Non fa gaire de temps que m’espantèri al veire dins una escòla catalana una aficha ont i aviá marcat aquò: “Es recorda a tots els pares i mares que els alumnes del centre no poden sortir sense autorització paterna”. Primièr me venguèt lo rire compulsiu. De seguida, m’inquietèri dels nivèls d’imbecilitat suprèma qu’èran arribats en Catalonha. E, fin finala, decidiguèri d’ensajar de trobar una logica a la frasa en question.
 
Vos dirai qu’a ieu aquela frasa me pausa divèrses problèmas. Per exemple, s’a la començança de la frasa se fa distincion de masculin e femenin (“els pares i mares”), dedusisi alara que “els pares” non englòba los paires e las maires, es a dire, çò qu’en occitan disèm “los parents”, mas que sonque englòba los progenitors mascles. En acòrd amb aquesta principi, podrai dedusir que quand l’aficha parla dels “alumnes” (escolans) se referís sonque als escolans mascles, de manièra que las escolanas òc que poiràn sortir de l’escòla sens cap d’autorizacion. E, a la fin, avèm lo divertissent afar de “l’autorizacion paterna”. Vist que a la començança la frasa fasiá l’analogiá de sèxe e genre (“els pares i les mares”), pensarai que l’autorizacion cal que siá faita obligatòriament pel paire –mascle– de l’escolan e, donc, qu’una autirzacion de la maire non servirà de res. Curiosament, donc, la primièra conclusion qu’obteni d’aquesta istòria del lengatge non sexista es que benlèu lo lengatge serà esteticament mens sexista, mas çò qu’establirem pòt èsser encara mai sexista qu’abans: ara sonque los paires mascles poiràn autorizar la sortida dels escolans mascles, car las maires non poiràn autorizar res –tornamai invalidas de tot per la condicion de femnas–, e las escolanas femnas poiràn far tot çò que lor plaga sens besonh d’autorizacions. 
 
Aquò me fa remembrar l’epòca que lo Govèrn catalan donava d’ajudas per “las familhas amb “nenes i nens”” e non s’apercebiá que discriminava totas aquelas familhas que sonque avián de dròlles mascles, o de dròllas. O quand lo Lehendakari Ibarretxe convocava los “ciudadanos y ciudadanas vascas”, de manièra que convocava, de fait, totes los mascles del Mond... e las femnas bascas. O aquela desonèstament pervertida anóncia d’un Congrès de “psicològs e psicològas joves”. Los organizaires del Congrès rapidament s’apercebèron del quid e o corregiguèron. I metèron aquò: “Congrès de joves psicològs e psicològas”, quicòm qu’èra encara mai interessant d’un punt de vista de la trencadura de las convencions socialas e religiosas, concrètament pels amants de las psicològas cougars.
 
Mai enlà de l’anecdòta, totun, çò qu’es evident es que plan especialament dins los tèxtes formals deuriam èsser mai que prudents abans de prendre lo camin del mal sonat “lengatge non sexista”. L’an 2006 Francesc Esteve, de l’Universitat de Valéncia, sul numèro 1143 de la revista d’informacion setmanala dels Païses Catalans, El Temps, publicava un article intitulat “L’Estatut (en) neoblaver”. L’article prepausava una seguida de reflexions a rapòrt de la lenga utilizada dins lo tèxt legislatiu de l’Estatut valencian. Per çò qu’èra de la question del genre, Esteve disiá aquò:
 
“Tan aviat veiem usat un masculí genèric (“els ciutadans”, “els valencians”, “els diputats”) com l’expressió del masculí i el femení alhora. De manera que, quan fins i tot en un mateix article trobem les dues fórmules, cal entendre per força que el masculí només es refereix als homes, com en l’art. 22, on es parla de “designar els senadors i les senadores” però de “nomenar els diputats” o “elegir el president”.”
 
Aviá rason, Esteve. Se fintam l’Estatut de Catalonha per comparar çò que s’i passa, e s’avèm en compte que tant l’Institut Catalan de la Femna coma la Secretaria de Politica Lingüistica de la Generalitatde Catalonha avián revendicat prigondament las formulas duplicadas fa qualques annadas, podriam esperar un Estatut per “tots i totes”. Mas non. Sonque dins lo preambul apareis la formula “ciutadans i ciutadanes” quand ditz que “L’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora”. A partir d’aquí e de manièra sistematica sonque se parla de ciutadans, catalans, menors, alumnes, jutges, fiscals, etc., e sonque en singular se menciona “El president o presidenta de la Generalitat”. Aquesta solucion es mai que problematica perque, coma o ditz Esteve, vist que a cèrtes lòcs se fa la distincion, “cal entendre per força que el masculí només es refereix als homes”, çò que seriá un escandal, de segur, per las feministas catalanas.
 
L’opcion de l’Estatut catalan sembla la meteissa opcion prepausada per D. Sumien coma soluciondins lo sieu darrièr article sul Jornalet. Lo problèma es qu’aquò non soluciona res, puslèu al contrari. D’un costat, perque non i a res que calga solucionar al nivèl del lengatge. Efectivament, çò que sonam “genre masculin” ne caldriá dire puslèu “genre non marcat”. Aquò fa partida de la “teoria de la marcadesa” que, se volètz, ne parlarem un autre jorn. En tot cas, çò que cal defendre es que lo lengatge non es ni sexista ni feminista. Lo lengatge es lengatge! Seràn las decisions, las actituds, e las relacions dels unes e dels autres que seràn sexistas o non. Per exemple, de qué serviriá qu’una entrepresa parlèsse tostemps de “los salariats e las salariadas” se, de tota manièra, elas foguèssen mens pagadas qu’eles? Non nos serviriá de res. Per contra, s’avèm un “Gabinet d’avocats” e dedins las femans e los òmes avocats tòcan la moneda egal sens cap de discriminacion, aquò òc que serà important.
 
E, de l’autre costat, ja per acabar, la proposicion de D. Sumien es mai que perilhosa d’un punt de vista social e de genre, coma o avèm vist. Perque se metèm, coma ditz el, “un sol còp dins lo tèxt una formula de bon legir e de bon prononciar, que mòstre ben la paritat entre femnas e òmes, coma ...las estudiantas e los estudiants... “ après non sabrem jamai se lo mal dit genre masculin del tèxt se referís sonque als mascles o englòba tanben las femnas.
 
La solucion, donc? Parlar coma tostemps. Agir amb de nòvas valors.