L’estiu arriba, enfin, e per mantuns lo doç temps de las vacanças. L’autre jorn èri a pensar a çò que fariái de mon temps liure. Soscavi amb plaser al moment que tornariái pujar a Rodés per me banhar dins l’ambient tant especial de l’Estivada. Mon pensament aürós s’envolèt d’un còp quand per azard tombèri sus un article que la siá lectura manquèt de me far escanar: s’agís d’un estudi publicat dins la revista Revue de Linguistique Romane, numèro 76 (decembre - julh de 2012), escrit per Fabrici Bernissan. Lo títol n’es: “Quants de locutors compta l’occitan en 2012?“.
 
Quants de monde parlan occitan? Manquèri de m’escanar, òc, perqué las chifras son a nos far crebar de dolor, de desesper, de ràbia: sul territòri de l’Occitània jos administacion francesa, que compta 14 881 000 de personas, se trapan sonque 110 000 locutors de la lenga nòstra! 110 000  personas! Mai precisament i auriá 90 000 locutors natius e 20 000 neo-locutors. Benlèu lo percentatge parlarà melhor: uèi lo dia, l’occitan es parlat per solament 0,73 % dels occitans!
 
Soi pas brica un especialista de lingüistica, de sociologia o de las estatisticas. Daissarai los especialistas confirmar o discutir aqueste estudi. Mas personalament pòdi dire que lo metòde emplegat me sembla rigorós e plan pensat. Sabi ben que d’autras estimacions existisson: l’enciclopèdia Wikipedia ne balha las conclusions: de 526 000 a tres milions segons los rapòrts. Mas aqueste nòu estudi de’n Bernissan es lo primièr que se basa sus un long trabalh de formiga sul terrenh, de collectatge de pòrta a pòrta e qu’espandís las chifras amassadas dins lo departament dels Nauts-Pirenèus a Occitània tota.
 
Coma parlaire de l’occitan me cal confessar que, tristament, aquelas chifras exprimisson çò que vivi cada jorn, o puslèu çò que vivi pas. Demòri dins una vilòta de 3 500 abitants e m’i es pas possible de téner una conversacion occitana amb degun! Lo monde del miu temps coneisson sonque qualques mots, e encara! Son claufits d’errors grossièras (coma per exemple lo classic e pan-occitan “Me fas *cagaT”) e los aujòls, ja que ne demòran cada còp mens, s’acontentan de parlar entre eles. La realitat mieuna, e malurosament pensi qu’es tanben la realitat de la màger part de nosautres, es aquesta: per parlar occitan me cal pujar a la montanha per i beure la gota amb de vièlhs amics de mon paure paire o discutir amb los amics de la comunitat occitanista, çò qu’es dificil, vist que son escampilhats sus un territòri immens.
 
Quin tristum! Volem parlar la nòstra lenga e i a pas gaireben degun per la parlar! Volem viure la nòstra lenga e i a pas pus degun per la viure amb nosautres! Volem ausir la votz millenària e i a pas pus que lo vent que bufa dins los cementèris! La nacion occitana es a conéisser una situacion de lingüicidi, vertadièr, prigond, duradís, metodic e sens pietat. L’estat francés n’es l’autor: es l’assassin de la magnifica lenga que los nòstres ancians nos an trasmés de generacion en generacion pendent mila ans. Cal arrestar de creire que se la lenga s’es perduda es perqué l’avèm daissat de parlar. Aquò es fals! Es un pur discors de la retorica linguicidària francesa. La vertat es que França faguèt desaparéisser amb violéncia totes los espacis que la lenga nòstra auriá degut e pogut ocupar. La colpa la ten França. L’estat francés es l’enemic de la lenga occitana. Es una evidéncia que non se pòt contradire e sembla impossible de contunhar de veire l’estat e los sius servicis publics coma l’estructura que salvarà la lenga nòstra. Sabem que son pas las particulas omeopaticas escupidas per París en favor de las “langues régionales” que nos enganaràn. Sabem que darrièr l’exterminacion de la lenga s’amaga la volontat de l’estat francés d’entravar la definicion qu’Occitània se vòl donar de per ela: Occitània es una nacion.
 
A 110 000 sèm fotuts. Se res non càmbia pas radicalament, ja sèm plegats d’avança. Nos cal pas aver paur de dintrar dins la realitat de las chifras e tanpauc nos cal pas aver paur de pensar que sens un cambiament revolucionari, sèm perduts. Sabem totes que França mena la guèrra contra la lenga occitana e dins una guèrra, malaürosament, i a dos comportaments possibles: la collaboracion o la resisténcia, la somission o lo combat. Vendrà lèu lo jorn qu’a cada occitan se li calrà far un examen de consciéncia per se demandar se vòl èsser esclau o liure. Pòdi pas creire qu’avèm atraverssat los sègles amb una lenga que li manca pas un sol accent ni una sola virgula per o daissar tot pèrdre per la simpla rason per qué los franchimands o auràn decidit.
 
Per arrestar de far de cachavièlhas e acabar sus una lusor d’esperança, poiriái meditar los vèrses del Cid de l’autor francés Corneille: “Partiguèrem cinc cents, mas per un subte refortiment, nos vegèrem tres mila en arribar al pòrt “. Mas francament, las istòrias de reconquèstas castelhanas s’ameritan pas qu’òm i perda de temps. Puslèu, farai mieuna la votz dels nòstres fraires catalans que nos mòstran amb exemplaritat e eficacitat lo camin d’una luta democratica e revolucionària reüssida contra un estat colonial cinic que de contunh guerreja contra la lenga catalana. Lor cantoral Lluís Llach cantava la revolucion dels clavèls de Portugal amb aquestas paraulas que benlèu un jorn pegaràn tanben a la revolucion occitana:
 
“Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,

digueu-li que la vull

però no puc anar a estimar-la,

que encara hi ha combat.”