Opinion
Lei creòls, la creolizacion e l’occitan
A causa de la subordinacion, l’usatge de l’occitan es de mai en mai freule e esitant. D’unei que i a comentan la situacion en disent que l’occitan seriá en via de “creolizacion”. Se parlariá un “creolòc” o un “creolitan”... La realitat es ben diferenta. Lei creòls son de lengas tras que ricas. E l’occitan, de son costat, s’es jamai creolizat.
L’aparicion dei creòls
Qu’es aquò un creòl? Es un tipe de lenga que se compausa a partir d’idiòmas ben diferents, que nais pendent un periòde fòrça brèu e que, puei, se transmet de generacion en generacion, dins una comunautat qu’a un besonh urgent de lenga comuna. Lo creòl emergís tipicament segon leis estapas seguentas.
1. Vaicí la configuracion pus classica. Pendent lei sègles XVI, XVII o XVIII, fòrça esclaus africans, originaris de contradas diferentas, se retròban recampats dins un país de plantacions colonialas, sovent en America, de còps dins l’Ocean Indian o endacòm mai, e ailà subisson la dominacion d’una minoritat de blancs d’origina europèa... Au començament, leis esclaus parlan de lengas africanas fòrça diferentas. E pòdon pas aprene completament la lenga dominanta dau colonizaire europèu (anglés, espanhòu, portugués, francés, neerlandés...) pr’amor qu’an de contactes fòrça limitats amb lei blancs. Aqueleis esclaus son ben obligats de se fabricar una lenga comuna, instabla e provisòria, que permet de parlar de tot. I mesclan d’elements de la lenga europèa e dei lengas africanas. Se ditz tecnicament qu’es un pidgin.
1 bis. Pasmens, dins d’autrei cas istorics, la populacion concernida es pas forçadament africana, ni esclava. Mai en tot cas, es totjorn una populacion confrontada a de cambiaments rapids e violents que l’obligan de se trobar una novèla lenga comuna. De còps que i a, la lenga comuna qu’es en via d’aparicion se limita inicialament a de domenis fòrça especializats coma lo comèrci: en aqueu cas se ditz qu’es un sabir e non pas un pidgin. Arriba que de populacions cèrcan d’imitar una lenga dominanta de maniera imperfiecha: es un pseudosabir.
2. Puei la populacion en question se renovèla amb leis enfants que creisson. Alora lo pidgin, lo sabir o lo pseudosabir devenon un autre tipe de lenga: lo creòl. Lo creòl es la lenga abituala deis enfants, e fin finala de totei leis adultes; se transmet de generacion en generacion. Lo creòl s’estabiliza rapidament perque es indispensable per comunicar entre totei. E a l’encòp s’enriquís de maniera fulguranta per complir lei besonhs infinidament variats de comunicacion de la vida vidanta.
3. De populacions suplementàrias se pòdon agregrar a la comunautat de lenga creòla. Ansin, a la Reünion e a Maurici, leis indians e lei chinés se meton a parlar creòl, en seguissent lei populacions d’origina africana. E mai la populacion d’origina europèa finís que sap parlar lo creòl perque aqueu d’aquí es devengut la lenga generala e populara dau país.
4. Ai sègles XIX e XX, la fin de l’esclavitud e dau colonialisme anóncia rarament una promocion dei lengas creòlas, que rèstan subordenadas. Uei, dins lei país creolofòns, lei lengas europèas gardan un prestigi elevat e son encara de simbòls d’ascension sociala.
La riquesa infinida dei lengas naturalas
Una lenga creòla es lo ben comun de tota una societat, donc a una granda diversitat e una infinida riquesa d’usatge. Imaginar qu’una lenga creòla seriá “paura”, aquò es un mite que ven dei prejutjats racistas dei societats colonialas. Creire que l’occitan, en essent afeblit, se seriá “creolizat”, aquò es importar en Occitània lei prejutjats sus la pretenduda “pauretat” dei lengas creòlas.
Lo solet rapòrt entre l’occitan e lei creòls, es l’estat actuau de subordinacion. Lei creòls, coma l’occitan, an una granda riquesa potenciala perque s’utilizan per dire de causas de totei menas, dins de situacions de totei menas. Pasmens, l’occitan e lei creòls s’afeblisson dins lei societats modernizadas car recuelan davant de lengas dominantas que son de mai en mai accessiblas, atrasentas o impausadas. Per exemple, lo creòl reünionés o lo creòl guadalopenc an començat de s’afeblir recentament davant lo francés. Dins d’autrei país, certanei lengas creòlas an ja desparegut. En aquelei condicions, lei creòls son sovent menaçats coma o son l’occitan, lo còrs o lo basco.
Lo remèdi passa per la conquista militanta dei foncions de comunicacion, e en parallèl, per una estandardizacion, au benefici dei lengas creòlas o de l’occitan.
L’aparicion dei creòls
Qu’es aquò un creòl? Es un tipe de lenga que se compausa a partir d’idiòmas ben diferents, que nais pendent un periòde fòrça brèu e que, puei, se transmet de generacion en generacion, dins una comunautat qu’a un besonh urgent de lenga comuna. Lo creòl emergís tipicament segon leis estapas seguentas.
1. Vaicí la configuracion pus classica. Pendent lei sègles XVI, XVII o XVIII, fòrça esclaus africans, originaris de contradas diferentas, se retròban recampats dins un país de plantacions colonialas, sovent en America, de còps dins l’Ocean Indian o endacòm mai, e ailà subisson la dominacion d’una minoritat de blancs d’origina europèa... Au començament, leis esclaus parlan de lengas africanas fòrça diferentas. E pòdon pas aprene completament la lenga dominanta dau colonizaire europèu (anglés, espanhòu, portugués, francés, neerlandés...) pr’amor qu’an de contactes fòrça limitats amb lei blancs. Aqueleis esclaus son ben obligats de se fabricar una lenga comuna, instabla e provisòria, que permet de parlar de tot. I mesclan d’elements de la lenga europèa e dei lengas africanas. Se ditz tecnicament qu’es un pidgin.
1 bis. Pasmens, dins d’autrei cas istorics, la populacion concernida es pas forçadament africana, ni esclava. Mai en tot cas, es totjorn una populacion confrontada a de cambiaments rapids e violents que l’obligan de se trobar una novèla lenga comuna. De còps que i a, la lenga comuna qu’es en via d’aparicion se limita inicialament a de domenis fòrça especializats coma lo comèrci: en aqueu cas se ditz qu’es un sabir e non pas un pidgin. Arriba que de populacions cèrcan d’imitar una lenga dominanta de maniera imperfiecha: es un pseudosabir.
2. Puei la populacion en question se renovèla amb leis enfants que creisson. Alora lo pidgin, lo sabir o lo pseudosabir devenon un autre tipe de lenga: lo creòl. Lo creòl es la lenga abituala deis enfants, e fin finala de totei leis adultes; se transmet de generacion en generacion. Lo creòl s’estabiliza rapidament perque es indispensable per comunicar entre totei. E a l’encòp s’enriquís de maniera fulguranta per complir lei besonhs infinidament variats de comunicacion de la vida vidanta.
3. De populacions suplementàrias se pòdon agregrar a la comunautat de lenga creòla. Ansin, a la Reünion e a Maurici, leis indians e lei chinés se meton a parlar creòl, en seguissent lei populacions d’origina africana. E mai la populacion d’origina europèa finís que sap parlar lo creòl perque aqueu d’aquí es devengut la lenga generala e populara dau país.
4. Ai sègles XIX e XX, la fin de l’esclavitud e dau colonialisme anóncia rarament una promocion dei lengas creòlas, que rèstan subordenadas. Uei, dins lei país creolofòns, lei lengas europèas gardan un prestigi elevat e son encara de simbòls d’ascension sociala.
La riquesa infinida dei lengas naturalas
Una lenga creòla es lo ben comun de tota una societat, donc a una granda diversitat e una infinida riquesa d’usatge. Imaginar qu’una lenga creòla seriá “paura”, aquò es un mite que ven dei prejutjats racistas dei societats colonialas. Creire que l’occitan, en essent afeblit, se seriá “creolizat”, aquò es importar en Occitània lei prejutjats sus la pretenduda “pauretat” dei lengas creòlas.
Lo solet rapòrt entre l’occitan e lei creòls, es l’estat actuau de subordinacion. Lei creòls, coma l’occitan, an una granda riquesa potenciala perque s’utilizan per dire de causas de totei menas, dins de situacions de totei menas. Pasmens, l’occitan e lei creòls s’afeblisson dins lei societats modernizadas car recuelan davant de lengas dominantas que son de mai en mai accessiblas, atrasentas o impausadas. Per exemple, lo creòl reünionés o lo creòl guadalopenc an començat de s’afeblir recentament davant lo francés. Dins d’autrei país, certanei lengas creòlas an ja desparegut. En aquelei condicions, lei creòls son sovent menaçats coma o son l’occitan, lo còrs o lo basco.
Lo remèdi passa per la conquista militanta dei foncions de comunicacion, e en parallèl, per una estandardizacion, au benefici dei lengas creòlas o de l’occitan.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
#6 Aquí la diférencia màger per las lengas creòlas : an acabat d'estar de sabir, de pidgin. Ne son pas tanpauc "mestissas", son eras-medishas. Au hiu deus 300 ans, quauquarren navèth es neishut, a pravat, a espelit. Una lenga pròpia, vector d'una CULTURA pròpia , d'un biais de pensar lo monde, de véder lo monde, de díser lo monde e la vita vitanta. CREADA aquí au briu deus segles , per diser la realitat pròpia d' un país pròpi. Las lengas d'origina s'i son mescladas, meiladas, per ne har quauquarren mei, com un mainat que benlèu sembla son pair e sa mair , mès n'es pas son pair, n'es pas sa mair. Es eth-medish, e hè la soa vita. E se la quite populacion d'origina europèa parla lo creòl , es que benlèu es "la lenga generala e populara", mes sustot pr'amor nada lenga mei ne pòt díser la vita de las Antilhas, de la Reunion, etc.... Ne son pas França, ne son pas Africa, son país autes.
#5
Una lenga creòla es totjorn una lenga distinta e independenta; per exemple, lo creòl haitian es fòrça distint dau francés e mai se conten un important lexic d'origina francesa.
Lo francitan es pas una lenga distinta, es una varietat de francés amb de traças d'occitan que s'esvalís progressivament per laissar la plaça au francés estandard (sens traças d'occitan).
Lo franglais es pas una lenga distinta, es una varietat esnòb de francés amb una insisténcia artificiala sus leis anglicismes.
Lo yidish, per còntra, es devengut una lenga distinta de l'alemand; pasmens es derivat de l'alemand e rèsta una lenga germanica pròcha de l'alemand; es pas nascut dins lei meteissei condicions qu'una lenga creòla e, donc, lei lingüistas an pas costuma de lo considerar coma un creòl.
Diga me Domergue
Los occitans d'uei parlan gaire occitan es malurosament vertat.
Parlan puslèu francitan (sovent sens n'aver consciencia) qu'es una mescla de çò que los i demòra d'occitan e de francés estandard, que s'apèla pudicament de francés regional.
Aquò te sembla pas una mena de creolizacion ?
Te sembla pas que d'una certa manièra lo francitan e lo yiddish (lenga dels josieus d'Euròpa centrala abans la catastròfa nazista) an de punts comuns ?
E lo franglais denonciat per d'unes te sembla pas una (debuta de) creolizacion ?
Pense que el problema de l'occità no és, de cap de les maneres, la seua criollització. Ans al contrari. Entre els locutors occitans més joves o neolocutors es nota més "rigidització" de la norma, aproximació entre les grans varietats i involució classicista més que no pas evolució i dispersió. Parle dels molts occitans que m'han parlat en occità o que he vist parlar occità a Occitània. Acostumen a tenir una "formació" i una "educació" elevada. L'adstrat francès, fins i tot, hi juga a favor en aquelles evolucions plenament assumides o arrelades. Caldria, però, esmentar la llatinització avançada pel que fa als usos. Això passa molt entre els occitanistes que poden arribar a deixar de parlar occità amb un mateix subjecte segons el lloc on es troben. Ho exemplificaré. La norma que més abunda als Països Catalans és a parlar català amb qui estàs acostumat a parlar català i a parlar castellà amb qui estàs acostumat a parlar castellà. La llengua inicial en què s'estableix la comunicació determina tot el futur. Així, a mi em resulta impossible passar-me'n al castellà amb ma muller per molts castellans que hi hagen davant. Em passa a Madrid si li parle directament i si he de parlar en castellà no puc mirar-la. La mateix cosa em passa amb els meus fills i no sé adreçar-me a ells en castellà per molt que estiguem en un ambient "castellanoparlant". Sóc capaç de parlar en castellà amb els sogres de ma filla però m'hauran d'escoltar en català quan parle amb ella i la dona. Això ens ha passat a taula i en llur casa. Parle de normes tradicionals que un vol trencar parlant en català a tothora. En canvi els occitanistes que es parlen occità entre ells tendiran a amagar-lo en qualsevol situació incòmoda. Els més militants seran capaços de parlar-los francès si hi ha francesos davant i després diran que "sempre els hem parlat occità i ara parlen francès a tothora". El tema deu ser complex però mereix un bon article amb la intenció clara de trencar inèrcies. M'ha agradat molt l'article.
No se sol dir, però el cas més clar de llengua pidgin o criolla és, a banda de totes les lengües romàniques -no només amb l'aportació de les llengües de substrat- sinó també amb les del llatí- és el cas de la llengua anglesa. Base germànica, substrat cèltic i adstrat els dialectes normands i 'occità/ gascó. En dos segles la llengua ànglica és va capgirar com un mitjó i va esdevenir l'anglès actual.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari