Per aqueste temps nòu, Occitània a atots e flaquesa.
 
Atots perque ara la lenga es en via de normalizacion, lo territòri es identificat e un ret d’organizacions culturalas cobrís tot lo país. E mai, l’integracion europèa mòstra que lo sistèma republican centralista francés non es l’opcion democratica universala. Per far conviure los estats, las culturas e las lengas divèrsas d’Euròpa, lo sistèma federal e lo modèl multicultural son una evidéncia democratica.
 
Flaquesa perque l’estat jacobin francés refusa los dreits elementaris als occitans: educacion, cultura, mèdias, espòrt... en occitan. Flaquesa perque los occitanofòns son ara fòrça minoritaris e los que pensan a un desvolopament economic autocentric o son tanben.
 
Las vias de la subrevida non son pas mai las de las nacionalitats del sègle XIX, d’Ongria, Grècia, Finlàndia e tant e mai qu’an salvat  lor lenga e cultura per la fondacion d’un estat pròpi, amb guèrras de liberacion mai o mens òrras.
 
Aquesta via non pòt èsser la de l’Occitània del sègle XXI perque ara en Euròpa, tota reivindicacion passa per la causida democratica e donc per la conviccion de l’opinion publica, amb tots los mejans democratics, del combat intellectual a la desobesissença civila, de las manifestacions a las eleccions. Foguèt lo camin de Eslovaquia, es lo camin de Flandra, Catalonha e Escòcia.
 
Mas, la realitat d’Occitània es que sos estatjants son estats prigondament privats de la lenga e cultura de lor país. La reivindicacion occitana i es ara fòrça minoritària e lo sentiment d’apertenéncia a la cultura francesa i es comun e general.
 
La reivindicacion occitana es donc una demanda d’una minoritat d’estatjants del territòri occitan que vòlon de dreits per una lenga en via d’extincion. Es un combat de minoritaris dins lor pròpi territòri istoric. Es amb aquela realitat que cal compausar per bastir una estrategia de reconquista acceptabla per la majoritat dels occitans d’uèi, essent que tot estatjant  d’Occitània es occitan, mas pauc son occitanistas.
 
Lo camin de la subrevida occitana passa per un primièr objectiu que rescontra l’adesion de l’europèu mejan, a saber la conquista dels dreits democratics comuns reconeissuts a totas las minoritats per las convencions internacionalas: educacion, cultura, mèdias... dins la lenga pròpria.  Per exemple, l’accès a un ensenhament public bilingüe en occitan per tots los parents qu’o desègen, dins quin parçan d’Occitània que siá, amb una simpla informacion basica per los parents que voldrián un ensenhament monolingüe francofòn.
 
Per obténer aqueles dreits minimes dins l’estat jacobin francés, cal bastir un rapòrt de fòrça sufisent per obligar los deputats e senators a modificar la constitucion e votar de leis per las lengas de França. La justesa de la reivindicacion non es sufisenta, la demanda sociala deu èsser presenta amb un sosten mediatic europèu implicit e una aprovacion d’una majoritat d’occitans, o mai de franceses.
 
La question es cossí construir una demanda sociala de lenga e cultura occitana qu’obligue las assembladas a cambiar constitucion e lei?
 
Es per aquò que l’objectiu politic primièr deu èsser consensual per aver lo sosten de los que defendon la lenga e subretot l’immensitat de los qu’i son indiferents. Deu èsser sufisent per acréisser lo nombre de locutors joves.
 
En segond, cal bastir una plataforma civica sul modèl de las que menèron las manifestacions Anem Òc, mas una  plataforma subre un temps long, 10 a 20 ans, per conquistar en França aqueles dreits lingüistics e culturals minimals per l’occitan e las lengas e França. La plataforma dels basques de França “Batera” n’es un bon exemple.
 
La bastison d’aqueste tipe de plataforma e sa subrevida dins lo temps es una escomesa, mas una escomesa de subrevida de la lenga e cultura occitana. (de seguir).