Aqueste Dijòus que ven, 11 de setembre, encara un còp, Catalonha festejarà la siá fèsta nacionala, anomenada Diada, amb un eveniment d’una dimension coma se’n vei pas gaire dins l’istòria umana. Dempuèi 2010 las avançadas del pòble catalan cap a la libertat son jalonadas per de manifestacions gigantassas qu’amassan lo pòble dins la siá set de libertat, de democracia e d’independéncia. En 2010, la manifestacion “Som una nació. Nosaltres decidim“ acampèt 1,5 milions de personas per las carrièras de Barcelona. La de 2012 titolada “Catalunya, nou estat d’Europa“ n’acampèt 2 milions. En 2013, una cadena umana de 400 km de long, la “Via Catalana“ reüniguèt 2 milions de catalans. Cada episòdi aplega mai de 25% de la populacion catalana. En comparason amb l’estat francés es coma se mai de 16 milions de personas avián manifestat per las carrièras de París! Pertant la concentracion parisenca mai granda acampèt  sonque unes 3 milions de personas en 2010. Las chifras parisencas tenon pas la comparason amb l’amplor del movement independentista Catalan. A París èran venguts, non pas per cridar a la libertat mas contra lo projècte de reforma de las pensions de retirada, una causa justa mas mens gloriosa que la causa catalana.
 
Lo sòmi catalan de justícia, libertat e democracia se concentra dins un sol mot: INDEPENDÉNCIA! Per nosautres occitans, aqueste vent de libertat que nos arriba del sud es la soleta esperança que tenem. Sens lo catalanisme e la siá expression mai pervenguda çò es l’independentisme i aurà pas cap de salvacion per Occitània. Sens la fòrça e lo vam, l’ideal, l’umanisme e l’engenh que los nòstres fraires catalans nos pòrtan, la nacion e la lenga occitana desapareisseràn, negadas que seràn dins un estat francés que pantaissa d’acabar de nos escanar. Un occitanista complet tanben es un catalanista. L’occitanista que desvira los uèlhs de Catalonha e que crei trapar las solucions per nòstre pòble e nòstra lenga devèrs París fa una error grèva, una error màger, que totes pagarem car. París es pas nòstre amic. Barcelona o es. París es sonque bona per nos servir un bolat d’aiga de mar en nos far creire que nos an donat una bona garbura. L’estat francés es lo crusòl de tot çò nefast pel nòstre país. La sola responsa que París dona a las nòstras questions que pertòcan la lenga, la cultura e la dignitat politica son la crispacion e un autoritarisme d’una autra epòca. Catalonha del sieu costat nos fa present tant de l’ideal LENGA, CULTURA, PAÍS coma de l’estrambòrd e dels metòds de luta.
 
La futura republica catalana serà lo far qu’esclairarà la luta d’Occitània per la siá emancipacion e contra l’opression franca. Ja la Val d’Aran ten un estatut d’autonomia tant elaborat qu’o podem pas solament imaginar en Occitània jos colonizacion francesa. Dins qualques setmanas aqueste estatut serà revisat al Parlament catalan dins una  direccion que renforçarà las siás competéncias pròprias. Dintre pauc Aran s’organizarà coma un vertadièr autogovèrn. S’abotissan las discutidas, lo nòu estatut d’Aran deuriá definir aquesta tèrra coma part de la nacion occitana. Seriá un progrès jamai encara conegut en Occitània: pel primièr còp dins la nòstra istòria un parlament democraticament elegit balhariá a Occitània la qualificacion de “nacion“, una realitat categoricament refusada per l’estat francés.
 
Aquestas oportunitats de recuperacion de la nòstra dignitat nacionala occitana nos arriban de Catalonha, pas de França. Del temps qu’araneses e catalans en tota democracia crean las condicions de lor emancipacion politica, França dicta l’artificiala e tecnocratica mapa de las regions; França castiga los ministres que fan valer lo dreit a la paraula; França doblida de nomentar de ministres occitans; França assassina l’ensenhament de la lenga nòstra.
 
L’onze de setembre 2014 es lo dever moral de totes los occitanistas de sosténer, en persona o moralament, los catalans que fargaràn una V umana immensa a Barcelona per demandar l’independéncia. S’implicar es un dever e tanben una necessitat. Los que s’i voldràn pas mesclar o que s’i mostraràn indiferents, aqueles passaràn a costat de l’istòria, l’istòria catalana e l’istòria occitana. Los qu’i anaràn o qu’i portaràn una pensada auràn la fiertat de dire: “I èri”.