A l’escasença de l’emission occitana de FR3 del dimenge 15 de setembre consacrada a la batalha de Murèth, avèm evocat la fin del “Midi” o del “Miègjorn”, lo Miéjour” coma dison los felibres.
 
Lo concèpte de “Midi” per parlar de l’ensems dels païses d’òc, ven de la fin del sègle XVII: se parlava alara fins a la Revolucion de las províncias del Miègjorn coma “provinces réputées étrangères”.
 
Mas l’adjectiu e lo nom que caracteriza las populacions d’òc vistas de París, es de dire “méridional” o “Méridionaux” se va espandir sobretot al sègle XIX del temps de l’Empèri colonial relevat per la Republica. París farga alencòp l’etnotip del miègjornal e aquel de l’indigèna. Retrobam caracteristicas etnicas negativas similàrias: pigresa, mentira, duplicitat, afiscament, fanatisme,  endarrièrament, eca…Se tracha alara de complexar las populacions del nòrd e del sud de la Mar, de tal biais de s’apoderar las economias. Del temps que los parisencs s’apoderan lo Miègjorn, los miègjornals afrancesats s’apoderan l’economia de l’Africa del nòrd e autras colonias.
 
Dau mai va, lo Miègjorn se fa sucursala de la França del nòrd. D’ara enlà, los Miègjornals dependon d’un sol ais cultural de referéncia, l’ais vertical París-província. Son pas mai lo nòrd d’Espanha ni lo ponent d’Italia nimai lo levant de la Mar granda. Se son perduts los tres quarts de sa cultura, son pas mai religats.
 
Après l’anóncia de La fin des terroirs d’Eugen Weber en 1983, podem destriar aidament la fin del “Midi”. Los miègjornals an perdut son istòria e sos lòcs de poder (castèls, fortalesas e palaisses rasats o transformats a la francesa), an perdut sa lenga, son a pèrdre l’accent (sufís d’ausir l’ensems de las ràdios) e las caracteristicas linguisticas. Aquí un exemple per mostrar la despossession: Graulhet se prononciava fins aicí Grraoulliett. Ara d’enlà la quichada francoparisenca es tala que mena a prononciar Grolé. Lo francés sofrís pas la “r” redolada, coneis pas las diftongas, compren pas lo “lh” e aima pas de prononciar las finalas.
 
Los miègjornals son a perdre sos espòrts (los melhors elements son captats per la capitala e nacionalizats) e tanben sa gastronomia (se fa de magret e de cassolet en defòra, e lo climat es a cambiar).
 
Un còp acabat lo “Miègjorn”, quina es la novèla configuracion?
 
D’una part s’espandís dempuèi d’annadas lo concèpte de “Sud” (que se repartís entre sud-ouest et sud-est mas los jornalistas de la meteò ne sabon pas destriar la frontièra, atal Perpinhan se trapa dins lo sud-ouest). Lo “Sud” respon al tropisme solar contemporanèu: Marselha es a se cambiar en “Paris-plage” d’aitant qu’es a tres oras de la capitala; tres oras de TGV ven la nòrma, per ara Tolosa escapa. Lo “sudisme” se difusís mercès a las revistas que pòrtan lo nom de “Sud” e sobretot a las ràdios coma “Grand Sud, Canal Sud” o “Sud-Radio” que son sèti es passat de Tolosa a París. Totes los jornalistas son formatats: meteis biais de parlar francoparisenc, meteissas reférencias culturalas vengudas de l’anciana dialectica del sègle XIX París-província, meteis umor…Uniformizacion del paisatge cultural. Lo “Sud” es lo penjal assolelhat, l’adrech de França: se parlarà leu dels “sudistas” coma se parla ja dels “nordistas”, París salvant aital sa centralitat. Lo “sudisme” exprimís l’assatge de la residéncia segondària a la residéncia principala. Aquel sudisme sembla d’èstre la terranha mannada per los extremismes notadament de drecha (vèire la pujada de l’extrema drecha).
 
Fàcia a n’aquel “Sud”, se farga lentament  una Occitània descomplexada, pluriculturala, tant enrasigada coma nomada, qu’es a levar palancas productivas amb los païses frontalièrs mas tanben amb lo demai del Mond, directament: una societat parellèla per defugir una França embarrada dins son nacionalisme, nostalgica de sa grandor passada.