Hè mès de 30 ans que defensi era independéncia de Catalonha e era realizacion dera identitat occitana d’Aran en un estat catalan. Cada dia i èm mès apròp. Cada dia me senti mens solet en aguesta reivindicacion. Cada dia me trapi mès gent que sap qu’era personalitat occitana d’Aran sonque ei possibla en ua Catalonha independenta. Ei evident qu’eth mèn somni va mès enlà e contemple era autodeterminacion d’Occitania, mès aguest desir ei encara tant aluenhat qu’arrés la i ve; e, non conven anar massa endeuant sense èster seguit per quauquarrés. Catalonha a dret ara independéncia sonque per ua causa: per que la vò. E se era demana liure e democratica deth pòble catalan non reflèxe aguesta volentat, alavetz non cau que en parlem mès. E eth posicionament contrari a perméter ua consulta sus era autodeterminacion, ath pòble catalan, se’n ditz colonialisme. Non voleria seguir viuent en ua colònia espanhòla. En aguest article pretengui analisar coma ei viscuda aguesta reivindicacion ena rèsta d’Occitania.
 
Era imatge romantica d’ua Catalonha que lute pera sua personalitat ei, de forma generau, plea de contrarietats, ena Occitania de França. En mon der occitanisme, plen de mentalitats mès profranceses que prooccitanes Catalonha ei concebuda coma un perilh, coma ua amant que cau mantier en secret e ara que non cau apropar-se en public donques que serien objècte de mensprètz peth podèr establèrt. Era admiracion e eth mensprètz per Catalonha se barregen entre personatges que lidèren un tipe determinat d’occitanisme, sustot des dera administracion. N’i a molti que pensen qu’es reivindicacions occitanistes les cau arténher luenh de Catalonha, pr’amor qu’eth somni de libertat de Catalonha ei contradictòri damb es principis republicans e eth centralisme parisenc. N’i a fòrça que pensen qu’er occitanisme ei un problèma francés. Ignòren er occitan estandard (aqueth que amasse tot eth territòri occitan) e convertissen eth francés en sòn estandard dera comonicacion entre diuèrses varietats der occitan. Ena Val d’Aran empleguen eth castelhan.  E n’i a qu’encara que non ac pensen, non ac diden pr’amor que serie mau vist e politicament perseguible ena Republique. S’amaguen; s’an d’amagar se non vòlen èster refusats. I a ua diferéncia sociologica e psicologica entre era concepcion catalana dera identitat e era concepcion franco-occitana dera catalanitat e dera occitanitat.
 
Calec demorar a qu’era Revolucion Francesa hesse eth miracle maliciós dera omogenizacion entà que toti siguessen iguals, en ua igualtat fonamentada ena eliminacion dera diferéncia e era persecocion des desiguals. Dempús dera batalha de Murèth er esperit anticatalan e antioccitan non a parat de créisher. Tot e qu’era majoria des poblants d’Occitania an emplegat, ath long des ans, er occitan, era concepcion anticatalana deth francesisme a anat a mès e aué ei segurament majoritari. E an de saber aqueri occitans afrancesats que ja en segle XVIII mentre eth rei Loís XIV afirmaue que “er emplec deth catalan ei repugnant e contrari ar aunor dera nacion francesa” eth President dera Junta Superior de Justicia  e Govèrn d’Espanha (José Patiño) consideraue que “eth gèni des catalans ei d’èster amants dera libertat”. E ara èm ereus d’aguestes concepcions.
 
Era sòrt de Catalonha ei qu’ei ua des regions damb major potencial d’Euròpa enes nivèus dera creacion e dera economia. Eth refús de fòrça sectors de quauqui territòris fronterèrs, entre es quaus es pròfrancesi d’Occitania,   non a coma conseqüéncia eth linchament d’un feble marginal, senon que se trapen enfrentats a ua nacion, economicament potenta, que damb ua tradicion e un convenciment democratics e exemplars mèrque un camin de gessuda entara  polsion de libertat que la caracterise.
 
 Catalonha non ei prauba, se la empraubís, e se non siguesse per expòli der Estat espanhòl serie ua de nacions europees damb un major nivèu per capita. E per açò era independéncia de Catalonha ei de mès en mès defensada per aqueri que tot e non èster d’origina catalana, tot e non parlar abituauments eth catalan, an decidit qu’es sòns hilhs se formen en aguest país e qu’es sòns vielhs i passen es darrèrs ans dera sua vida. E entà gaudir des beneficis pròpis deth país saben que Catalonha a d’èster independenta. De non èster atau, er Estat espanhou non deisharà d’empraubir-la e de prener-li recorsi entà invertir-les en d’auti endrets der estat espanhòu qu’acaben auent situacion de benèster mès favorables que Catalonha, damb es dinèrs de Catalonha.
 
E maugrat era “repugnància” de relacion de cèrti francesi damb  era societat catalana, an d’acabar mantenguen contactes, pr’amor qu’era fòrça economica de Catalonha e especiaument eth lideratge de Barcelona, enes relacions europees e internacionaus, acabe per hèr efectiva aquera referéncia de que qui non i e, non i e compdat.
 
Es mieis de comonicacion francesi non parlen des exits e des passi, petiti o grani, qu’apròpen Catalonha ara sua libertat, coma se se tratèsse d’un elaborat contròl ideologic dera comunicacion. Non parlèren dera multitudinària manifestacion independentista deth 10 de juriòl de 2010 (mès de un milion e miei de persones), ne parlaràn dera que se viuerà en Barcelona, dimarts que ven, 11 de seteme. Ena deth 2010 i auie occitans que venguts dera Occitània francesa participèren ena reclamacion d’independéncia, e dimars que ven tanben n’i aurà.  Son gent que volerien baishar-se deth baishet deth colonialisme e pujar-se en dera libertat. Perque encara qu’ei mau vist e qu’es diaris francesi ac vòlen ignorar entre es occitans de França n’i a que saben ben ben qu’era libertat de Catalonha arribarà e la desiren e i ajuden. Per amor que damb era libertat de Catalonha creisherà era libertat d’ua part d’Occitania e eth procés liberador. E entretant es diaris francesi, era majoria, toti, reflèxen sonque era fausa idea de que massa libertat, massa autonomies, massa govèrns ei lo qu’a portat ar Estat Espanhòl a ua situacion economica catastrofica. Le Monde diguie a tota plana hè pògui dies, qu’es regions espanhòles èren eth principau element de risc entath deficit estatau. Tanben afirmaue que Catalonha ei era region mès endeuatada d’Espanha. Non ei vertat.
 
E aqueri sectors francesi anti-independéncia de Catalonha an, evidentament, es sòns aliats en Catalonha e ena Val d’Aran. Les i an auut tostemp e responen surtot ad aqueri partits politics que son sucursaus de partits espanhòus e que son aliats des partits majoritaris francesi. Son eth Partit Popular de forma dedidida e eth Partit Socialista. Felipe Gonzalez en 1984 diguie que “eth terrorisme vasc ei ua qüestion d’orden public, mès eth vertadèr perilh ei er hèt diferenciau catalan”  ath madeish temps qu’eth lider socialista vasc Txiqui benegas afirmaue que “èster nacionalista e èster cult e intelligent, ei incompatible”. Eth Partit Popular e es socialistes espanhòus son es que diden que ara mos cau ocupar toti amassa, toti es espanhòls, dera crisi que patim e que dempús ja parlaram dera independéncia de Catalonha. Çò que non diden ei qu’era crisi catalana non existirie, o serie fòrça menor, se se podesse autogovernar e es dinèrs de Catalonha non se les emportèsse Espanha. I a totun, un questionament ena sucursal catalana deth Partit Socialista (PSC) e semble fòrça probable que quauqui membres destacats deth PSC seràn ena manifestacion der 11 de seteme, en tot dar supòrt ara reivindicacion deth pacte fiscau e dera independéncia de Catalonha. Eth partit socialista francés aurà de determinar quina relacion manten damb aguesti membres discordants. Segurament  era mès facila,... ignorar-les. Serà, segurament çò madeish que harà eth Partit Socialista Espanhòu e es sòns aliats sucursalistes.
 
Era manifestacion de dimars que ven serà eth moment adequat entà que toti es occitanistes mos i trobem en tot dar supòrt ara autodeterminacion de Catalonha que tant significativa a d’èster entà Occitania.