sèm a nafrar la nòstra arma collectiva. Sèm a nos talhar per la mitat.
Catalonha serà Estat. Òc. Mas non s'agís pas solament d'aver un estat independent. Çò que uèi sonam Occitània es l'autra partida d'una pàtria qu'es coma un miralh. Non se pòt explicar l'identitat catalana sens explicar Occitània. Se contunham de far aquò, los catalans aurem tostemps tant de problèmas d'identitat coma n'avèm a l'ora d'ara. E cal començar d'explicar que uèi, en Catalonha, i a quitament de catalans que refusan lor identitat e non ne vòlon saber res. Aqueste refús inconscient me sembla que se deu interpretar coma la meteissa attitud de las armas de Platon, que cercavan lors ombras e non se conformavan amb çò que i aviá dins la cauna. Ai l'espèr qu'un jorn los catalans estancarem de nos demandar cada jorn "quals sèm" perqué aurem assumit al complet la nòstra identitat, sense la copar en dos. Las nòstras armas auràn passat de las "reminiscéncias" platonicas, a la reconeissença totala. Nos espiarem al miralh, e nos i veirem. Se non o fasèm aital, benlèu que fin finala la paura Mercè Rodoreda, sens o voler, aurà trobat lo veritable nom de la nòstra pàtria: miralh trencat.
Luènh de voler remembrar la filosofia de Francesc Pujols o de pensar que los catalans sèm totes d'homo sapiens sapiens especulatius nats, me sembla que se sèm francs cal reconéisser qu'an un pauc de rason aquestes estudiants estrangièrs. Endefòra dels estudis scientifics e dels sondatges sociologics cosinats segon l'interés de cada cercaire/pagaire –"diga-me quant me pagas, e te farai l'estudi a ta talha"–, tròbi normal que la sensacion d'un estrangièr dins las carrièras de Catalonha siá que los catalans parlan fòrça mai de lor identitat en comparason amb d'autres pòbles coma, per exemple, los angleses. Non. Non pensi pas qu'aqueste fenomèn siá ligat als besonhs d'independéncia politica de Catalonha –que son cada jorn mai evidents. Un jorn Catalonha aurà un estat. Serà un Estat. Çaquelà, Catalonha e los catalans viuràn tota l'eternitat amb un gròs conflicte intèrne se non càmbian cèrtas concepcions de lor identitat, de concepcions que uèi son completament assumidas per la màger part de la populacion e fan partida d'un univers simbolic majoritari bastit fòrça recentament –lo darrièr sègle.
En 1904, Enric Prat de la Riba, lo grand filosòf del pensament nacionalista catalan de la fin del sègle XIX e debuta del XX –que n'aviam parlat lo dijòus passat–, publiquèt un article titolat "De lluny", dins l'important jornal de l'epòca La veu de Catalunya. Aqueste article conteniá la frasa seguenta: "quantes vegades havia somniat aquella nació immensa, aquell aplec de pobles que volien entendre’s uns amb altres i que des de València s’estenien pel Mediterrani fins al Roine i els contraforts dels Alps; que pel Pirineu van a confrontar amb les terres basques i toquen a l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Loira". Me sembla que non cal que vos explique de quina nacion es a parlar Prat de la Riba.
En 1923, un autre grand intellectual catalan, Antoni Rovira i Virgili, publicava dins La Publicitat un article titolat "La personalitat distinta" ont argumentava que "el català més patriota no és aquell que sent més apassionadament l’oposició a un altre poble, sinó aquell que sent més profundament la personalitat distinta de la nostra nació. Respecte als altres pobles, podem sentir-nos amics o enemics, parents o estranys. Tot això és incidental, passatger, variable. Allò que dóna la indestructible consciència de la nació i que valora el patriotisme, és sentir-se distint dels altres pobles, tant dels que estimem, com dels que odiem, com dels que ens són indiferents".
E ben, avián plan rason Prat de la Riba e Rovira i Virgili. En Catalonha fa tròp de temps qu'una partida importanta del nacionalisme catalan s'estima mai d'alucar lo fuòc contra los Espanhòls en tot pensant qu'aital son a bastir la veritabla identitat catalana, enluòc d'adobar jorn a jorn los delicats pilars de l'identitat de la nòstra pàtria. Aquesta politica non fa que pervertir l'arma collectiva del país, e aquò provòca de conflictes nacionals importants. En Catalonha i a fòrça mond que non se sentisson representats per aquesta concepcion impausada e artificiala de l'actuala "identitat catalana". E aquò's normal, es natural. Quand dins las escòlas catalanas s'explica que los trobadors èran "aqueles poètas medievals de la Catalonha del Nòrd", quand los libres d'istòria que legisson los estudiants catalans contan que las relacions occitano-catalanas s'arrestèron après la batalha de Murèth en 1213, quand arriba lo Sant Jòrdi en Catalonha e los enfants organizan de Jòcs Florals dins las escòlas e los mèstres lor explican qu'aquò es una tradicion medievala catalana e non explican res de mai, quand es Nadal e los dròlles fan cagar lo Tió e se pensan qu'aquò es unic dins lo mond entièr, quand un catalan ofrís a un occitan l'allioli coma se foguèsse la granda invencion catalana après lo celèbre pa amb tomàquet, quand a la television catalana parlan de "la ciutat francesa de Montpellier", o quand fasèm cantar lo Joan Petit als dròlles e non lor explicam d'ont ven aquesta cançon, alara sèm a far de provincialisme anti-patriotic. Sèm a trencar la pàtria en dos. Sèm a nafrar la nòstra arma collectiva. Sèm a nos talhar per la mitat.
Catalonha serà Estat. Òc. Mas non s'agís pas solament d'aver un estat independent. Çò que uèi sonam Occitània es l'autra partida d'una pàtria qu'es coma un miralh. Non se pòt explicar l'identitat catalana sens explicar Occitània. Se contunham de far aquò, los catalans aurem tostemps tant de problèmas d'identitat coma n'avèm a l'ora d'ara. E cal començar d'explicar que uèi, en Catalonha, i a quitament de catalans que refusan lor identitat e non ne vòlon saber res. Aqueste refús inconscient me sembla que se deu interpretar coma la meteissa attitud de las armas de Platon, que cercavan lors ombras e non se conformavan amb çò que i aviá dins la cauna. Ai l'espèr qu'un jorn los catalans estancarem de nos demandar cada jorn "quals sèm" perqué aurem assumit al complet la nòstra identitat, sense la copar en dos. Las nòstras armas auràn passat de las "reminiscéncias" platonicas, a la reconeissença totala. Nos espiarem al miralh, e nos i veirem. Se non o fasèm aital, benlèu que fin finala la paura Mercè Rodoreda, sens o voler, aurà trobat lo veritable nom de la nòstra pàtria: miralh trencat.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
1) Per que i aja separatisme, cal que i agèsse agut unificacion forçada E ASSIMILACIONISME. Lo separatisme est la responsa mai naturala e logica a l l'ASSIMILACIONISME d'un territòri que la gestion n'es estat confiscada al sieu poblament istoric. L'autra responsa se ditz "esquizofrenia". L'inconscient d'un pòble se sap èsser una causa, e sa consciénica resignada se'n conta una autra, clau de sa sotmission. Ara per ara, lo mai clar dels Occitans se declaran franceses. Lo mai clar dels occitanistas defendan una vision exclusivament culturalista d'Occitània, per complaire als organismes politics de l'estat fins a las comunas e passar per totas las collectivitats territorialas, l'establiment politc, qué. Un ponherat sonque a per Occitània un projècte sobeiranista e independentista. Passan per fòls, per nècis… Alara qué ne vira, dins los esperits avisats, de l'ancian (e sol legitim segon lo dreit dels pòbles a dispausar d'eles meteisses) reialme de Pèire I d'Aragon Catalonha e Occitània ?
2) Sonque aquò, a títol de testimoniatge pragmatic : quora vau passar una setmana d'escambis culturals a Barcelona, e mai a Elx, en país valencian, parli occitan a pauc prèp estandard (lo qu'es a se bastir a l'Acadèmia Occitana) amb totòm (e tota femna !!!). A Barcelona, i a los que me respondon en castelhan (graciosament), los que me respondan normalament (en catalan) e los que me respondan en occitan (!!!!) coma Marçal Girbau, coma Manel Zabala, coma Feriòl Macip (l'òme que parla totas las lengas del mond). Barcelona ? Una setmana passada per ieu a parlar en occitan a tot lo mond ! Es clar ?
Quand me'n torni a Tolosa, tot lo mond me parla en francés e gaireben degun entend pas mai ma lenga, la de Tolosa ! E soi alavetz "estrangièr del dedins", exiliat dins ma lenga a çò mieu. Alavetz, Catalonha, me vendrètz pas contar qu'es un autre país que lo mieu. Tolosa es ma ciutat, Barcelona ma capitala culturala, mon centre d'afars e d'escambis culturals. E donc, perqué pas un referent politic tanben ?
Aicí, cap estrategia, cap teoria, cap imaginari caluc, cap utopia, sonque de pragmatisme comunicacional. Ont parli mai occitan ? A Barcelona… Res mai. Aital va la vida.
Totalment d'acord. De petit, a casa, hi havia alguns llibres en occità. Ho recordo de lluny en el temps, llegint d'amagat i intentant desxifrar aquella llengua que em semblava "català" però que no ho era pas del tot. Ho vaig resoldre amb la candidesa de la infància: deu ser català antic. Com que majoritàriament era poesia i a més hi havia algunes paraules i conceptes que no comprenia, vaig abandonar les "investigacions" d'estiu, per dedicar-me a afers més interessant per a mi, en aquell moment, com la bicicleta, els banys a la riera o els jocs. Quan vaig sentir parlar d'Occitània, però, a la meva adolescència, em resultava tot molt familiar si bé no li adjudicava cap territori. Era una espècie de contraposició de plans paral·lels en la meva imaginació, on s'hi barrejaven noms com Septimània, Muret, Catàrs conformant un magma indefinit. És recent la idea "geohistòrica" que m'he fet d'Occitània i els Països Catalans. Com d'un llibre obert, el llom del qual serien els Pirineus. Agraeixo molt aquest article, doncs m'ajuda a completar una visió que m'he anat fent a trompellons i que em revel·la un somni al qual m'agrada pertànyer i que és l'Europa que hauria pogut ser, de pobles en pau i cultivadors de la sensibilitat i la fraternitat. Disculpeu que no escrigui en occitan, però penso que ens entenem.
Encara no s'ha fet a Catalunya una història de la influència occitana en la "civilització" catalana, ja sigui en l'àmbit antropològic, de relacions familiars, de costums, de cançons , en la possessió de la terra, de l'organització del poder municipal, de la formació de ciutats i pobles,... Potser en la nàutica .... És un camp gairebé del tot verge. No parlo de la influència dels trobadors en la literatura catalana, cosa ja claríssima per tothom, sinó de les formes de vida, de la "vida vidanta". Cal que algú ho faci.
Un brave e polit article Marçal!
#5
Íslendingur sem talar oksítansku !
Annars kannski ertu að fela undir þessu nafni ?
Ég held að ég vita hver þú ert: það eru ekki svo margir sem elska bæði íslensku fótbolta og oksítansku.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari