Opinion
Guillaume Lopez: lo que camina... i arriba!
N’i a que dison qu’en Occitània i a plan de produccions musicalas mas que i a quicòm que truca: lo genre de la cançon. N’i a que planhon qu’avèm un fum de grops de musica que jògan e jògan aquí e enlà, que jògan plan e plan d’estiles mas que la soleta causa que fin finala ofrisson al public es de musica per far dançar las crabas. Que non n’avèm pus d’artistas que fagan de creacion de cançons, amb de tèxtes poetics que son meses en musica, amb tota la delicadesa que cal per tal que los poèmas sián plan compreses e sentits. E alara te remembran, amb tota la nostalgia tipica dels insatisfaits permanents coma s’ara non los aguèssem pus, aqueles tempses que i aviá lo Martí, lo Fraj e lo Verdièr que cantavan e lutavan...
E ben, benlèu avián rason aqueles que disián tot aquò. Òc, mas en passat imperfait. Perque la setmana passada espeliguèt lo primièr album de cançons de l’artista Guillaume Lopez, Celui qui marche - Lo que camina, un album que pròva qu’es plan vertat lo topic que ditz que non impòrta la quantitat mas la qualitat . En quinze cançons Lopez demòstra que la cançon occitana es mai viva e modèrna que jamai. Lo disc s’obrís amb una vibranta version de Lluís Llach, Venim del nord, venim del sud, cantada amassa entre Lopez e Fraj, qu’es una deliciosa declaracion d’intencions en forma de preludi: lo preambul dels catòrze articles de la Lei Lopez que vendràn just en seguida, que nos mostraràn la luta contra las identitats nacionalas e en favor de çò que podriam sonar lo cubisme identitari de Lopez.
Los tèxtes poetics de Lo que camina nos parlan d’aqueles que lor calguèt partir endacòm mai, del languiment per aqueles que non i son mai, d’aqueles que non se sentisson forçadament enrasigats a un sol territòri mas que se sentisson aparténer a mantunes païses e a mantunas culturas a l’encòp. De Franco. De la guèrra. De l’amor. Occitan, catalan, castelhan, francés... amb l’inconfusibla votz despolhada de Lopez las lengas se mesclan sens cap de question, sens cap de reticéncia. Dison que cada tèxte, cada poèma, a una “musica” especifica que li aparten, la musica ideala per aquel tèxte e sonque per aquel tèxte. Dison que lo trabalh del bon musicaire es de capitar de trobar la musica qu’aparten a cada tèxte. Lopez e los sieus musicaires an plan capitat de musicar amb una sensibilitat excepcionala e gaireben inexistenta fins al jorn de uèi a Occitània los catòrze tèxtes que presentan.
Non sabi pas se Nietzsche aviá rason de questionar la linealitat del temps. Çò qu’es segur, ça que la, es que Lopez nos presenta un album qu’es un mena de fèsta de maridatge orgiaca ont tradicion e modernitat, locala e globala, s’amassan non pas per dançar –aqueste còp n’i a pro!–, mas per se pausar un moment e soscar sus tot çò que nos fa umans. Sèm, benlèu, davant l’album mai internacional e a l’encòp mai enrasigat fait jamai en occitan. Un exemple? Amor de tarde, ont Lopez nos canta aqueste poèma de Mario Benedetti que nos transpòrta dirèctament dins un endreit talament desconegut coma inefablament agradiu. Efectivament: es una lástima que no estés conmigo...
E ben, benlèu avián rason aqueles que disián tot aquò. Òc, mas en passat imperfait. Perque la setmana passada espeliguèt lo primièr album de cançons de l’artista Guillaume Lopez, Celui qui marche - Lo que camina, un album que pròva qu’es plan vertat lo topic que ditz que non impòrta la quantitat mas la qualitat . En quinze cançons Lopez demòstra que la cançon occitana es mai viva e modèrna que jamai. Lo disc s’obrís amb una vibranta version de Lluís Llach, Venim del nord, venim del sud, cantada amassa entre Lopez e Fraj, qu’es una deliciosa declaracion d’intencions en forma de preludi: lo preambul dels catòrze articles de la Lei Lopez que vendràn just en seguida, que nos mostraràn la luta contra las identitats nacionalas e en favor de çò que podriam sonar lo cubisme identitari de Lopez.
Los tèxtes poetics de Lo que camina nos parlan d’aqueles que lor calguèt partir endacòm mai, del languiment per aqueles que non i son mai, d’aqueles que non se sentisson forçadament enrasigats a un sol territòri mas que se sentisson aparténer a mantunes païses e a mantunas culturas a l’encòp. De Franco. De la guèrra. De l’amor. Occitan, catalan, castelhan, francés... amb l’inconfusibla votz despolhada de Lopez las lengas se mesclan sens cap de question, sens cap de reticéncia. Dison que cada tèxte, cada poèma, a una “musica” especifica que li aparten, la musica ideala per aquel tèxte e sonque per aquel tèxte. Dison que lo trabalh del bon musicaire es de capitar de trobar la musica qu’aparten a cada tèxte. Lopez e los sieus musicaires an plan capitat de musicar amb una sensibilitat excepcionala e gaireben inexistenta fins al jorn de uèi a Occitània los catòrze tèxtes que presentan.
Non sabi pas se Nietzsche aviá rason de questionar la linealitat del temps. Çò qu’es segur, ça que la, es que Lopez nos presenta un album qu’es un mena de fèsta de maridatge orgiaca ont tradicion e modernitat, locala e globala, s’amassan non pas per dançar –aqueste còp n’i a pro!–, mas per se pausar un moment e soscar sus tot çò que nos fa umans. Sèm, benlèu, davant l’album mai internacional e a l’encòp mai enrasigat fait jamai en occitan. Un exemple? Amor de tarde, ont Lopez nos canta aqueste poèma de Mario Benedetti que nos transpòrta dirèctament dins un endreit talament desconegut coma inefablament agradiu. Efectivament: es una lástima que no estés conmigo...
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Mercé per aquela descoberta !
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari