La vida fa que gaireben cada setmana viatge de Tolosa a Barcelona e de Barcelona a Tolosa. Es un anar e venir que l’ai fait tant de còps ja qu’ara, quand me lo cal tornar far, ai la sensacion de me n’anar al quite canton: anem, Marçalon, cal anar a Barcelona! E lo Marçalon, coma se foguèsse aquí al costat, se n’i va.
 
Òc, non son limitròfas Barcelona e Tolosa, mas non son tanpauc tan luènh coma la màger part del mond dels dos costats o sentisson. La distància entre las doas ciutats, per l’autorota de Narbona, non arriba als 400km. Çò qu’en auto fa un trajècte de tres oretas e mièja, a pro pena. Es a dire, mai o mens, çò meteis que los que fan Vielha – Barcelona cada setmana, los que fan Valéncia (del sud!) – Barcelona cada setmana, e fòrça mens que los que fan –que n’i a un molonàs- Tolosa – París cada setmana. E, malgrat tot, la màger part dels ciutadans creson que los que fasèm Tolosa – Barcelona cada setmana sèm fats… E que los autres, es çò mai normal del Mond.
 
Sovent los amics s’estranhan d’i me saber tan sovent e m’interrògan a prepaus de la miá fatiga, que, segon eles, deuriái aver de segur per causa d’èsser cada setmana ençà e enlà. Ieu lor ai fait tostemps lo meteis discors: que òc, que solide que cansa un bocin de far l’anar e venir regularament, mas que se pòt plan suportar perque, malgrat tot, es tanben quicòm d’agradiu, almens temporalament, de viure a doas ciutats a l’encòp, encara mai se son doas ciutats tan polidas e interessantas coma Tolosa e Barcelona.
 
Mas, sabètz!, dempuèi qualques meses i a quicòm qu’a cambiat, que fa que comence de m’assadolar. Non, non son los 400 km e las tres oras e mièja de rota çò que me confla. Non, non es lo fait de transcórrer tostemps lo meteis camin que lo coneissi de memòria çò que m’exaspera. Çò que me truca, me geina, me shòrda, m’embéstia, me carpinha, me cansa, me fatiga, me confla e m’assadola es que dempuèi qualques meses la Policía Nacional e la Guardia Civil espanhòlas, aital coma las diferentas polícias francesas, an decidit d’aumentar los contraròtles frontalièrs entre los dos estats.
 
Lo baujum nacional-estatalista es arribat a l’extrèm que, per exemple, los nacionals espanhòls se permeton lo luxe de talhar completament l’autorrota a la nautor de La Jonquera, gràcia a la preciosa intervencion de non sabi quants d’efectius armats e d’autos e de camionetas del còrs repressiu en question, e fintan un per un totes los que i passam sens res dire. Los embolhs pòdon èsser tan considerables que sovent son obligats d’estancar tot d’un còp lo trabalh e de partir rapidament.
 
Mas del costat francés non son mens tanpauc. Ara es segur que cada còp que passam lo peatge del Voló per prendre lo tiquet los aurem ailà: nos faràn estancar l’autò, amb o sens placa francesa, e nos pausaràn trenta tres mila questions sus la nòstra vida privada, lo viatge, l’auto e la marca del papièr dels cagadors qu’utilizam. E, pasmens, non s’acaba aquí. Anirem tranquillament de camin cap a Tolosa quand tot d’un còp un auto policial que se ditz “douane” alucarà los lums, nos avançarà, e nos indicarà que lo devèm seguir. Nos farà sortir de l’autorota e ailà, cagats de paur, quatre òmes de bona volontat nos diràn que se tracta d’un contraròtle transfrontalièr regular.
 
Adòri Schengen.