Opinion
“Nos val pas res d’èsser venguts franceses...”
Tèxte legit
I a de causas que se pòdon dificilament engolir, d’atacas que son de mal digerir. Mas lo temps passa. Òm se ditz que veirem aquò mai tard, o autrament, d’un autre biais. E de còps que i a, la lassièra nos fa daissar passar, daissar tombar. Es uman.
Puèi i a de moments que la linha roja es traversada. Quand las atacas se seguisson, se multiplican, s’amplifican, que cada jornada pòrta son fais nòu de patacadas, que los agressors venon cada còp mai agressius, que totas las pòrtas nos son tancadas al nas, que lo mesprètz e l’umiliacion aumentan e los canals de discutidas son tapats de fiel, alara es vengut lo temps de çò inacceptable.
De segur parli del “dialòg” entre la reivindicacion occitanista e l’estat francés. E de segur cadun sap que l’estat francés non dialòga pas amb Occitània. Dialogar implica d’escotar e d’integrar (al mens fins a un punt decent) las demandas de l’autre. L’estat escota pas res e integra pas res de las demandas nòstras. Es pas que se’n fuma de nosautres e que se mòstra passiu e immobil. Ja l’immobilitat de l’estat seriá un progrès per Occitània. Mas al contrari, que se mòstra actiu contra nosautres e aquò cada còp mai.
La batèsta contra l’occitan
La linha de front es la lenga. Prendrai un exemple plan parlant: lo recrutament dels professors d’occitan per 2013. Segons las fonts oficialas del ministèri de l’educacion nacionala, ongan seràn recrutats 6 135 professors. S’aquesta chifra es portada a la proporcion de la populacion occitana (24% de la populacion de l’estat francés), aquò representa 1 472 professors recrutats per Occitània. Lo nombre de professors per l’occitan serà sonque de 4 personas, es a dire 2,71% del nombre total dels professors recrutats! Per contra, lo nombre de professors de francés recrutats per Occitània serà de 240 pòstes, siá 16,30 % dels recrutaments. Per afinar las chifras cal rapelar que los ensenhaires d’occitan son bivalents, es a dire qu’ensenhan dos subjèctes. Sovent la part màger de lor emplec del temps se fa sus la matèria “segondària”. Los 4 professors nòu-venguts per 2013 en realitat representaràn sonque unes 2 temps-complets. En d’autres mots lo messatge balhat per l’estat francés als occitans es aqueste: Vosautres los 16 milions d’occitans, en 2013 valètz pas mai que 2 pòstes d’ensenhament. La vòstra “langue régionale” val pas mai que 0,83 % de la lenga francesa.
Lo ministre s’es engatjat a aumentar lo nombre de pòstes pels CAPES de las “langues régionales”. Aumentar? De quants de pòstes? Quants n’i auràn de mai? Tres? Quatre? Dètz? De tot biais serà una goteta dins la mar, istòria de negar lo peis. E de tot biais, del costat de París, la nocion d’engatjament per Occitània ten pas cap de valor a començar per l’engatjament politic numèro 56 del candidat Hollande qu’a rapidament fondut jos la raja del solelh governamental. D’efièit, França ratificarà pas la Carta Europèa e coma consequéncia, l’occitan aurà pas cap d’estatut de dignitat, estatut qu’auriá tornat metre la lenga sus una dralha de dignificacion, un prealable indispensable s’òm vòl imaginar una socializacion vertadièra de la lenga, es a dire a l’escòla, mas sustot per carrièras e dins las familhas.
Cossí las familhas d’Occitània poirián téner enveja de voler se metre a tornar parlar la lenga quand lo messatge sistematic que l’estat lor manda es lo de l’indignitat, de la vacuitat legala? Cossí poirián desirar far dintrar l’occitan a l’ostal quand, per exemple, un academician francés, occitan renegat, delira de longa a la TV publica suls pateses que serián pas capables d’exprimir autra causa que l’univèrs de la bòria? Cossí los gojats e las filhas de nòstra nacion poirián voler parlar l’occitan quand i a pas cap de programas TV per eles dins la lenga?
L’engatjament 56 a desaparegut, mas del capèl lo govèrn a sortit l’article 27 bis de la nòva lei per l’escòla. Aqueste article ditz en substància que los professors poirián far allusion a las “langues régionales” s’aquò poguèsse ajudar a una melhora coneissença del francés! E de segur aquò amb autorizacion escrita dels parents! Imaginatz un pauc lo traumatisme pels dròlles d’Occitània s’agèsson descobèrt a l’improvista l’existéncia de la lenga nòstra! Aürosament aprèp una batèsta epistolària sembla qu’aqueste article serà desbarassat de sa mortifèra estupiditat. Mas cambiarà aquò la destinada de l’occitan? Podem dobtar que qualques mots al mitan d’una lei tant generala pòrte cap de melhorament...
La Prima Còrsa
Aqueste polit mes de mai, lo 17 de mai, un lòtus a espelit al mitan d’aquesta fanga lingüicidària estatala. De Corsega es sortit lo refús del monolitisme lingüistic francés: l’institucion democratica mai nauta d’aquesta nacion insulara, l’Assemblea di Corsica, a votat l’oficialitat del còrs. Los Còrses an decidit de balhar un larg estatut oficial a lor lenga que concernís son usatge public e privat, l’ensenhament, la formacion pels adults, los mèdias, la toponimia, l’antroponimia. La lenga còrsa desenant a un estatut de dignitat. Es vengut tot sol aquò? Segurament pas ja qu’es un trabalh de mantas annadas de recampament de la nacion còrsa dins çò que la definís. Se Corsega es arribada a aqueste punt de respelida lingüistica es gràcias a la fòrça de lor reivindicacion. Parli pas aquí de violéncia: los sols combats que valon la pena d’èsser menats son los que se noirisson de democracia. Parli de la conviccion de refusar la somission, la fatalitat. L’independentisme e l’autonomisme, que sabon a l’encòp s’opausar amb determinacion a l’estat e demostrar qu’una autra vida sens França, e per consequéncia melhora, es possibla en Corsega, auràn agut una influéncia determinanta dins aquesta votacion. L’oficializacion del còrs es estat possibla de per l’integracion dins l’esperit de cada Còrs d’un gra mai o mens fòrt de sobeiranisme.
Serà possibla l’oficializacion de l’occitan un jorn? L’istòria o nos dirà. Mas sens aquò, dòni pas car de la nòstra pèl. La sobeiranetat occitana, es a dire la presa en carga pels occitans de lor destinada (qu’aquò se faga dins un encastre comun amb França, liurament causit, o en tot prendre una dralha independenta) serà la sola via possibla s’òm vòl que la nòstra nacion contunhe d’existir. Personalament soi segur que la salvacion de nòstra lenga e la recuperacion de nòstra istòria jamai non vendrà d’una collaboracion amb l’estat francés: s’es pas jamai vist qu’un borrèl siá tanben lo mètge de lo que tortura. M’auriá agradat d’èsser fièr de la politica lingüistica e culturala d’un estat que ne soi ciutadan. Mas bernicle: los decideires de l’estat francés en matèria de lenga son de monde pauc recomendables per l’avenir de l’occitan. Far de real-politik amb l’estat, “èsser realista” coma mai d’un o ditz portarà qualques resultas a cort tèrme. Mas a long tèrme pagarà la somission? Seriá pas melhor, mai eficaç per la causa de dintrar dins una vertadièra adversitat politica democratica? Qué diràn de nosautres los nòstres rèire-filhs se daissam secar lo tresaur?
Sosqui sovent a mon grand, un montanhòl insometut dels Pirenèus, despartit ja fa longtemps. Lo paure el sabiá pas solament lo nom de sa lenga e pr’aquò, amb son instint occitan millenàri, o aviá tot comprés.
De longa disiá a qual lo voliá creire: ”Nos val pas res d’èsser venguts franceses...”.
Puèi i a de moments que la linha roja es traversada. Quand las atacas se seguisson, se multiplican, s’amplifican, que cada jornada pòrta son fais nòu de patacadas, que los agressors venon cada còp mai agressius, que totas las pòrtas nos son tancadas al nas, que lo mesprètz e l’umiliacion aumentan e los canals de discutidas son tapats de fiel, alara es vengut lo temps de çò inacceptable.
De segur parli del “dialòg” entre la reivindicacion occitanista e l’estat francés. E de segur cadun sap que l’estat francés non dialòga pas amb Occitània. Dialogar implica d’escotar e d’integrar (al mens fins a un punt decent) las demandas de l’autre. L’estat escota pas res e integra pas res de las demandas nòstras. Es pas que se’n fuma de nosautres e que se mòstra passiu e immobil. Ja l’immobilitat de l’estat seriá un progrès per Occitània. Mas al contrari, que se mòstra actiu contra nosautres e aquò cada còp mai.
La batèsta contra l’occitan
La linha de front es la lenga. Prendrai un exemple plan parlant: lo recrutament dels professors d’occitan per 2013. Segons las fonts oficialas del ministèri de l’educacion nacionala, ongan seràn recrutats 6 135 professors. S’aquesta chifra es portada a la proporcion de la populacion occitana (24% de la populacion de l’estat francés), aquò representa 1 472 professors recrutats per Occitània. Lo nombre de professors per l’occitan serà sonque de 4 personas, es a dire 2,71% del nombre total dels professors recrutats! Per contra, lo nombre de professors de francés recrutats per Occitània serà de 240 pòstes, siá 16,30 % dels recrutaments. Per afinar las chifras cal rapelar que los ensenhaires d’occitan son bivalents, es a dire qu’ensenhan dos subjèctes. Sovent la part màger de lor emplec del temps se fa sus la matèria “segondària”. Los 4 professors nòu-venguts per 2013 en realitat representaràn sonque unes 2 temps-complets. En d’autres mots lo messatge balhat per l’estat francés als occitans es aqueste: Vosautres los 16 milions d’occitans, en 2013 valètz pas mai que 2 pòstes d’ensenhament. La vòstra “langue régionale” val pas mai que 0,83 % de la lenga francesa.
Lo ministre s’es engatjat a aumentar lo nombre de pòstes pels CAPES de las “langues régionales”. Aumentar? De quants de pòstes? Quants n’i auràn de mai? Tres? Quatre? Dètz? De tot biais serà una goteta dins la mar, istòria de negar lo peis. E de tot biais, del costat de París, la nocion d’engatjament per Occitània ten pas cap de valor a començar per l’engatjament politic numèro 56 del candidat Hollande qu’a rapidament fondut jos la raja del solelh governamental. D’efièit, França ratificarà pas la Carta Europèa e coma consequéncia, l’occitan aurà pas cap d’estatut de dignitat, estatut qu’auriá tornat metre la lenga sus una dralha de dignificacion, un prealable indispensable s’òm vòl imaginar una socializacion vertadièra de la lenga, es a dire a l’escòla, mas sustot per carrièras e dins las familhas.
Cossí las familhas d’Occitània poirián téner enveja de voler se metre a tornar parlar la lenga quand lo messatge sistematic que l’estat lor manda es lo de l’indignitat, de la vacuitat legala? Cossí poirián desirar far dintrar l’occitan a l’ostal quand, per exemple, un academician francés, occitan renegat, delira de longa a la TV publica suls pateses que serián pas capables d’exprimir autra causa que l’univèrs de la bòria? Cossí los gojats e las filhas de nòstra nacion poirián voler parlar l’occitan quand i a pas cap de programas TV per eles dins la lenga?
L’engatjament 56 a desaparegut, mas del capèl lo govèrn a sortit l’article 27 bis de la nòva lei per l’escòla. Aqueste article ditz en substància que los professors poirián far allusion a las “langues régionales” s’aquò poguèsse ajudar a una melhora coneissença del francés! E de segur aquò amb autorizacion escrita dels parents! Imaginatz un pauc lo traumatisme pels dròlles d’Occitània s’agèsson descobèrt a l’improvista l’existéncia de la lenga nòstra! Aürosament aprèp una batèsta epistolària sembla qu’aqueste article serà desbarassat de sa mortifèra estupiditat. Mas cambiarà aquò la destinada de l’occitan? Podem dobtar que qualques mots al mitan d’una lei tant generala pòrte cap de melhorament...
La Prima Còrsa
Aqueste polit mes de mai, lo 17 de mai, un lòtus a espelit al mitan d’aquesta fanga lingüicidària estatala. De Corsega es sortit lo refús del monolitisme lingüistic francés: l’institucion democratica mai nauta d’aquesta nacion insulara, l’Assemblea di Corsica, a votat l’oficialitat del còrs. Los Còrses an decidit de balhar un larg estatut oficial a lor lenga que concernís son usatge public e privat, l’ensenhament, la formacion pels adults, los mèdias, la toponimia, l’antroponimia. La lenga còrsa desenant a un estatut de dignitat. Es vengut tot sol aquò? Segurament pas ja qu’es un trabalh de mantas annadas de recampament de la nacion còrsa dins çò que la definís. Se Corsega es arribada a aqueste punt de respelida lingüistica es gràcias a la fòrça de lor reivindicacion. Parli pas aquí de violéncia: los sols combats que valon la pena d’èsser menats son los que se noirisson de democracia. Parli de la conviccion de refusar la somission, la fatalitat. L’independentisme e l’autonomisme, que sabon a l’encòp s’opausar amb determinacion a l’estat e demostrar qu’una autra vida sens França, e per consequéncia melhora, es possibla en Corsega, auràn agut una influéncia determinanta dins aquesta votacion. L’oficializacion del còrs es estat possibla de per l’integracion dins l’esperit de cada Còrs d’un gra mai o mens fòrt de sobeiranisme.
Serà possibla l’oficializacion de l’occitan un jorn? L’istòria o nos dirà. Mas sens aquò, dòni pas car de la nòstra pèl. La sobeiranetat occitana, es a dire la presa en carga pels occitans de lor destinada (qu’aquò se faga dins un encastre comun amb França, liurament causit, o en tot prendre una dralha independenta) serà la sola via possibla s’òm vòl que la nòstra nacion contunhe d’existir. Personalament soi segur que la salvacion de nòstra lenga e la recuperacion de nòstra istòria jamai non vendrà d’una collaboracion amb l’estat francés: s’es pas jamai vist qu’un borrèl siá tanben lo mètge de lo que tortura. M’auriá agradat d’èsser fièr de la politica lingüistica e culturala d’un estat que ne soi ciutadan. Mas bernicle: los decideires de l’estat francés en matèria de lenga son de monde pauc recomendables per l’avenir de l’occitan. Far de real-politik amb l’estat, “èsser realista” coma mai d’un o ditz portarà qualques resultas a cort tèrme. Mas a long tèrme pagarà la somission? Seriá pas melhor, mai eficaç per la causa de dintrar dins una vertadièra adversitat politica democratica? Qué diràn de nosautres los nòstres rèire-filhs se daissam secar lo tresaur?
Sosqui sovent a mon grand, un montanhòl insometut dels Pirenèus, despartit ja fa longtemps. Lo paure el sabiá pas solament lo nom de sa lenga e pr’aquò, amb son instint occitan millenàri, o aviá tot comprés.
De longa disiá a qual lo voliá creire: ”Nos val pas res d’èsser venguts franceses...”.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
la prohibition de una lengua es un robo; quando a una comunidat se le prohibe su lengua i se le impone otra, se le esta privando de un capital linguistico propio i se le esta obligando a adquirir, a comprar, otro capital, otra lengua, a la comunidad que le esta imponiendo la suya; los miembros de la comunidat subordinada dedicaran tiempo, esfuerzo i dinero para aprender la nueva lengua; tiempo, esfuerzo i dinero que van a parar a la comunidad dominante.
un exemplo de todo esto es el negocio de la ensenyanza del ingles; no es lo mismo, no es una prohibition ni una imposition, pero pueder ser ilustrativo.
#30 "Independentisme occitan", de segur! :)
#29 Grandmercé de reconéisser implicitament que sol l'independentisme occitanisme a una vision coerenta del desvolopament de la lenga nòstra.
#28 Non, mès me semblan secondàrias. La lenga es pas lo sol fondament d'Occitània, e procedís de son desvolopament territorial global. Seriá un apauriment de la pensada que de tot interpretar al prisme de la lenga.
#27 Ocultatz totjorn la question dau rapòrt de fòrça lingüistic.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari