“El Valle de Arán se niega a la independencia y reitera su lealtad a España” (Era Val d’Aran arrefuse era independéncia e reitère era sua leiautat a Espanha). Aguest titolar deth miei Alerta Digital a corrut en Twitter coma era peste nera en una petita ciutat portuària dera edat mièja, acompanhat d’”El rincón catalán que se niega a la independencia” (Eth cornèr catalan qu’arrefuse era independéncia) de Intereconomía/Gaceta e un aute ena madeisha linha de Periodista Digital. Ei ua pena que grops de comunicacion sense cap sentit dera etica des·hèsque tota ua profession, a braç virat, a trauèrs d’un sensacionalisme mès pròpi deth NO-DO que non d’ua societat auançada deth segle XXI.
 
Era ‘notícia’, calamic-calamac, partís dera tertolia que temps en darrèr auec ar os aranés coma protagonista en programa des Matinsde TV3. Auie de decidir era Val d’Aran sus aqueth ahèr o tanben i entraue Catalonha? Defenent era postura locau, un joen ramader bastie un parallelisme entre es relacions Catalonha-Espanha e Val d’Aran- Catalonha entà deféner es sòns arguments. Donques açò ac an près es caps des mieis mencionadi entà difóner contenguts enganhosi en tot préner naues declaracions deth joen pagés coma referéncia de tot eth país. Independentaments de çò que diguèsse, i a dus punts que quinsevolh persona adulta capabla de diferenciar eth blanc deth nere pòt compréner: era mòstra estadistica non represente a tota era Val –aumens eth marge d’error ei monumentau– e entà mercar era pauta deth nòste territòri en ahèrs politics, auem eth Conselh Generau d’Aran que, d’un color o un aute, l’escuelhem entre toti es aranesi.
 
Per un aute costat, çò de mès estonant ei “reitera su lealtad a España” (reitère era sua leiautat a Espanha). Non pensi que cap persona que se sentisque aranés –e coneishque un shinau era nòsta istòria e cultura– deisharie Catalonha entà passar a mans espanhòles. Gràcies ara Generalitat auèm er aranés enes escòles e eth nòste pròpi govèrn damb es sues competéncies e autonomia. Non voi imaginar que serie de nosati en tot demanar drèts ena Moncloa coma ua simple comarca.
 
Mès enlà d’aguest debat estupid bastit per camorristes dera pandereta e cagatintes, eth hèt qu’informacions coma aguestes s’ofrisquen coma notícies contrastades en mieis damb un ample ventalh sociau ei un problèma. Eth periodisme a deishat d’èster eth quatau poder entà capvirar-se en un esturment de corbassi apariadi damb carbata e chapèu ath temps que se humen un habano –interèssi politics, empreses damb eth morralet plen de sòs, redactors qu’an de pagar era ipotèca as bancs, eca.–. Semble non auer lòc entàs romantics dera profession, ja que cada còp n’i a mès sense trabalh e es petites veus independentes son acarades per gigants comunicatius. Açò, ar igual qu’era especulacion immobiliària, a de petar entà recuperar valors d’etica professionau e umana. Se non, arribarà eth dia en qu’eth periodisme desapareisherà.
 
“Entà èster bon periodista, cau èster bona persona”. – Ryszard Kapuscinski