Lo 27 de genièr de 2014 passat, apareissiá en lo jornal digital occitan Jornalet un article del lingüista Domergue Sumien que, amb lo títol “Arrestatz de manipular l’occitan al País Valencian”, acusava l’associacion d’occitanofils valencians Òc-Valéncia de promòure la separacion lingüistica e de far mal a l’occitan. Avèm pas d’autre remèdi que de respondre en onor a la vertat e per l’onor del nòstre collectiu.
 
La frasa amb la quala Sumien comença sa dissertacion (“Se sap que lo País Valencian es una partida dels Païses Catalans e que lo valencian es una varietat de la lenga catalana”) es lo dògma sus lo qual basa sa lectura de la realitat valenciana: los valencians seriam nacionalament catalans (tant se volèm coma se volèm pas), lo “valencian” seriá un dialècte del “catalan” (tant se volèm coma se volèm pas) e lenga seriá egala a nacion (tant se volèm coma se volèm pas). E ponch, coma se se tractava de la Santissima Trinitat. E mai, segon el, aquela partida del valencianisme que ten pas coma objectiu d’integrar los valencians dins los Païses Catalans seriá fòrça minoritària, pas ges dinamica o, dirèctament, meritariá pas solament lo nom de valencianisme.
 
Per l’autor, nonmàs i auriá doas classas de valencians “militants”: d’un caire, los catalanistas, que serián la majoritat; de l’autre, los franquistas e “blavers”, partisans de separar (amb una ortografia diferenta) lo valencian e lo catalan, que serián una minoritat amb lo Partit Popular a lor cap. Aquestes darrièrs, totes, recercarián en realitat la substitucion del valencian pel castelhan. En definitiva, una vision en blanc e negre, simplista, maniquèa e pas ges actuala, es a dire, ben pauc reala.
 
Sumien apièja sa tèsi de “la catalanitat del País Valencian” sus cinc autors que nomena “los grands intellectuals valencians”: Rafael Ninyoles, Lluís Aracil, Joan Fuster, Josep Guia e Carles Martí. Ignòra totes los autres intellectuals que, dempuèi la naissença del valencianisme fins a l’actualitat, serián pas tan grands pel fach d’aver pas defendut que los valencians sèm catalans. Per Sumien, i auriá pas agut un nacionalisme netament valencian (catalanofil —e occitanofil— mas pas pancatalanista) durant la 2a Republica Espanhòla, potent e de massas. Tanpauc i auriá pas agut cap de reflexion posteriora al fusterianisme (amb d’autors remarcables coma Joan Francesc Mira) ni çò que nomenam “valencianisme de construccion”. En l’univèrs de Sumien, lo valencianisme politic “estricte” seriá totalament minoritari al costat del pancatalanisme del PSAN, se veiriá incapable de mobilizar de gents per carrièras e seriá pas jamai arribat a las institucions (o, s’o aguèsse fach, seriá en afirmant e proclamant que los valencians sèm catalans e que lo País Valencian fa partida dels Païses Catalans).
 
Aquela desconeissença tan granda de la societat valenciana s’acompanha d’una vision tergiversada de çò que pensam, disèm e fasèm los occitanofils valencians. Per tota persona que conesca nòstra activitat, acusar l’associacion Òc-Valéncia d’èsser de secessionistas lingüistics e de far mal a l’occitan es una afirmacion absurda que nonmàs s’entend a partir de la desorientacion mai absoluda (causa que correspond amb la vision que Sumien ten del valencianisme e de la societat valenciana) o, dirèctament, a partir de la marida fe. Dire que boscam d’alianças per, supausadament, “blocar” dempuèi lo sud e lo nòrd lo nacionalisme catalan (contra lo qual avèm pas res, ja qu’es plenament legitim en Catalonha) es pura imaginacion, o e mai caldriá dire de paranòia, ja qu’arribam pas d’albirar cossí se poiriá far una causa com aquela. Avèm de causas pus importants de far, que son las que fasèm. E mai, auriá pas de sens la frairesa dels valencians amb Occitània sens los catalans.
 
Nosautres cercam de contribuir a la concòrdia e la patz entre valencians. Nòstra associacion amb sos membres, dins los trabalhs qu’avèm fach, avèm aplicat las nòrmas sorgidas de l’acòrdi de Castelhon de la Plana de 1932. Es aquò de secessionisme lingüistic? E mai, revendicam l’importància de partejar un meteis diasistèma lingüistic (l’occitanoromanic) amb los balears e los catalans, que òc, e tanben amb los lengadocians, los gascons, los provençals... Una realitat scientifica que lo quite Sumien a demostrada dins sos estudis e que, e mai, ajuda a acostar de posicions entre los dos bòrds de l’afrontament valencian. Es aquò de secessionisme lingüistic? O es just l’accion contrària?
 
D’un autre caire, las jornadas, activitats e publicacions que portam a la societat per promòure la coneissença de l’occitan e del diasistèma occitanoromanic dins lo territòri valencian, cossí poirián far mal a l’occitan? Vejam. Far una setmana de trobadas entre professors occitans, catalans e valencians (“Occitània, present e futur”), amb la participacion de Robèrt Lafont, Felip Gardy, Xavier Lamuela, Jacme Alhèras, Josep Guia, etc., es far mal a l’occitan? Crear una associacion (Òc-Valéncia) per recuperar lo contacte cultural amb los occitans es far mal a l’occitan? Metre en valor la cultura occitana quand en Valéncia degun parlava pas d’ela e, s’o fasiá, èra amb mesprètz, es far mal a l’occitan? Publicar la revista Paraula d’òc es far mal a l’occitan? Menar Jem Cabanes a parlar sus “Lo continuum occitanocatalan” es far mal a l’occitan (o al catalan)? menar lo cantador Primaël a far divèrses recitals pel País Valencian es far mal a l’occitan? Organizar la Dictada Occitana annalament es far mal a l’occitan? Seriá ben que lo Professor Sumien esclarziguèsse quin es, concretament, lo mal que fasèm.
 
Çò que fasèm, nosautres o apelam responsabilitat. Lo secessionisme (valencian, catalan o d’ont que siá), lo daissam a qualques autres, que son los que lo pòdon practicar e los qu’an de lo justificar, e amb los quals podèm conversar sempre quand vòlgan. Nosautres volèm pas devesir res (ni lo valencianisme, ni la societat valenciana, ni las modalitats lingüisticas que se tròban al sud dels Pirenèus, ni las del nòrd, ni lor ensemble, ni res de res). Al contrari: volèm coordenar e unir los valencians a l’entorn d’un paradigma constructiu e de nòstra autoestima coma pòble que ven conscient de sas racinas partejadas. Tanpauc jutjarem pas ni atacarem pas degun que veja mai de divisions que las que vesèm nosautres, al contrari lor porgirem la man a totes amb d’arguments positius que los pòscan far cambiar de paradigma e contunharem d’assajar de nos trobar. Perque, coma se ditz, totes son nòstres.
 
Las visions maniquèas an fach fòrça mal, nos an menat a l’androna que nos i trobam e perpetuan la dolor. Per aquò, cal conéisser e comprene la realitat valenciana dins sa complexitat abans d’entreprene de campanhas nocivas que, per agradar als amics, pretendon crear d’enemics ont i pòt aver d’aliats. Cresèm qu’es arribat lo moment de la responsabilitat e de la bona fe en lo valencianisme e en l’occitanisme. Agiscam en consequéncia.
 



Associacion d’occitanofils valencians Òc-Valéncia
 

fffff		fffff
	Occitan unit, catalan unit   Los “occitanistas valencians” (los d’Òc-Valéncia) an tòrt de dire que los confondi amb lo blaverisme (o secessionisme lingüistic valencian). Ai escrich exactament, dins mon article del 27 de genièr, qu’“An una posicion distinta del catalanisme e del blaverisme.” Ai pas una vision “simplista” ni “maniquèa”.   Acusi pas los d’Òc-Valéncia de “promòure dirèctament la separacion lingüistica”. Lor repròchi d’aver un discors ambigú —un doble discors— que risca de favorizar, benlèu involontàriament, lo secessionisme lingüistic.   Primièra demostracion. Çai sus, Òc-Valéncia pretend qu’es un “dògma” de dire que “lo «valencian» seriá un dialècte catalan”. Aquò pròva ben que i a un discors ambigú d’Òc-Valéncia sus l’unitat de la lenga catalana. Car l’inclusion del valencian dins lo catalan es un consens scientific en lingüistica romanica, e mai es aprovada per las institucions academicas valencianas (universitats, AVL) e per una granda partida del movement cultural valencian.   Segonda demostracion. Los occitanistas valencians son pas de blavers, probable, mas ara de blavers recupèran lor etiqueta “occitana” per servir un discors secessionista anticatalan que polluís de mai en mai los luòcs Internet occitanistas (vejatz los comentaris d’aqueste article).   Òc-Valéncia se demanda encara: “Seriá ben que lo Professor Sumien esclarziguèsse quin es, concretament, lo mal que fasèm.” O ai ja esclarzit dins mon article del 27 de genièr. E o torni explicar: utilizar lo mot “occitan” per i englobar lo valencian, e a l’encòp per metre un dobte sus l’inclusion del valencian dins lo catalan (problèma qu’ai demostrat), aquò crèa una contradiccion evidenta sus la quita unitat de l’occitan. Car l’occitan el meteis subís un secessionisme lingüistic venent de certans sectors provençals, auvernhats e gascons. Coma lingüista especialista de l’occitan, pòdi pas acceptar que lo mot “occitan” siá desnaturat e diluit. Coma òme provençal e occitan, conscient de la dignitat de ma cultura, o pòdi pas acceptar.   Que òc: preni partit clarament per un grop d’intellectuals que sostenon —e que demòstran— la catalanitat del País Valencian: Rafael Ninyoles, Lluís Aracil, Joan Fuster, Josep Guia e Joan-Carles Martí i Casanova. Son pas los sols intellectuals valencians, evidentament. Mas es amb eles que soi d’acòrdi. Lor vision valenciana sus l’unitat del catalan coïncidís amb ma vision provençala sus l’unitat de l’occitan.   Òc-valéncia es imprudenta quand afirma: “avèm aplicat las nòrmas sorgidas de l’acòrdi de Castelhon de la Plana de 1932”. En realitat, sa revista Paraula d’òc compren tanben d’articles dins l’antinòrma del Puig, tipica dels sectors secessionistas blavers. Es una autra ambigüitat que caldrà explicar...   Vòli pas nafrar los occitanofils valencians. Lor vòli indicar que lor discors utiliza d’arguments inadeqüats e contradictòris. Lor demandi de respectar lo sens del mot “occitan”, tal coma fonciona dins la romanistica actuala. Se respèctan aquestas basas claras, poiràn desvolopar las relacions entre Valéncia e Occitània dins un clima de fisança.         Domergue Sumien