Solc llegir lo jornalet i entendre'l prou bé però, permeteu-me que ho diga, amb més dificultat que quan llig en català. Paraules que desconec, diferències en la sintaxi i en l'ortografia, són obstacles que no m'impedeixen la comprensió però me la dificulten. Vull dir que llegir la crònica de Muntaner (principis del XIV) em va resultar relativament senzill. I, si bé és cert que em costa déu i ajuda entendre la fonètica mallorquina, més em costava comprendre l'occità que parlen a la Vall d'Aran. Compartisc amb Peire Bec la sospita que Català i Occità formen part d'un únic sistema lingüístic tal com crec que també els passa a l'espanyol, el gallec-portuguès i l'asturià-lleonès. Aprofitar les similituds entre el català i l'occità per atacar la catalanitat del valencià només li va bé a aquells que intenten anorrear-nos com a poble no castellà.

Tot per no voler acceptar la realitat, o siga, que el català és un dialecte del provençal, com s'ha dit sempre fins a fa quatre dies. Sóc valencià parlant i entenc perfectament Jornalet ¿Per qué serà?... Molt d'acusar-nos el pancatalanisme de seccecionistes a la majoria de valencians quan ells són els que volen separar-se de tot i tots: d'Espanya, del provençal, del castellà, del diasistema occitanorromanç... I sobre el terme valencià mai podreu obviar que la principal obra de la nostra llengua, Tirant lo Blanch diu estar escrita en LLENGUA VALENCIANA a l'igual que totes les principals obres del nostre Segle d'Or, sense oblidar la Biblia valenciana de Bonifaci Ferrer, el qual deixà ben clar que estava traduïda del llatí a la nostra "LENGUA VALENCIANA". Vos penseu que a partir del Manifest del 34 podeu fer lo que vos done la gana; o siga, trencar la llengua en els Pirineus i sometre a balears, valencians i aragonesos en el vostre nom localiste de "català" i la vostra ortografia localista barcelonina. Sou els culpables del trencament del nostre diasistema, i això no té preu. Si tot el conjunt de la nostra llengua estiguera unit, al menys ortogràficament,no mos valdria només per a anar per casa (o siga, Espanya, en la qual compartim el castellà o espanyol i pert tant el català-valencià-balear és prescindible).

Marçal, veig que la meva resposta a en Carles no ha arribat. Hi ha degut haver algun problema al moment de la tramesa.. Dispensa'm. En tot cas, si podeu, mireu d'esborrar el comentari meu número 7 perquè ja no ve a tomb. Mercès.

Marçal, per què no m'heu publicat la resposta a l'escrit d'en Carles? No hi ha havia cap desqualficació personal, ni renecs, ni paraules gruixudes. Només he intentat rebatre punt per punt les afirmacions del sr. Carles. Me'n podríeu fer cinc cèntims, d'aquesta absència? Salutacions

Veus! Ja sabem que Marçal Girbau pot fer l'exercici de comprendre l'altre en una qüestió no filològica sinó més aviat emocional i mentre roman en aquest exercici, ja li va bé l'espectable fratricida e innecessàriament agressiu. Ha deixat caure llur opinió a la plana del jornalet i a veure qui guanya a picar m'agrada i no m'agrada. Si el nostre país, fos un país normal, no tindria gens d'importància però no, lliura un combat de fa molts anys on, com a cavall de Troia tenim unes institucions que diuen nostrades. Aquest combat és de batalla diària i molt dura. Com és natural en totes les batalles sempre hi ha qui mira per defugir l'enfrontament i arribats en aquest punt, qualsevol excusa és bona. Parlem ara d'uns occitanistes valencians que aprofitant la proximitat d'aquestes dues llengües català i occità, foten cullerada en l'afer de normalització lingüística al nostre país, ja ho hem dit, un abeller. I miren de posar-hi pau tustant el rusc, la cosa bàsica sempre n'és la defensa a peu i a cavall de la particularitat valenciana. Per defensar-hi aquesta particularitat no els basta l'àmbit acadèmic on sembla que no han arribat i els és menester baixar al carrer on encimbellats al cadafal del Jornalet, avui, canal nou, ahir, i així jorn rere jorn, miren de guanyar adeptes fora a part de les organitzacions establertes. Resulta molt emprenyador aquest debat fora de l'àmbit que li pertany, l'acadèmic, i fa l'efecte que també entre els qui fem servir cada dia i amb normalitat la nostra llengua, hi ha qui no suporta la normalització. Una desgràcia com una altra però, malgrat tot, avança.