L’expansion de las periferias urbanas del sègle XX es ligada a la multiplicacion de las infrastructuras automobilas. Foguèt en primièr l’urbanizacion lineara lo long de las departamentalas que fragilizèt lo païsatge e dissolguèt la forma urbana en rosegant l’espaci natural, agricòla e forestièr. Son ara aquelas zònas mièg bastidas que s’espandisson a l’entorn de totes los nuclèus urbans de França. Lo problèma d’aquela expansion urbana non es un problèma de qualitat d’intrada de ciutat, mas un problèma de la quita existéncia de la ciutat... coma de la natura.
 
Daissar ostals, remesas e lotejaments se connectar sens fin lo long de las rotas es defugir la question de la ciutat, de la natura e la relacion entre los dos. L’urbanizacion lineara abarreja l’identitat de las ciutats, dels vilatges e dels camps dins un efèit de banlèga generalisada.
 
Los primièrs actes d’urbanisme e d’amenatjament volontarista del territori foguèron d’acabar amb l’urbanizacion lineara amb l’inconstructibilitat de las marges de las rotas.
 
Uèi, l’urbanisme se pensa coma organizacion recipròca del bastit e del non bastit. Lo vocabulari de camp, prat, vergièr, vinha, òrt, bartàs, bòsc, riu, puèg... deu s’apondre a lo de carrièra, baloard, avenguda, plaças, pont, còsta... per organizar los païsatges urbans de las ciutats e aglomeracions de deman.
 
La concepcion païsatgièra del desvolopament urban condusís al concèpte d’aglomeracion –archipèla, faita d’espacis bastits e d’espacis non bastits articulats los uns als autres. Atal, l’espaci agricòla o “natural” non es un void periferic mas es una de las compausantas qu’organizan e estructuran l’aglomeracion. Val tanben per los lotejaments en intrada o en defòra dels vilatges, borgs agricòlas e ciutats mejanas. S’apond la foncion agricòla e ecologica a la foncion urbana e sociala.
 
Uèi, l’aglomeracion se deu concebre coma un ensem d’islas bastidas densas, d’abitat e d’activitats, religadas entre elas per una ret d’espacis agricòlas e de natura qu’asseguran las foncions economicas, agricòlas,idraulicas, ecologicas, socialas e païsatgièras indispensablas a la constitucion d’un ambient de vida agradable e sostenible.
 
Cal passar d’un consum sens fin de l’espaci non bastit a una gestion economa. La responsa a la creissença demografica passa per un abitat mai dense de la vila que valoriza l’espaci agricòla o de natura.
 
Atal, los espacis de contacte entre bastit e non bastit constituisson de talveras urbanas que devon devenir d’espacis remarcables mentre que son uèi de zònas en deseréncia. La talvera urbana deu èsser identificable e se possible accessible per los abitants, tal coma las ribas dels rius amb la creacion de cais o de passejadas. D’amenatjaments similars son de concebre per las talveras entre camp e ciutat sota forma de passejadas plantadas, vias ciclablas, vergièrs, òrts, conca-parc de retencion de las aigas…
 
Las talveras urbanas devon èsser inscritas dins los plans d’urbanisme coma zònas d’accion agricòla prioritària, per exemple per l’installacion d’òrts de produccion amb de politicas fonzièras especificas. La talvera urbana deu se constituir progressivament dins las operacions d’urbanisme en limit de zòna  urbanizabla o dins las operacions d’amenatjament dels espacis agricòlas de las periferias urbanas. 
 
Una solucion, ja mesa en òbra dins la comunautat urbana del SICOVAL al sud de Tolosa es que las collectivitats territorialas compren los terrens agricòlas abans de los obrir a l’urbanizacion e finàncien atal los amenatjaments de las talveras urbanas. E mai, los proprietaris agricòlas en periferias urbanas acabarián de pressionar los conses per obrir de terrens a l’urbanizacion. La valor agricòla d’aqueles camps aumentariá grandament gràcia a la perenitat de la lor destinacion agricòla e lor situacion en proximitat de las ciutats. I a preissa.