Opinion
Es autes Val d’Aran (III). Er asturleonés (II)
Aguest ei eth tresau d’ua seria d’articles qu’an er objectiu d’analizar coma s’a resolvut en diuèrses comunautats lingüistiques era proteccion dera lengua e era referéncia lingüistica, damb era volentat de contribuir ath debat sus era orientacion deth futur Institut d’Estudis Aranesi, acadèmia catalana dera lengua occitana.
En darrèr article d’Es Autes Val d’Aran podérem analizar era situacion dera lengua asturleonesa en Astúries a on era Acadèmia de la Llingua Asturiana ei era autoritat entar asturleonés denominat “asturianu”, e, paradoxaument, tanben ei era autoritat entar “eonaviegu” o galhèc emplegat en Asturies.
Era posicion sociolingüistica der asturleonés enes auti territòris ei fòrça mès desprotegida e estonanta. Podem distingir tres situacions significatives:
Leçon tresau: Es modèls espanhòls aplicats ar asturleonés, ath delà d’Astúries, non mos pòden ensenhar arren, entà desvolopar eth modèl aranés; non mos servissen. En Leon era lengua ei abandonada (en Laciana non a cap de proteccion) e en Extremadura era promocion e proteccion dera lengua pròpia ei nulla. En Portugal era proteccion dera minoritat lingüistica, eth mirandés, seguís processi secessionistes e sense proteccion. Eth modèl aranés d’identificacion damb eth tronc comun, de difusion e promocion sociau dera lengua, de reconeishement d’institucions pròpies e de creacion d’ua autoritat linguistica academica e independenta ei fòrça mès auançat qu’es modèls qu’empleguen es estats espanhòl e portugués, entàs sues lengües non estataus, e mès semblant ath modèl des lengues mès potentes deth nòste entorn. Ei un modèl de consolidacion e de futur.
En darrèr article d’Es Autes Val d’Aran podérem analizar era situacion dera lengua asturleonesa en Astúries a on era Acadèmia de la Llingua Asturiana ei era autoritat entar asturleonés denominat “asturianu”, e, paradoxaument, tanben ei era autoritat entar “eonaviegu” o galhèc emplegat en Asturies.
Era posicion sociolingüistica der asturleonés enes auti territòris ei fòrça mès desprotegida e estonanta. Podem distingir tres situacions significatives:
1.- En Leon era promocion der asturleonés, denominat leonés, ei desordenada e bric institucionau. Non trobam ua referéncia unica e clara coma se passe en Astúries. I a quauques organizacions sociaus que promocionen ua vision particulara deth leonés, talament coma passe ena majoria d’Occitània, per çò qu’ei der occitan. Servís d’exemple ce que se passe ena Val de Laciana, ath nòrd de El Bierzo, que hè frontèra damb Asturies. Era Val de Laciana a, apruprètz, 10 000 abitants, ei “resèrva dera biosfèra”, a ua estacion d’esquí, Leitariegos, ena sua istòria recebec privilègis de reis e governants, a un detzenat de nuclèus de poblacion e ua lengua pròpia que ne diden patsuezu (o pachuezo o nuesa llingua [era nòsta lengua]) qu’ei naturauments ua varianta der asturleonés. Fixatz-vos eth parallellisme damb era Val d’Aran. Era Val de Laciana ei, d’un punt d’enguarda sociologic e geopolitic, ua auta Val d’Aran. Mès, es circonstàncies diuèrses e era psicologia sociau diferenta an produsit qu’era realitat sigue ben contrària. En Laciana non i a un govèrn pròpi fonamentat ena istòria e ena lengua coma ena Val d’Aran. En realitat en Laciana, a nivèu d’administracion locau, non i a sonque er Ajuntament de Villablino e es auti nuclis son entitats locaus dependentes d’aguest ajuntament. Non i a un Conselh Generau de Laciana ne arren que se li semble. Eth patsuezu non gaudís de cap d’institucion de referéncia, non s’ensenhe ena escòla, non s’emplegue enes administracions,... sonque ua petita associacion, Amigos de Sierra Pambley, organize un cors annau, de dus dies, ena tardor. E ath delà de Laciana, eth desvolopament sociau deth leonés a molti parallelismes damb er occitan en França.
2.- En Portugal, que tostemp s’auie presentat coma un estat monolingüe, ath torn de Miranda de Douro i a un territòri a on se parle ua varianta der asturleonés, nomentada mirandés. Son apruprètz 10 000 parlants. Ei un territòri redusit damb pòqui parlants, en un estat diferent... Èm, d’un punt de vista sociolinguistic, en un territori de margen, en un enclau en un aute estat, en ua auta Val d’Aran. Era lengua non i é oficiau, mès des deth 29 de gèr de 2009 era Assamblea dera Republica de Portugal a “reconeishut oficiaument es drets lingüistics dera comunitat mirandesa” e “reconeish eth dret a cultivar e a promòir era lengua mirandesa”. En cap de cas era Assamblea dera Republica reconeish qu’eth mirandés ei ua varianta asturleonesa. Considère qu’ei ua lengua diferenta. Açò madeish aurie podut passar ena Val d’Aran en tot trincar era interrelacion damb era lengua occitana, mès en Aran se reafirme de mès en mès eth caractèr occitan dera sua lengua e era sua interrelacion damb er estandard. Era convencion ortografica dera lengua mirandesa, per decision governamentau, ei òbra der Ajuntament de Miranda e dera Universitat de Lisbona, qu’exercissen d’autoritat. Coma s’en Aran era autoritat lingüistica siguesse exercida per Ajuntament de Vielha e era Universitat de Barcelona. Seríem en ua situacion fòrça diferenta dera qu’èm ara. Era convencion ortografica deth mirandés ditz qu’“era norma ortografica dera Acadèmia de la Llingua Asturiana non ei adequada entath mirandés maugrat èster eth madeish continuum lingüistic e que calie un còdi que reflectisse era unitat intèrna e era identifiaccion collectiva dera poblacion a que va destinada”. Ei era justificacion aisida entà arténher era fractura, que tanben s’a insinuat, en repetides ocasions ena Val d’Aran, mès a on non a reussit. Encara ara en Aran aguesta vision reduccionista ei fòrça viua, mès en tot cas es leis dèishen clara era imbricacion occitana der aranés.
3.- En Extremadura, er “estremeñu”, ei tanben considerat ua varianta dera lengua asturleonesa e encara deu auer, segontes es valoracions mès positives, ath torn de 200 000 parlants. Era lengua, “estremeñu”, se considère amparada per article der estatut d’autonomia d’Extremadura, “los poderes públicos,... fomentaran los valores de los extremeños y el afianzamiento de su identidad” e que “La Comunidad Autónoma de Extremadura tiene competéncia exclusiva ... [en] la protección de las modalidades lingüísticas pròpias”. Comparatz damb es prumères proteccions des aranés en estatut catalan (1979), “la parla aranesa serà objecte d’especial respecte i protecció” . Era notabla diferéncia ei qu’er estatut d’Extremadura, que hè aguestes manifestacions, ei de 2011 mentre qu’eth estatut catalan ère de 30 ans abans. Er Estatut de Catalonha (2006) hè oficiau er occitan en Catalonha e li da ua ampla proteccion. Ei diferent! Donques ben, era promocion maximala der “estremeñu” l’ac da ua associacion “Órgano de seguimiento y coordinacion del extremeño y su cultura” (OSCEC) que sustot se dedique a investigar e estudiar eth patrimoni orau “estremeñu” entà recuperar-lo e restituir-lo en aqueri lòcs enes qu’istoricament s’a parlat. Ena Val d’Aran era proteccion dera lengua ei des deth Govèrn e non pas des d’ua associacion, tot e qu’ena rèsta d’Occitania, eth modèl de promocion associatiu ei eth mès difós.
2.- En Portugal, que tostemp s’auie presentat coma un estat monolingüe, ath torn de Miranda de Douro i a un territòri a on se parle ua varianta der asturleonés, nomentada mirandés. Son apruprètz 10 000 parlants. Ei un territòri redusit damb pòqui parlants, en un estat diferent... Èm, d’un punt de vista sociolinguistic, en un territori de margen, en un enclau en un aute estat, en ua auta Val d’Aran. Era lengua non i é oficiau, mès des deth 29 de gèr de 2009 era Assamblea dera Republica de Portugal a “reconeishut oficiaument es drets lingüistics dera comunitat mirandesa” e “reconeish eth dret a cultivar e a promòir era lengua mirandesa”. En cap de cas era Assamblea dera Republica reconeish qu’eth mirandés ei ua varianta asturleonesa. Considère qu’ei ua lengua diferenta. Açò madeish aurie podut passar ena Val d’Aran en tot trincar era interrelacion damb era lengua occitana, mès en Aran se reafirme de mès en mès eth caractèr occitan dera sua lengua e era sua interrelacion damb er estandard. Era convencion ortografica dera lengua mirandesa, per decision governamentau, ei òbra der Ajuntament de Miranda e dera Universitat de Lisbona, qu’exercissen d’autoritat. Coma s’en Aran era autoritat lingüistica siguesse exercida per Ajuntament de Vielha e era Universitat de Barcelona. Seríem en ua situacion fòrça diferenta dera qu’èm ara. Era convencion ortografica deth mirandés ditz qu’“era norma ortografica dera Acadèmia de la Llingua Asturiana non ei adequada entath mirandés maugrat èster eth madeish continuum lingüistic e que calie un còdi que reflectisse era unitat intèrna e era identifiaccion collectiva dera poblacion a que va destinada”. Ei era justificacion aisida entà arténher era fractura, que tanben s’a insinuat, en repetides ocasions ena Val d’Aran, mès a on non a reussit. Encara ara en Aran aguesta vision reduccionista ei fòrça viua, mès en tot cas es leis dèishen clara era imbricacion occitana der aranés.
3.- En Extremadura, er “estremeñu”, ei tanben considerat ua varianta dera lengua asturleonesa e encara deu auer, segontes es valoracions mès positives, ath torn de 200 000 parlants. Era lengua, “estremeñu”, se considère amparada per article der estatut d’autonomia d’Extremadura, “los poderes públicos,... fomentaran los valores de los extremeños y el afianzamiento de su identidad” e que “La Comunidad Autónoma de Extremadura tiene competéncia exclusiva ... [en] la protección de las modalidades lingüísticas pròpias”. Comparatz damb es prumères proteccions des aranés en estatut catalan (1979), “la parla aranesa serà objecte d’especial respecte i protecció” . Era notabla diferéncia ei qu’er estatut d’Extremadura, que hè aguestes manifestacions, ei de 2011 mentre qu’eth estatut catalan ère de 30 ans abans. Er Estatut de Catalonha (2006) hè oficiau er occitan en Catalonha e li da ua ampla proteccion. Ei diferent! Donques ben, era promocion maximala der “estremeñu” l’ac da ua associacion “Órgano de seguimiento y coordinacion del extremeño y su cultura” (OSCEC) que sustot se dedique a investigar e estudiar eth patrimoni orau “estremeñu” entà recuperar-lo e restituir-lo en aqueri lòcs enes qu’istoricament s’a parlat. Ena Val d’Aran era proteccion dera lengua ei des deth Govèrn e non pas des d’ua associacion, tot e qu’ena rèsta d’Occitania, eth modèl de promocion associatiu ei eth mès difós.
Leçon tresau: Es modèls espanhòls aplicats ar asturleonés, ath delà d’Astúries, non mos pòden ensenhar arren, entà desvolopar eth modèl aranés; non mos servissen. En Leon era lengua ei abandonada (en Laciana non a cap de proteccion) e en Extremadura era promocion e proteccion dera lengua pròpia ei nulla. En Portugal era proteccion dera minoritat lingüistica, eth mirandés, seguís processi secessionistes e sense proteccion. Eth modèl aranés d’identificacion damb eth tronc comun, de difusion e promocion sociau dera lengua, de reconeishement d’institucions pròpies e de creacion d’ua autoritat linguistica academica e independenta ei fòrça mès auançat qu’es modèls qu’empleguen es estats espanhòl e portugués, entàs sues lengües non estataus, e mès semblant ath modèl des lengues mès potentes deth nòste entorn. Ei un modèl de consolidacion e de futur.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Nel País Llionés fálasse llionés amás de en Ļļaciana, en Cabreira, Babia, Argüeyos, Valdión, Sayambre, Furniella, Ribas de Sil, Oumanna,L.luna, El Bierzu, Cepeda, Ribera del Órbigu (patria de Caitanu Bardón poeta de la nenacencia), Gordón, Somoça, Valderíea, la Robra en Llión provincia.
En Çamora fálasse en Senabria, Requeixada, Carbayeda, Aliste, y parte de Tera, Alba, Tábara y Sayagu.
En Salamanca nas Arribes y deillas comarcarcas de La Sierra cumu El Rebollal ou Las Batuecas.
Essas son las zonas tradicionales de fala llionesa nel sieglu XX, nestas décadas está miyor conservau nel Ueste; peru na mumoria de los vieyos tovía se caltien la fala...
#8 Joan Auló, puodes dubiare si'l Estremennu ou'l Cántabru faen parte ou non de la Llingua Llionesa, ou son falas de transición al Castellán; y on assina ye curiosu que en cunta de guetare soluciones comunes, ye bultable l'estatalismu, que fa que'l Mirandés s'escriba duna manera fiel al Purtués cuna xida de que ye una llingua de Purtual (veise en que gastan los dígrafos occitanos NH y LH pa las palatales, cousa tradicional de la lliteratura galaicoportuguesa, peru dafeichu ayena al asturianu/llionés), yal Asturianu siga al Castellán.
Na codificación del Mirandés, la "Convenção Ortográfica da Lingua Mirandesa", sácanse deillos argumentos sigún pa quei grafías.
Por exemplu: manda escrebire Lh y Nh (en ve de Ll y Nn/Ñ) porque ye una llingua de Purtual (y essu que nos casos nos que apaeç Lh el Purtués aveza tener L, y nos que'l Mirandés tien -Nh- el Purtués tien -N-), peru escribe "Ye", Yá ,"You" y "Yeuga" con Y siguiendo la tradición llionesa (cousa que nun aprica n'interior de palabra onde escribe -i-, contradiciendo essa tradición q'afirman siguire).
Manda escrebire con N la velar final, en vez de fazelu con tilde nasal ~ cumu fizieran dalgunos escritores mirandeses pur continuidá gráfica cunos plurales y feminos (lhion lhiona, lhiones y nunca lhiõ) y fa lu contráriu quandu se trata de la -Z etimológica final, assina escriben "perdiç, rapaç, paç, reiç, cruç" y nos sous plurales "perdizes, rapazes, pazes, reizes, cruzes" sacrificando la etimología y la continuidá de la reíz lessical en favor de la fonética.
Lu que quiergo dizire, ye que nun tien un critériu nídiu, y unas normas contradizen las outras. Y nos usos de l'acentuación, y la supressión (abolição do trema) de las diéresis na Ü diacrítica ente Q y G, siguen la reforma del Acordo Ortográfico del Purtués que ye de la década de 1940 y dafechu ayena a la propia tradición lliteraria mirandesa (y del "bable" clássicu).
Manca nos güeyos lliere "cuantu", "cuandu" n'Asturianu Académicu (estándar ALLA) quandu la sua propia tradición lliteraria dende los sieglos XVII al XIX s'escribiera con Q tal cumu en llatín y nas outras romances, el mesmu Junquera-Huergo quien fizu la primer gramática a finales del XVIII anque prefiriesse siguir a la RAE, asinnala que deviera sere assina, Xovellanos considera que "el bable" deviera siguire'l sou proópiu camín y non el del castellán, Apolinar Rato Hevia, diz que Junquera Huergo y Cabeda y Naba son castellanistas, y gueta las reízes clássicas nos testos reguerianos).
Tamién sigue al castellán nos tratos a la H etimológica y a la eleición entre B y V, que bien podíe siguire una etimología romance, ou cun más prestixu y fazilidá, la etimología llatina...
La ALLA presume de que nas suas Normes Ortográfiques inclúi soluciones válidas pa tol domíniu, peru quandu las fizienon nun pensorun nel Mirandés y la suas oposiciones fonéticas etimológicas entre G/J y X, y entre S/SS frente a -S-, y entre C/Ç y Z. Cousa pur outra parte nun tan difícil de incluir y convertire al Mirandés nuna variante tan normativa cumu las demás variantes.
Outramiente, tamién ye curiosu que los que escriben más assumeyau a los mirandeses, veleiquí la paradoxa, nun son los asturianos y los llioneses del occidente; sinón los estremennos ,dende'l OSCEC, quienes tan faziendo una codificación con critérios autonomistas y classicistas frente al castellán normativu de güei (que ye lu que siguiu l'ALLA.
(La única afinidá fonética que acerca al Estremennu y al Mirandés frente al Asturianu, ye la distinción entre sibilantes S/SS frente a -S-, y de C/Ç frente a Z, y nesti causu con soluciones distintas).
Cuido que una reforma convergente de Les Normes Ortográficas y una série d'enmiendas a la Convenção Ortográfica (que yá ye hora de que traduzan al Mirandés) podíe iguar esti probrema y fazere de la nuessa llingua dalgu más fuerte, fazilitando'l compartire lliteratura.
[Lleo davezu lliteratura mirandesa, llionesa y asturiana ocidental, yal mayor probrema que tien ye ortográficu, non lessical nin fonéticu]
Joan Auló, puodes dubiare si'l estremennu ou'l cántabru faen parte ou non de la llingua llionesa, ou son falas de transición al castellán; y on assina ye curiosu que: en cunta de guetare soluciones comunes, ye tastiable l'estatalismu, que fa que'l Mirandés s'escriba duna manera fiel al Purtués cuna xida de que ye una llingua de Purtual (veise en que gastan los dígrafos occitanos NH y LH pa las palatales, cousa tradicional de la lliteratura galaicoportuguesa, peru dafeichu ayena al asturianu/llionés), yal Asturianu siga al Castellán.
Na codificación del Mirandés, la "Convenção Ortográfica da Lingua Mirandesa", sácanse deillos argumentos sigún pa quei grafías. Por exemplu: manda escrebire Lh y Nh (en ve de Ll y Nn/Ñ) porque ye una llingua de Purtual (y essu que nos casos nos que apaeç Lh el Purtués aveza tener L, y nos que'l Mirandés tien -Nh- el Purtués tien -N-), peru escribe "Ye" y "You" y "Yeuga" con Y siguiendo la tradición llionesa (cousa que nun aprica n'interior de palabra onde escribe -i-, contradiciendo essa tradición q'afirman siguire); manda escrebin con N la velar final, en vez de fazelu con tilde nasal ~ cumu fizieran dalgunos escritores mirandeses pur continuidá gráfica cunos plurales y feminos (lhion lhiona, lhiones y nunca lhiõ) y fa lu contráriu quandu se trata de la -Z etimológica final, assina escriben "perdiç, rapaç, paç, reiç, cruç" y nos sous plurales "perdizes, rapazes, pazes, reizes, cruzes" sacrificando la etimología y la continuidá de la reíz lessical en favor de la fonética. Lu que quiergo dizire, ye que nun tienen un critériu nídiu, y unas normas contradizen las outras. Y nos usos de l'acentuación, y la supressión (abolição do trema) de las diéresis na Ü diacrítica ente Q y G, siguen la reforma del Acordo Ortográfico del Purtués que ye de la década de 1940 y dafechu ayena a la propia tradición lliteraria mirandesa (y del "bable" clássicu).
Manca nos güeyos lliere "cuantu", "cuandu" n'Asturianu Académicu (estándar ALLA) quandu la sua propia tradición lliteraria dende los sieglos XVII al XIX s'escribiera con Q tal cumu en llatín y nas outras romances, el mesmu Junquera-Huergo quien fizu la primer gramática a finales del XVIII anque prefiriesse siguir a la RAE, asinnala que deviera sere assina, Xovellanos considera que "el bable" deviera siguire'l sou proópiu camín y non el del castellán, Apolinar Rato Hevia, diz que Junquera Huergo y Cabeda y Naba son castellanistas, y gueta las reízes clássicas nos testos reguerianos). Tamién sigue al castellán nos tratos a la H etimológica y a la eleición entre B y V, que bien podíe siguire una etimología romance, ou cun más prestixu y fazilidá, la etimología llatina...
La ALLA presume de que nas suas Normes Ortográfiques inclúi soluciones válidas pa tol domíniu, peru quandu las fizienon nun pensorun nel Mirandés y la suas oposiciones fonéticas etimológicas entre G/J y X, y entre S/SS frente a -S-, y entre C/Ç y Z. Cousa pur outra parte nun tan difícil de incluïr y convertire al Mirandés nuna variante tan normativa cumu las demás.
Outramiente, tamién ye curiosu que los que escriben más assumeyau a los mirandeses, veleiquí la paradoxa, nun son los asturianos y los llioneses del occidente; sinón los estremennos del OSCEC, quienes tan faziendo una codificación con critérios autonomistas y classicistas frente al castellán normativu de güei. (La única afinidá fonética q'acerca al Estremennu y al Mirandés frente al Asturianu, ye la distinción entre sibilantes S/SS frente a -S-, y de C/Ç frente a Z, y nesti causu con soluciones distintas).
Cuido que una reforma convergente de Les Normes Ortográficas y una série d'enmiendas a la Convenção Ortográfica (que yá ye hora de que traduzan al Mirandés) podíe iguar esti probrema y fazere de la nuessa llingua dalgu más fuerte, fazilitando'l compartire lliteratura.
[Lleo davezu lliteratura mirandesa, llionesa y asturiana ocidental, yal mayor probrema que tien ye ortográficu, non lessical nin fonéticu]
#7 Bé Dani, sobre si els territoris consecutius de l'asturià-lleonès parlen la mateixa llengua o no que els constitutius avui dia, hi diferents punts de vista igual d'objectius (mai arribarem a una objectivitat sobre llengua i dialecte, qualsevol dialecte pot esdevenir llengua o no). En principi els que consideren les parles dels territoris consecutius de la llengua (Salamanca, Cáceres i també Cantàbria i l'extrem oriental d'Astúries) són parles de transició, a mig camí pero no "llengua asturiano-lleonesa", per motius sintàctics sobretot i, en menys mesura, fonològics, parteixen d'uns criteris lingüístics, històrics i socials acceptables i ben establerts, no és per cap caprici ni visió política esbiaixada. El que està clar és que les parles de Salamanca i Cáceres són la mateixa cosa (no les de Badajoz que són una altra cosa), i que l'extrem oriental d'Astúries no és de parla asturiana entesa com a "llengua asturiana" també de la mateixa manera que tampoc ho són les de Salamanca i Cáceres, això ve prou bé explicat en el document de treball d'HGG que també coneix molt bé les parles del domini i també hi ha fet treball de camp.
Després sobre que es fan servir dues normatives i diversos estàndards tothom hi està d'acord, però el nacionalisme espanyol i portuguès és el que impera entre els parlants asturòfons i això també hi té molt a dir, en tot cas, l'important és que es parli, s'escrigui, es transmeti a fills, es faci servir en espais públics... les normatives es poden solucionar, millorar, canviar amb el temps, això no és tan determinant.
Joan Auló, Non, nun l'hai. Hai una dispersión ortográfica ya identitaria que lu amuessa, las diferencias nun tan afitadas na variedá fonética nin na tradición gráfica, sinon que son caprichos issolacionistas fundamentaos nel estatalismu, nel individualismu, nel istitucionalismu y nu rexonalismu.
Las Associaciones que amientas lu mesmu que'l trabayu q'apurres nun reconocen la rialidá de la llingua más allá del contínuum del Norte, nun reconocen que nas Arribes y na Estremadura essiste essa mesma llingua. En Miranda tampoucu, eillos crein que falan una llingua a parte. Por tantu hai tres maneras de velu:
Individualidá de cada fala, Astur-Llionés del Norte, ou Domíniu Llingüísticu Llionés que tien al Sur del Dueru deillos enclaves, el más estensu acupa tóla parte ocidental de la Estremadura y ye onde ta trabayando l'OSCEC.
Conoço bien el mieu país, la mia llingua y las estremadas corrientes. Collaboro cun unos y cun outros pero somos poucos los que vemos que Mirandés, Estremennu, Patsuezu y Asturianu son una mesma llingua y non tres ou quatru. El casu ye assumeyau al Gascón, Languedociano y Provençal que van annos se vían cumu rialidades destintas y hai quien afirma que son llinguas diferentes; pero nel occitán yá hai una vía abierta pa dir toos de la manu y triare'l mesmu camín. Nos vamos tres passos pur atrás d'Occitania y pa mí ye un exempru a siguire.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari