Al meteis moment que lo Front Nacional a capitat d’obténer de resultats istorics en Occitània tota e lo sieu discors toxic de la dreita penetra de mai en mai dins l’esperit dels occitans, l’istorica Universitat mondina del Mirail non es pus del Miralh. Ara es l’Universitat Jean Jaurès: que vòl dire que deven una universitat marcada ideologicament. Plan progressista, òc. Sèm uroses los tolosans, ufanoses d’aver una universitat progressista, almens toponimicament. Plan progressista, òc, mas francesa. Res de Joan, Jan o qualque solucion bilingüe imaginativa. Université Jean Jaurès Point Barre. Tombada a l’aiga tota la pedagogia de cèrtes militants socialistas occitans e occitanistas. De res non an servit totas las cançonetas discorsivas de l’occitanisme que voliá marcar plan davant los partits d’esquèrra: Occitània, lo país de l’acuèlh eternal; Occitània, la civilizacion del mestissatge confraternal; Occitània, la tèrra de la solidaritat e la diversitat de lengas e culturas. Òc, totas, mens la nòstra.
 
Mas, coma tostemps, es dins la mediocritat mai extrèma que trobam las excepcions extraordinàrias e preciosas que brilhan amb tota lor lutz. E, donc, es dins aquesta meteissa Univesitat que càmbia de nom e deven encara mai francesa, ont trobam de professors d’occitan de tria, engatjats pel país, motivats per lor trabalh, e que non se vòlon daissar véncer. E son aquestes professors d’occitan que, sens cap d’obligacion contractuala, s’amassèron amb d’autres collègas universitaris e amb Convergéncia Occitana e prepausèron d’organizar la primièra Setmana Culturala occitana de l’Universitat.
 
E aquí l’avèm: uèi l’èx-vicepresident de la Generalitat de Catalonha, Josep-Lluís Carod-Rovira serà l’encargat d’obrir aquesta setmana culturala amb una conferéncia al Miralh —òc, al Miralh— sus las identitats e las nacions en construccion, coma la catalana. E après seguirà la setmana amb mai de conferéncias, de concèrts, de lecturas poeticas publicas, e un fum mai de causas.
 
Soi segur que las doas conferéncias de uèi de Carod Rovira non seràn indiferentas per degun. Ai constància que quitament los estudiants ispanistas de Tolosa an l’interés d’i anar per escotar çò que ditz aquel que pendent d’annadas foguèt lo personatge mai odiat pels espanhòls. De fait, me sembla qu’es un eveniment vertadièrament màger d’aver a Tolosa un dels paires politics de la Lei de l’Occitan. Mai qu’aquò: un dels responsables dirèctes —o quitament lo principal— del procès d’independéncia que vivèm actualament de l’autre costat de la frontièra. Soi segur que mai d’ora o mai tard l’istòria metrà a la plaça que cal aqueste grand intellectual, ideològ, filològ e politic catalan. Qual sap se, un jorn, vist que los catalans non serem pus autonòms mas totalament independents, n’i a que tanben capitaràn de cambiar lo nom de cèrta universitat del sud. E lo nom serà plan progressista, òc. Mas catalan.