Critica de Fontan
 
Coma autodidacte, Fontan fa tanben certanas errors a causa d’una documentacion incompleta e d’una teorizacion excessiva.
 
Pensa que lo sol critèri que compta per definir una nacion, aquò’s la lenga. Dins la màger part dels cases, lo sol critèri de la lenga pòt foncionar, es vertat. Es lo cas d’Occitània, nacion que correspond a l’espaci de la lenga occitana (amb de nuanças en Borbonés pasmens).
 
Ça que la, i a d’excepcions manifèstas ont una nacion (una etnia, un pòble) s’es fargada dempuèi de sègles en associant de populacions que parlan de lengas diferentas e que partejan un fòrt sentiment cultural comun. E aquò Fontan o vòl pas reconéisser. Per exemple: la nacion de Bretanha a doas comunautats lingüisticas, la del breton a l’oèst e la del galò a l’èst, e los movements bretons son unanims sus aquela delimitacion; mas Fontan el crei que “Bretanha” se deuriá limitar a la sola partida oèst parlant breton, sens téner compte del terren. Dins la pensada de Fontan, çò que manca es una definicion pus sopla de la nacion que combinariá diferents critèris, e mai se la lenga rèsta lo critèri per defaut.
 
Una autra error de Fontan es sa manca de documentacion sus las lengas del Mond. A pro ben analisat los limits de l’occitan e de qualques autras lengas. Mas fa d’errors grossièras tanben. Per exemple, crei que l’illa de Corsega auriá un limit de lenga que la talhariá en dos, amb una Corsega del nòrd parlant italian e una Corsega del sud parlant sarde; en realitat Corsega a una unitat lingüistica solida car los còrs del nòrd e los còrs del sud son solament de dialèctes de la meteissa lenga.

Del mai nos alonham d’Euròpa, del mai las errors de Fontan son enòrmas. En Africa Subsahariana per exemple, Fontan imagina de fusions impossiblas entre de lengas e de pòbles qu’an solament de parentats alonhadas.
 
A causa de sas errors, Fontan dessenha de cartas de las nacions que son comolas de proposicions fantasiosas e inaplicablas, sovent sens cap de rapòrt amb las realitats culturalas de las populacions.
 
De còps, Fontan va tan luènh dins l’iperteoria que fa de proposicions escandalosas. Per exemple preconiza de “desplaçaments de populacions” per salvar certanas nacions en perilh contra los abitants d’una nacion dominanta que se son pas integrats. A ieu me sembla que se pòt pensar a d’autras solucions. Una nacion en perilh, envasida per los membres d’una nacion dominanta que s’intègran pas pro, pòt e deu aver un programa de liberacion nacionala prepausant l’integracion dels nòuvenguts. Es aquò que se passèt en Finlàndia als sègles XIX e XX: los patriòtas finlandeses liberèron Finlàndia en 1917 après convéncer los nombroses abitants d’origina suedesa e russa de los rejónher.
 
Cal precisar que dins lo cas d’Occitània, Fontan a una posicion diferenta. Vòl pas l’expulsion dels estrangièrs e dels allogèns, al contrari prepausa de forçar lor integracion dins la nacion occitana. O ditz amb de tèrmes rigids, mas en tot cas, aicí al país, preferís l’integracion a l’exclusion.
 
A l’escala d’Occitània, Fontan prepausa de limits regionals un chic artificials, sens téner compte dels sentiments d’apertenéncia ni dels limits istorics. Imagina sèt regions de talha quasi egala (Lemosin, Auvèrnhe, Dalfinat, Gasconha, Guiana, Lengadòc, Provença). Lo ponch positiu, totun, es qu’aquel esquèma vòl favorizar la descentralizacion. Ansin vòl installar la capitala del país a Albi, una vila de talha segondària a respècte de las grandas metropòlis.
 
Tanben Fontan a de concepcions irrealistas sus la codificacion de las lengas. Crei de manièra ninòia que tota lenga deuriá aver un alfabet de tipe fonetic. Donc vòl eliminar las letras mudas. E pretend abandonar los sistèmas d’escritura que son pas alfabetics: es contra los ideogramas chineses per exemple. La lingüistica seriosa a demostrat que totes los sistèmas d’escritura an de defauts e d’avantatges: las letras mudas pòdon aver qualque utilitat dins certanas lengas; los ideogramas chineses son tant eficaces coma l’alfabet latin...
 
Enfin Fontan pensa qu’una lenga se deuriá diferenciar al pus mai de la lenga dominanta (quand n’i a una). Es una autra idèa ninòia que risca d’engendrar una lenga artificiala. Per l’occitan, Fontan imagina una nòrma artificiala, separada de la tradicion istorica, amb una escritura ultrafonetica e amb de formas ultradiferenciadas del francés. Aquel projècte capita mal e, per astre, lo quite Fontan accèpta fin finala que lo PNO utilize tanben la nòrma classica de l’occitan (e mai la nòrma mistralenca).
 
Vaicí un extrach de la nòrma inaplicabla que Fontan imagina per l’occitan:
   
Vaicí lo meteis tèxt adaptat a la nòrma classica abituala:
   
 
Un òme fòrça important
 
Donc Fontan es luènh d’èsser perfièch mas son òbra es fegonda e daissa d’idèas valablas.
 
Devèm a Fontan qualques avançadas importantas coma l’implantacion d’un occitanisme popular dins las Valadas e la reculada de qualques tabós qu’ajudan, uèi, una partida dels occitans a s’assumir un pauc melhor (e mai se restam luènh de l’emancipacion nacionala).
 
Los aspèctes inacceptables de la pensada de Fontan son totjorn restats a l’estat de construccions iperteoricas, sens aplicacion concreta e sens causar de prejudici a degun. E lo quite Fontan se sabiá adaptar a las realitats quand vesiá que qualques ponches de sa teoria foncionavan pas: o provèt en acceptant la grafia classica de l’occitan.
 
En general, Fontan tend a èsser pus realista e pus pragmatic aicí en Occitània, mentre qu’es pus teoric e pus desconnectat de las realitats a dicha que s’aluènha d’Occitània.
 
Enfin, Fontan, o cal pas oblidar, revendica un projècte d’utopia umanista per tota la planeta e desira lo bonaür dels occitans dins aquela vision mondiala. Crei en l’egalitat de totas las lengas e de totes los pòbles, es sincèrament antiracista e antiimperialista. Qualques personas malonèstas an pretendut que Fontan seriá racista, sens fornir la mendre pròva.
 
Las errors de Fontan s’aprenon a l’iperteoria, an pas jamai fach mal a degun e donc son perdonablas. Son inofensivas se las comparam amb las posicions criminalas de qualques teoricians quasi oficials de la nacion francesa coma Ernest Renan o Jules Ferry. Ernest Renan èra un racista antisemita e antioccitan, Jules Ferry èra un partisan de l’eradicacion de las lengas, un defensor del colonialisme e del supremacisme europèu, amb las sofrenças innombrablas qu’aquò a implicat. Fontan, el, presica pas jamai l’asirança e a pas jamai generat de malastres, contràriament a Renan e Ferry.
 
Per tant, Fontan a jogat un ròtle importantissim dins las idèas del movement occitan: fòrça occitanistas se posicionan a respècte de Fontan, siá per el, siá contra el, mas en tot cas Fontan nos ajuda a nos pausar de bonas questions. Que ne siá mercejat, que son òbra siá legida e analisada.
 
 

---

Articles complementaris:
— Lenga e nacion: la pensada dinamica de Robèrt Lafont (I)
— Lenga e nacion: la pensada dinamica de Robèrt Lafont (II)