Opinion
“Ich bin ein Katalane”
Ja fa gaireben 50 ans lo president nòrd-american John F. Kennedy prononciava lo sieu celèbre discors de Berlin. Èra l’epòca de la guèrra freda. Lo planèta èra trencat entre dos mondes, lo monde comunista dirigit per l’U.R.S.S. e lo monde capitalista, auto-proclamat “Monde Liure”.
Quina que siá la sensibilitat politica de cadun, cal admetre qu’aqueste discors es demorat coma una pèira plantada de l’istòria contemporanèa. Es estat prononciat fàcia a 450 000 personas al pè de la paret de Berlin.
Nostalgia d’un temps que la politica èra de bon comprendre: comunisme vs capitalisme, dreita contra esquèrra. Aqueste discors foguèt un moment que las multiduds se sentiguèron exaltadas perqué sabián qu’èran a viure un moment istoric.
Dimars que ven, 11 de setembre, jorn de la fèsta nacionala catalana (la Diada), lo pòble catalan coneisserà un d’aqueles moments d’exaltacion. L’istòria rescontrarà individualament cada sòci d’aquesta granda nacion e, dins una comunion a l’aire liure l’unirà dins los darrièrs passes cap a la libertat retrobada, cap a l’independéncia. Dos ans aprèp la manifestacion “Som una nacion – Nosaltres decidim” que recampèt 1,5 milions de personas per las carrièras de Barcelona, aquesta nòva manifestacion “Marxa cap a la independència“, que se prevei encara mai gigantassa, serà una de las darrièras estapas cap a la fin de la Catalonha espanhòla.
Es arribat lo temps per Catalonha de tornar trapar la libertat jos la forma mai elaborada e democratica, la de l’independéncia e de la renaissènça d’un estat pròpi, d’un estat liure. Aquesta tòca es a una lesqueta prèp de se realizar. Es ara una question de jorns.
Sabi pas dire se nosautres occitans sèm cosins amb los catalans o se sèm fraires o bessons o se, mai vertadierament, sèm los meteisses. Eles son nosautres e nosautres sèm eles. I a pas cap de frontièras entre nosautres e eles: son los incultes que vivon dins las capitalas d’autres países que las inventan. Amb una naturalitat millenària sèm los dos penjals d’una meteissa civilizacion.
Sovent pausi la question a l’entorn de ieu e obtèni las meteissas responsas: nombroses son los occitans que se sentisson tant a l’ostal a Lhèida, Barcelona o Tarragona coma a Tolosa, Pau, Lemòtges o Niça. E se sentisson estrangièrs quand se passejan per Bruxelles, Londres, París o Madrid. En Catalonha, los occitans sèm a l’ostal. Se pòt pas explicar. La nòstra memòria antropologica inconscienta se reconeis dins aqueste sud nòstre. Los que coneisson aqueste sentiment sabon qu’es quicòm d’indicible. Se pòt pas contar: o cal viure.
Coma occitan soi onorat d’aquesta independéncia catalana en marcha. Me rapèli los mots del regretat professor Robèrt Lafònt : “Catalonha es una Occitània qu’a capitat”. Nòstre fraires son a mand de far venir real lo sòmi nòstre.
Parafrasarai lo discors de’n Kennedy per dire çò tant fièr que soi d’aqueste acompliment catalan:
“Fa 2000 ans, la frasa mai gloriosa èra “civis romanum sum” (Soi un ciutadan roman). Uèi, dins lo monde de la libertat, la frasa mai gloriosa es “Ich bin ein Katalane”… Totes los òmes liures, quin que siá l’endreit ont vivon, son ciutadans de Catalonha, e, en tant qu’òme liure, soi fièr de las paraulas: “Ich bin ein Katalane!”.
SOI UN CATALAN!
Quina que siá la sensibilitat politica de cadun, cal admetre qu’aqueste discors es demorat coma una pèira plantada de l’istòria contemporanèa. Es estat prononciat fàcia a 450 000 personas al pè de la paret de Berlin.
Nostalgia d’un temps que la politica èra de bon comprendre: comunisme vs capitalisme, dreita contra esquèrra. Aqueste discors foguèt un moment que las multiduds se sentiguèron exaltadas perqué sabián qu’èran a viure un moment istoric.
Dimars que ven, 11 de setembre, jorn de la fèsta nacionala catalana (la Diada), lo pòble catalan coneisserà un d’aqueles moments d’exaltacion. L’istòria rescontrarà individualament cada sòci d’aquesta granda nacion e, dins una comunion a l’aire liure l’unirà dins los darrièrs passes cap a la libertat retrobada, cap a l’independéncia. Dos ans aprèp la manifestacion “Som una nacion – Nosaltres decidim” que recampèt 1,5 milions de personas per las carrièras de Barcelona, aquesta nòva manifestacion “Marxa cap a la independència“, que se prevei encara mai gigantassa, serà una de las darrièras estapas cap a la fin de la Catalonha espanhòla.
Es arribat lo temps per Catalonha de tornar trapar la libertat jos la forma mai elaborada e democratica, la de l’independéncia e de la renaissènça d’un estat pròpi, d’un estat liure. Aquesta tòca es a una lesqueta prèp de se realizar. Es ara una question de jorns.
Sabi pas dire se nosautres occitans sèm cosins amb los catalans o se sèm fraires o bessons o se, mai vertadierament, sèm los meteisses. Eles son nosautres e nosautres sèm eles. I a pas cap de frontièras entre nosautres e eles: son los incultes que vivon dins las capitalas d’autres países que las inventan. Amb una naturalitat millenària sèm los dos penjals d’una meteissa civilizacion.
Sovent pausi la question a l’entorn de ieu e obtèni las meteissas responsas: nombroses son los occitans que se sentisson tant a l’ostal a Lhèida, Barcelona o Tarragona coma a Tolosa, Pau, Lemòtges o Niça. E se sentisson estrangièrs quand se passejan per Bruxelles, Londres, París o Madrid. En Catalonha, los occitans sèm a l’ostal. Se pòt pas explicar. La nòstra memòria antropologica inconscienta se reconeis dins aqueste sud nòstre. Los que coneisson aqueste sentiment sabon qu’es quicòm d’indicible. Se pòt pas contar: o cal viure.
Coma occitan soi onorat d’aquesta independéncia catalana en marcha. Me rapèli los mots del regretat professor Robèrt Lafònt : “Catalonha es una Occitània qu’a capitat”. Nòstre fraires son a mand de far venir real lo sòmi nòstre.
Parafrasarai lo discors de’n Kennedy per dire çò tant fièr que soi d’aqueste acompliment catalan:
“Fa 2000 ans, la frasa mai gloriosa èra “civis romanum sum” (Soi un ciutadan roman). Uèi, dins lo monde de la libertat, la frasa mai gloriosa es “Ich bin ein Katalane”… Totes los òmes liures, quin que siá l’endreit ont vivon, son ciutadans de Catalonha, e, en tant qu’òme liure, soi fièr de las paraulas: “Ich bin ein Katalane!”.
SOI UN CATALAN!
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Terric enhorabona! És un article bellíssim. Però, .... Veure el lema o títol escrit en alemany em destorba més que no m'agrada; i que em disculpe la més gran cultura alemanya de tots els temps però ni els fets passats al llarg dels darrers 100 anys -2014 serà també l'inici de la Gran Guerra- ni els fets més recents de Frau Merdequèl (rima amb Macarèl!) em fan tenir més compassió.
I el cas és que n'hi ha de tot, especialment quan els prens d'un en un perquè en aplegar-se mitja dotzena es dediquen a fer un Pla d'Invasió del Jardí del Veí! Kennedy, Déu s'apiade la seua ànima pecadora ;-), es referia a una ciutat i, per això, va dir allò de 'Ich bin ein Berliner' Ni se li va acudir dir 'Ich bin Deutscher'. A casa, a l'Ostau Blanc, se l'haurien menjat a bocinets! Pel que fa al teu article hauria estat bellíssim que el títol hagués restat en la llengua del paratge: el teu occitan estimat. 'Ièu soi un catalan'. Bellíssim i just. També paradoxal perquè aquí, llevat de l'ortografia, hauria coincidit amb el castellà: 'soy un catalán'... Fins i tot, amb la bella sintaxi catalanooccitana i llatina meridional compartida: 'SOI CATALAN!'... ; Una abraçada ben forta amb tota la meua admiració que saps que és molta...
Adieu a totes,
Segur, lo tèxt es dels bons e dels mai interessants. Pasmens voldriái apondre mos comentaris pessimistas...
A mai se Catalonha capitèsse l'independéncia (ne soi pas segur, lo sentiment independentista a crescut subretot a partir de la crisi e se i aguèsse una injeccion importanta de moneda e/o lo pacte fiscal una part del movement se podriá desfar/anequelir pro rapidament...), soi pas segur que seriá la fin de la "Catalonha espanhòla"...
Actualament la lucha que se pòrta dempuèi qualque temps pels qu'èran pas favorables a l'independéncia e que son fin finala pro espanholistas o espanholizats (cal pensar que lo mercat espanhòl es mai favorable per un escrivan que lo catalan per exemple e "la pela és la pela"...) es de trobar una plaça per la lenga espanhòla dins un ipotetic estat catalan. La declaracion de Carles Duarte es precisament una manifestacion d'aquò, la poncha de l'icebèrg fin finala.
Doncas, la lucha per una normalitat de la lenga e la cultura catalana es pas ganhada. L'institucionalizacion de la lenga a mai ajude es pas sufisenta, lo gaelic es oficial en Irlanda dempuèi un brave brieu e l'ucraïnian en Ucraïna. L'oficialitat o la cooficialitat de l'espanhòl serà un pecat màger per una Catalonha independenta, lo catalan i progressarà segur mas podrà pas luchar a armas egalas confrontats a de mercats tant desparièrs.
Contràriament a çò que d'unes podrián dire es pas un problèma de respectar las autras lengas o la produccion d'autors "locals", jol pretèxt de dobertura o cosmopolitisme es una oposicion catalan/espanhòl que ditz pas son nom, e la paur de veire l'espanhòl pèrdre son poder en Catalonha, e l'occitan, lo berbèr o mai lo japonés i ganharàn pas res de tota manièra... seràn pas jamai d'òbras premiadas per las gents coma Carles Duarte e sos collègas...
Quina emocion quan legisi aqueste article e es per aquò que dimarç serai a Barcelona,atendi aqueta Diada amb estrambord,n'ai praticament las lagremas als uèlhs!
Es un dei pus bèus articles qu'ai legits dempuei la fondacion de Jornalet. Avèm de besonh de lirisme e d'estrambòrd, coma aquò, per celebrar lei grands eveniments. Nòstrei fraires e sòrres de Catalonha nos pòrtan lo vam. Felicitacions a T. Lausa per saber pagelar aquò amb lei mots justs!
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari