Per far validar una licéncia de Letras Modèrnas, presentèri en 2007 lo memòri “De l’homo sapiens a la mens humanata: la literatura del trans-uman” (publicat dins lo volum 3 de la revista electronica Hipertextus). Dins aquel estudi, analisèri lo simbolisme e las referéncias mitologicas e filosoficas de la literatura e d’autres arts botant en avant la figura del pòst-uman, en passar un pauc per l’istoria occidentala tota, mas mai precisament a partir del sègle XIX. Vos podètz azardar en un chic de lectura en portugués en seguir aiceste ligam. Per segur es un trabalh d’un cercaire debutant amb totas limitacions d’atge, de mestrejament e de coneissenças  – subretot aquelas presumidas. En parodiant una citacion que soi pas segur d’èsser realament d’Oscar Wilde, “I was young enough to know everything”.
 
Ça que la, mentre que escrevissiái l’article d’aiceste mes, l’ancian projècte me venguèt subte al cap. Me semblèt necite de tornar passar sus quauques interrogacions prepausadas dins aquelas paginas e puèi de vos prepausar una autra seriona de tèxtes sus aicesta colomna.

Siá per la fabricacion imaginària o tecnica d’una autra entitat (creaturas subrenaturalas, robòts, androïdes, cibòrgs, eca), siá per la metamorfòsi programada del còs uman (protèsis mecanicas, engenhariá genetica, realitat virtuala, eca), questionam dobèrtament las proprias rasigas de la dicotomia entre natura e cultura (o artifici se preferissètz), que se tròba al còr de nòstra filosofia e de mai d’una granda polemica dels nòstres temps (lo clonatge, l’universalitat dels dichs drechs de l’òme, la valor collectiva de l’individú dins la societat capitalista, eca). Totun, entre los dos – volguts – extrèms, existís un vièlh pantais que floteja e que nos trapa a cada momenton, dins totas discutidas: la nocion de puretat e a posteriòri de legitimitat - que s’associan lo mai sovent a de questions de natura, mas que mancan pas de s’introduire dins l’esfèra culturala. En efièch, es mercés a-n-aquela qu’una tala arbritarietat se fa acceptar sens pro de resisténcia.

Ten, vos balhi un exemple banal. Quand nos sentissem revoltats amb los recurrents afars de dopatge esportiu – quin autratge al sacrossant autèl! -, nos desmembram imediatament de totes espleches modèrnes – mas pas sonque – que melhoran e qu’an tostemps melhoradas las capacitats fisicas dels atlètas. Citem aicí tot equipament inventat per melhorar la performança esportiva, coma de calçaduras especialas pels corredors o de malhòls engenhosament dessenhats per far excellar la prestacion dels nadadors. Se volguèssem una performança esportiva a 100% “naturala”, tornariam a la practica olimpica originala a còs nud – e encara! Se poirià seguir tostemps mai sus aqueste rasonament e fin-finala una tal caminat se condemnarià a l’auto-anientament, coma un òuroboros en se manjar la coa e barrat dins un cèrcle racionalizant sens la poesia d’aquel simbòl mitologic. Aital, lo limit entre las performanças legitima e manipulada – naturala e artificiala – me sembla mens clar qu’ensajan de me far creire.*
 
Defendre una tala puretat es un acte de fe plen d’espèr egoista, vuèg de rason empirica. Aquò venguèt talament dogmatic al punch d’afectar lo concèpte meteis de mestissatge - e al sol fach qu’un tal mot existisca, tot simplament. Lo mes que ven vos prepausi d’analisar aquel e d’autres mots-concèptes que cresi d’èsser afectats per l’obsession de la puretat.




_____
* D’un autre costat, me disi pas partidari de la liberacion complèta de substáncias dopantas dins los espòrts. A mon vejaire, aquò provocariá una correguda insana cap a de subredòsis garantidas. Aquí questiòni puslèu los principis ideologics – notablament la “practica esportiva pura” - que genèran de reaccions de còps desmesuradas e inconsequentas.