Opinion
L’Itàlia que nos aima e l’Itàlia que nos aima pas
Itàlia es pas coma França e Espanha
Occitània, coma espaci lingüistic e coma nacion, a de rapòrts complèxes amb lei tres nacions dominantas: França, Espanha e Itàlia. Lei rapòrts amb Itàlia son lei pus ambigús.
Lei relacions entre Occitània e França an un bilanç fòrça negatiu. Lo pòble francés n’es pas responsable en generau. Mai l’estat francés e leis elèits intellectuaus que lo justifican i tenon una responsabilitat criminala: 1º politica d’eradicacion e de marginalizacion de l’occitan; 2º mite d’una lenga francesa qu’englobariá doas fàcias indissociablas, d’oïl e d’òc; 3º ideologia malonèsta que confond “republica”, adesion a la “nacion francesa” e usatge de la “lenga francesa”...
Lei relacions entre Occitània e Espanha son pas entosiastas. Lo pòble espanhòu n’es pas responsable en generau. Mai l’estat espanhòu a tolerat l’oficialitat de l’occitan en Aran, dempuei 1990, e la vesent solament coma un annèxe sens importància de la gròssa question catalana. Pr’aquò, recentament, lo meteis estat espanhòu, amb lei partits espanholistas (PP, PSÒE, Ciutadans, Podèm), arboran una ostilitat creissenta còntra l’usatge preferenciau de l’occitan en Aran e còntra la reconeissença dau “caractèr nacionau occitan” d’Aran.
Lei relacions entre Occitània e Itàlia son ben diferentas, pus ricas e pus complèxas. Altèrnan entre un amor passionau e un expansionisme italian de marrida fe. Va solet que leis italians coma pòble son pas ges criticats aicí —e ieu aimi fòrça leis italians—. Çò que vau expausar çai sota es complicat... Fòrça complicat... E pasmens vau assajar d’o resumir.
L’Itàlia qu’aima Occitània
Au pus aut nivèu de la construccion de la cultura italiana, i a un discors d’amor intens per Occitània. La literatura en lenga italiana se desvolopèt a partir dei modèls literaris occitans, amb Dante ai sègles XIII e XIV, puei amb Petrarca e Boccaccio au sègle XIV (tanben i aguèt una influéncia dau francés literari dins l’Itàlia medievala, mai es una autra question). Totei lei manuaus de literatura italiana celèbran lo ròtle dei trobadors occitans coma fònt d’inspiracion. D’italians illustres que cultivèron l’usatge de l’occitan trobadoresc, coma Sordèl. Uei leis universitats italianas fornisson de grands especialistas de la literatura occitana.
Un autre element relativament favorable a l’occitan, en Itàlia, es l’acceptacion pron generala d’una diversitat lingüistica. L’usatge de l’italian dialectau e dei lengas minoritàrias es un fenomèn largament admés. Aquò contrasta amb la crispacion fòrta venent de França e Espanha sus lei lengas.
Pr’aquò, cau pas idealizar la “dobertura” italiana. L’italian estandard gaudís de privilègis, d’un prestigi, d’una promocion administrativa, escolara e mediatica e mai ten un ròtle indispensable d’integracion sociala e professionala; e aquò manca ai lengas minorizadas. L’occitan dins l’estat italian (dins lei Valadas e a La Gàrdia) es acceptat coma un element normau de cultura locala mai rèsta durament subordenat a l’italian. En practica, l’occitan recuela davant l’italian.
L’ambient “destibat” dins l’estat italian contribuís a explicar lo grand succès que pòdon aver certaneis iniciativas de promocion de la cultura d’òc dins lei Valadas. Lei concèrts de Lo Dalfin atrason de miliers de personas, lei fèstas occitanas atrason un public nombrós —o visquèri personalament a la Fèsta Occitana d’Auriveta—. E aqueu public occitanofil es pas solament compausat d’occitans, tanben còmpta d’italians nombrós que venon dei zònas de cultura italiana, çò es de Ligúria, de Piemont, etc.
Aquel ambient “destibat” explica benlèu una promocion de l’occitan un pauc superficiala. Itàlia a adoptat dempuei 1999 la Lei nº 482 de proteccion dei minoritats lingüisticas. Una tala lei es encara impossibla dins l’estat francés. Mai la lei italiana se contenta de donar de facilitats d’usatge a l’occitan, sens caractèr sistematic, e en se basant sus la liura acceptacion dei comunas. L’occitan dins l’estat italian es donc una lenga protegida mai pas una lenga oficiala.
La lei italiana rèsta fòrça en dessota de l’usatge oficiau de l’occitan en Aran, dins l’estat espanhòu.
L’Itàlia qu’aima pas Occitània
En fàcia deis italians occitanofils, i a tanben leis italians occitanofòbs. Aquesta partida de mon expausat es la pus complicada e la pus subtila. Sigatz atentius.
a)
La primiera occitanofobia italiana, dobèrtament exprimida, ven dau faissisme mussolinian e s’es exprimida per doas menas d’atacas.
b)
La segonda manifestacion d’occitanofobia es un calc de la precedenta, a escala pus pichona. La trobam dins lo regionalisme padan.
Lo regionalisme padan a de formas multiplas e contradictòrias mai, en generau, pretend promòure lo nòrd d’Itàlia.
Una forma de padanisme puslèu intelligenta —e pauc coneguda— cèrca de promòure la lenga apelada padan o nòrd-italian o italian septentrionau, qu’agropa lei dialèctes seguents: ligur, piemontés, lombard, emilian-romanhòu, venèt e istriòt. L’espaci lingüistic l’apèlan Padània (dau latin Padus, que significa “Pò”). Aqueu padanisme intelligent assaja pas d’annexar lei tèrras occitanas e, donc, es pas criticat aicí.
Una forma de padanisme non intelligenta pretend annexar dins Padània totei lei minoritats lingüisticas dei marges nòrd de l’estat italian: occitans, arpitans, alemands, ladins, friolans e eslovèns. Lei Valadas Occitanas de l’estat italian i son vistas, alora, coma un element constitutiu de Padània... e son desconnectadas de la rèsta d’Occitània. Comprenètz sus lo còp l’inèpcia d’aqueu discors.
Una forma encara pus bèstia de padanisme pretend annexar a Padània de tèrras suplementàrias de lenga occitana, en pretendent qu’aquelei tèrras parlarián pas ges l’occitan mai solament lo ligur: lo País de Ròia, lo País Mentonasc e Mónegue (ne parli pus en detalh çai sota).
La forma pus absurda de padanisme es lo celèbre partit politic de la Liga Nòrd. Se basa sus lo populisme e mai sus un racisme antimeridionau e antiimmigrants. Revendica una entitat apelada “Padània” de geometria variabla, que pòt integrar segon lei periòdes l’Italia dau Nòrd, alargada vèrs l’Itàlia Centrala, e de còps quitament vèrs de tèrras pus meridionalas coma Abruç e Sardenha. Dins totei lei cas, la Liga Nòrd “escafa” e annèxa dins sa “Padània” leis minoritats dei marges nòrd de l’estat italian (occitans, arpitans, alemands, ladins, friolans, eslovèns). La Liga Nòrd crida de còps que vòu crear una “Padània” independenta mai es solament una estrategia de pression. En realitat es un movement regionalista que son interès es de restar dedins Itàlia per pesar dins lei coalicions de drecha. La Liga Nòrd a ges de politica seriosa per promòure la lenga padana; utiliza l’italian dins quasi tota sa comunicacion.
c)
La tresena manifestacion antioccitana es aquela de certanei grops localistas que pretendon defendre sonque lo ligur (un dialècte nòrd-italian) o sonque lo piemontés (un autre dialècte nòrd-italian), sens se referir a l’ensemble de Padània. Revendican una lenga ligura independenta e una lenga piemontesa independenta.
Avís! I a pasmens certanei grops liguristas e piemontesistas que respèctan l’occitan, e donc son pas criticats aicí.
Lei tendéncias chauvinistas dau piemontesisme pretendon que lei Valadas Occitanas serián de lenga piemontesa e i nègan la quita existéncia de l’occitan. Reproduson lo mite dau faissime italian de la cultura unifòrma, a l’escala de Piemont.
Lei sectors chauvinistas dau ligurisme pretendon annexar dins Ligúria lei tèrras occitanas dau País de Ròia, dau País Mentonasc e de Mónegue. Pretendon que se i parlariá ligur e sonque ligur, jamai occitan. Son sostenguts per dos erudits qu’an de coneissenças solidas en dialectologia ligura mai que se son malaürosament fanatizats còntra l’occitan: Werner Forner e Fiorenzo Toso.
La realitat lingüistica es pus subtila.
Enfin, lei tendéncias pus absurdas e pus extremistas dau ligurisme pretendon annexar lo ròdol de Niça e mai totei leis Aups Maritims, fins a Canas, mentre que s’es jamai parlat ligur dins aquestei zònas. Aquelei liguristas extrèms son un avatar derisòri dau vielh irredemptisme italian.
NB — Podètz consultar una sintèsi dialectologica de Laurenç Revèst sus leis Aups Maritims, aquí.
Fig. 1: Varietats de transicion e enclavas
© Domergue Sumien 2008, reproduccion e modificacion somesa a l'acòrdi de l'autor.
Extrach de: Domergue SUMIEN, 2009, “Classificacion dei dialèctes occitans”, Lingüistica occitana 7 [web: http://revistadoc.com/wp-content/uploads/2013/07/Linguistica-occitana-7-Sumien.pdf]
Occitània, coma espaci lingüistic e coma nacion, a de rapòrts complèxes amb lei tres nacions dominantas: França, Espanha e Itàlia. Lei rapòrts amb Itàlia son lei pus ambigús.
Lei relacions entre Occitània e França an un bilanç fòrça negatiu. Lo pòble francés n’es pas responsable en generau. Mai l’estat francés e leis elèits intellectuaus que lo justifican i tenon una responsabilitat criminala: 1º politica d’eradicacion e de marginalizacion de l’occitan; 2º mite d’una lenga francesa qu’englobariá doas fàcias indissociablas, d’oïl e d’òc; 3º ideologia malonèsta que confond “republica”, adesion a la “nacion francesa” e usatge de la “lenga francesa”...
Lei relacions entre Occitània e Espanha son pas entosiastas. Lo pòble espanhòu n’es pas responsable en generau. Mai l’estat espanhòu a tolerat l’oficialitat de l’occitan en Aran, dempuei 1990, e la vesent solament coma un annèxe sens importància de la gròssa question catalana. Pr’aquò, recentament, lo meteis estat espanhòu, amb lei partits espanholistas (PP, PSÒE, Ciutadans, Podèm), arboran una ostilitat creissenta còntra l’usatge preferenciau de l’occitan en Aran e còntra la reconeissença dau “caractèr nacionau occitan” d’Aran.
Lei relacions entre Occitània e Itàlia son ben diferentas, pus ricas e pus complèxas. Altèrnan entre un amor passionau e un expansionisme italian de marrida fe. Va solet que leis italians coma pòble son pas ges criticats aicí —e ieu aimi fòrça leis italians—. Çò que vau expausar çai sota es complicat... Fòrça complicat... E pasmens vau assajar d’o resumir.
L’Itàlia qu’aima Occitània
Au pus aut nivèu de la construccion de la cultura italiana, i a un discors d’amor intens per Occitània. La literatura en lenga italiana se desvolopèt a partir dei modèls literaris occitans, amb Dante ai sègles XIII e XIV, puei amb Petrarca e Boccaccio au sègle XIV (tanben i aguèt una influéncia dau francés literari dins l’Itàlia medievala, mai es una autra question). Totei lei manuaus de literatura italiana celèbran lo ròtle dei trobadors occitans coma fònt d’inspiracion. D’italians illustres que cultivèron l’usatge de l’occitan trobadoresc, coma Sordèl. Uei leis universitats italianas fornisson de grands especialistas de la literatura occitana.
Un autre element relativament favorable a l’occitan, en Itàlia, es l’acceptacion pron generala d’una diversitat lingüistica. L’usatge de l’italian dialectau e dei lengas minoritàrias es un fenomèn largament admés. Aquò contrasta amb la crispacion fòrta venent de França e Espanha sus lei lengas.
Pr’aquò, cau pas idealizar la “dobertura” italiana. L’italian estandard gaudís de privilègis, d’un prestigi, d’una promocion administrativa, escolara e mediatica e mai ten un ròtle indispensable d’integracion sociala e professionala; e aquò manca ai lengas minorizadas. L’occitan dins l’estat italian (dins lei Valadas e a La Gàrdia) es acceptat coma un element normau de cultura locala mai rèsta durament subordenat a l’italian. En practica, l’occitan recuela davant l’italian.
L’ambient “destibat” dins l’estat italian contribuís a explicar lo grand succès que pòdon aver certaneis iniciativas de promocion de la cultura d’òc dins lei Valadas. Lei concèrts de Lo Dalfin atrason de miliers de personas, lei fèstas occitanas atrason un public nombrós —o visquèri personalament a la Fèsta Occitana d’Auriveta—. E aqueu public occitanofil es pas solament compausat d’occitans, tanben còmpta d’italians nombrós que venon dei zònas de cultura italiana, çò es de Ligúria, de Piemont, etc.
Aquel ambient “destibat” explica benlèu una promocion de l’occitan un pauc superficiala. Itàlia a adoptat dempuei 1999 la Lei nº 482 de proteccion dei minoritats lingüisticas. Una tala lei es encara impossibla dins l’estat francés. Mai la lei italiana se contenta de donar de facilitats d’usatge a l’occitan, sens caractèr sistematic, e en se basant sus la liura acceptacion dei comunas. L’occitan dins l’estat italian es donc una lenga protegida mai pas una lenga oficiala.
La lei italiana rèsta fòrça en dessota de l’usatge oficiau de l’occitan en Aran, dins l’estat espanhòu.
L’Itàlia qu’aima pas Occitània
En fàcia deis italians occitanofils, i a tanben leis italians occitanofòbs. Aquesta partida de mon expausat es la pus complicada e la pus subtila. Sigatz atentius.
a)
La primiera occitanofobia italiana, dobèrtament exprimida, ven dau faissisme mussolinian e s’es exprimida per doas menas d’atacas.
— Lo regim faissista, de 1922 a 1945, menèt una repression de l’occitan e deis autrei lengas minorizadas de l’estat italian. E mai certanei toponims dei Valadas foguèron modificats per aquerir un aspècte pus italian.
— Lei faissistas e neofaissistas an assajat de falsificar l’istòria e la lingüistica per fin de donar un caractèr “italian” ai tèrras occitanas que l’Itàlia faissista pretendiá annexar: lo Comtat de Niça e Mónegue (sens parlar dei Valadas, qu’èran ja dins l’estat italian). Aquò intrava dins una politica pus larga d’expansionisme italian que s’apelava l’irredemptisme (en italian irredentismo) e que visava tanben Savòia, Ístria, Dalmàcia, Corsega, Albania e mai Tunisia e Libia... Uei lo faissime es vencut, mai de grops pròches dau neofaissisme italian entretenon un discors delirant: pretendon sus de sits web (e mai que mai dins Wikipèdia) que lo niçard seriá un dialècte italian e qu’auriá subit tardivament una “provençalizacion” o una “occitanizacion”.
— Lei faissistas e neofaissistas an assajat de falsificar l’istòria e la lingüistica per fin de donar un caractèr “italian” ai tèrras occitanas que l’Itàlia faissista pretendiá annexar: lo Comtat de Niça e Mónegue (sens parlar dei Valadas, qu’èran ja dins l’estat italian). Aquò intrava dins una politica pus larga d’expansionisme italian que s’apelava l’irredemptisme (en italian irredentismo) e que visava tanben Savòia, Ístria, Dalmàcia, Corsega, Albania e mai Tunisia e Libia... Uei lo faissime es vencut, mai de grops pròches dau neofaissisme italian entretenon un discors delirant: pretendon sus de sits web (e mai que mai dins Wikipèdia) que lo niçard seriá un dialècte italian e qu’auriá subit tardivament una “provençalizacion” o una “occitanizacion”.
b)
La segonda manifestacion d’occitanofobia es un calc de la precedenta, a escala pus pichona. La trobam dins lo regionalisme padan.
Lo regionalisme padan a de formas multiplas e contradictòrias mai, en generau, pretend promòure lo nòrd d’Itàlia.
Una forma de padanisme puslèu intelligenta —e pauc coneguda— cèrca de promòure la lenga apelada padan o nòrd-italian o italian septentrionau, qu’agropa lei dialèctes seguents: ligur, piemontés, lombard, emilian-romanhòu, venèt e istriòt. L’espaci lingüistic l’apèlan Padània (dau latin Padus, que significa “Pò”). Aqueu padanisme intelligent assaja pas d’annexar lei tèrras occitanas e, donc, es pas criticat aicí.
Una forma de padanisme non intelligenta pretend annexar dins Padània totei lei minoritats lingüisticas dei marges nòrd de l’estat italian: occitans, arpitans, alemands, ladins, friolans e eslovèns. Lei Valadas Occitanas de l’estat italian i son vistas, alora, coma un element constitutiu de Padània... e son desconnectadas de la rèsta d’Occitània. Comprenètz sus lo còp l’inèpcia d’aqueu discors.
Una forma encara pus bèstia de padanisme pretend annexar a Padània de tèrras suplementàrias de lenga occitana, en pretendent qu’aquelei tèrras parlarián pas ges l’occitan mai solament lo ligur: lo País de Ròia, lo País Mentonasc e Mónegue (ne parli pus en detalh çai sota).
La forma pus absurda de padanisme es lo celèbre partit politic de la Liga Nòrd. Se basa sus lo populisme e mai sus un racisme antimeridionau e antiimmigrants. Revendica una entitat apelada “Padània” de geometria variabla, que pòt integrar segon lei periòdes l’Italia dau Nòrd, alargada vèrs l’Itàlia Centrala, e de còps quitament vèrs de tèrras pus meridionalas coma Abruç e Sardenha. Dins totei lei cas, la Liga Nòrd “escafa” e annèxa dins sa “Padània” leis minoritats dei marges nòrd de l’estat italian (occitans, arpitans, alemands, ladins, friolans, eslovèns). La Liga Nòrd crida de còps que vòu crear una “Padània” independenta mai es solament una estrategia de pression. En realitat es un movement regionalista que son interès es de restar dedins Itàlia per pesar dins lei coalicions de drecha. La Liga Nòrd a ges de politica seriosa per promòure la lenga padana; utiliza l’italian dins quasi tota sa comunicacion.
c)
La tresena manifestacion antioccitana es aquela de certanei grops localistas que pretendon defendre sonque lo ligur (un dialècte nòrd-italian) o sonque lo piemontés (un autre dialècte nòrd-italian), sens se referir a l’ensemble de Padània. Revendican una lenga ligura independenta e una lenga piemontesa independenta.
Avís! I a pasmens certanei grops liguristas e piemontesistas que respèctan l’occitan, e donc son pas criticats aicí.
Lei tendéncias chauvinistas dau piemontesisme pretendon que lei Valadas Occitanas serián de lenga piemontesa e i nègan la quita existéncia de l’occitan. Reproduson lo mite dau faissime italian de la cultura unifòrma, a l’escala de Piemont.
Lei sectors chauvinistas dau ligurisme pretendon annexar dins Ligúria lei tèrras occitanas dau País de Ròia, dau País Mentonasc e de Mónegue. Pretendon que se i parlariá ligur e sonque ligur, jamai occitan. Son sostenguts per dos erudits qu’an de coneissenças solidas en dialectologia ligura mai que se son malaürosament fanatizats còntra l’occitan: Werner Forner e Fiorenzo Toso.
La realitat lingüistica es pus subtila.
— Dins lo País de Ròia (amb la Tèrra Brigasca dedins), se parla una varietat apelada roiasc (e pus localament brigasc) que fa la transicion entre occitan e ligur. Lei trachs de lenga i son pus pròches dau ligur que de l’occitan. Pasmens l’identificacion dei movements culturaus locaus va vèrs l’occitan: o constatam amb lei revistas A Vastera [A Vaštéra] e Er Ni d’Àigura [R̂ Nì d’Áigüra] o amb la Fèsta Occitana d’Auriveta. Lo País de Ròia se parteja entre leis estats francés e italian.
— Dins lo País Mentonasc, çò es, a Menton e dins de comunas vesinas, se parla lo mentonasc. Es una varietat de transicion entre l’occitan vivaroaupenc e lo ligur. Lo materiau lingüistic n’es en majoritat occitan e lei movements culturaus locaus se reconeisson dins l’occitan. La Societat d’Art e d’Istòria dau País Mentonasc s’es afiliada a l’Institut d’Estudis Occitans e au Felibritge.
— A Mónegue, doas lengas tradicionalas coexistisson: l’occitan e lo ligur. Lo ligur de Mónegue es una enclava lingüistica dedins Occitània, destacada de la rèsta dau domeni ligur. Tanben, lo ligur de Mónegue se basava mai que mai dins lo quartier de La Ròca, a l’entorn dau Palais Princier. L’occitan de Mónegue, eu, se basava puslèu dins lo quartier de Montcarles. La politica monegasca sosten sustot lo ligur de maniera emblematica, mai sens l’oficializar. Pasmens, accèptan l’estudi de l’occitan dins l’Acadèmia dei Lengas Dialectalas, qu’es sostenguda per l’estat monegasc.
— Dins lo País Mentonasc, çò es, a Menton e dins de comunas vesinas, se parla lo mentonasc. Es una varietat de transicion entre l’occitan vivaroaupenc e lo ligur. Lo materiau lingüistic n’es en majoritat occitan e lei movements culturaus locaus se reconeisson dins l’occitan. La Societat d’Art e d’Istòria dau País Mentonasc s’es afiliada a l’Institut d’Estudis Occitans e au Felibritge.
— A Mónegue, doas lengas tradicionalas coexistisson: l’occitan e lo ligur. Lo ligur de Mónegue es una enclava lingüistica dedins Occitània, destacada de la rèsta dau domeni ligur. Tanben, lo ligur de Mónegue se basava mai que mai dins lo quartier de La Ròca, a l’entorn dau Palais Princier. L’occitan de Mónegue, eu, se basava puslèu dins lo quartier de Montcarles. La politica monegasca sosten sustot lo ligur de maniera emblematica, mai sens l’oficializar. Pasmens, accèptan l’estudi de l’occitan dins l’Acadèmia dei Lengas Dialectalas, qu’es sostenguda per l’estat monegasc.
Article complementari: “Mónegue es Occitània”, Jornalet, 2.4.2012.
Enfin, lei tendéncias pus absurdas e pus extremistas dau ligurisme pretendon annexar lo ròdol de Niça e mai totei leis Aups Maritims, fins a Canas, mentre que s’es jamai parlat ligur dins aquestei zònas. Aquelei liguristas extrèms son un avatar derisòri dau vielh irredemptisme italian.
NB — Podètz consultar una sintèsi dialectologica de Laurenç Revèst sus leis Aups Maritims, aquí.
Fig. 1: Varietats de transicion e enclavas
© Domergue Sumien 2008, reproduccion e modificacion somesa a l'acòrdi de l'autor.
Extrach de: Domergue SUMIEN, 2009, “Classificacion dei dialèctes occitans”, Lingüistica occitana 7 [web: http://revistadoc.com/wp-content/uploads/2013/07/Linguistica-occitana-7-Sumien.pdf]
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Fiorenzo Toso fa tanben de degalhs contra la lenga sarda: https://bolognesu.wordpress.com/2012/10/19/mauro-maxia-versus-fiorenzo-toso-ultimo-dei-tanti-nemici-della-lingua-sarda/
#3 bé, mats no ho sé, però una vegada vaig escriure (no posaré ni el lligam perquè si no semblarà que m´estigui auto-citant tota l´estona) que són precisament els occitanistes els que reconeixien l´especificitat de la variant gavota/vivaro alpina, i en la seva resposta més allà de dir-me que "occitan" era una paraula inventada a l´igual que arpitan (com si "franco-provençal", que sembla indicar que l´arpitan és una barreja, no fos també una paraula inventada), els de Coumboscuro no van voler entrar en arguments lingüístics... la sensació que tinc és que no en tenen gaires, d´arguments, i per això al menys són menys bel.ligerants que altres grups anti-occitanistes i senzillament volen, fent servir una expressió francesa, qu´on leur fiche la paix
#1 Mercés per lo liam. Toso sosten los "provençalistas" mats de Comboscura, e Forner n'es pas luenh. La tradicion de negar l'occitanitat dels confins mentonascs e de las valadas es anciana : En 1853, Biondelli, l'inventor dau "gallo-italic" parlava dels parlars "occitanici" de las Valadas,per ne far a la fin finala una mena de piemontés arcaic. Los dialectologs italians de las annaas 60 parlavan de dialectes "provenzaleggianti", e las antologias de literatura liguriana de la meteissa epoca annexavan sens frasas Menton.
Dins la realitat, lo caractèr "transicionau" dau mentnasc se relatviza quand un lo resituis dins son encastre : los parlars aparentats de la montanha (Gorb, Sta Anhès, Castilhon, S'ospèl, Molinet) an servat la -s de plurau. Es Menton e Rocabruna qu'an adoptat de formas mai "italicas" : es un superstrat, pas un substrat coma o ditz Forner, me sembla.
Per contra, los parlars de Roia poion presentar, sustot a Breil, de traches occitans, mas globalament, son defora.
#1 Grandmercé Pep Bru. Vòstre article resumís fòrça elements importants de la discussion.
Bàsicament d´acord (bé, en el tema de l´antiga colònia genovesa de Monaco diria que no). De fet, si em permeteu l´Spam, també vaig criticar en el seu dia Forner i Toso: http://elpetitespolit.blogspot.com.es/2014/09/fronteres-linguistiques_3.html
Però m´agradaria matisar una cosa: crec que hauríem d´evitar sempre parlar de "dialecte" lígur/piemontès, vènet etc. La crítica que alguns fan a la denominació "llengua" acostuma a ser: "no hi ha un estàndard i cada poble té la seva variant, per tant no es pot parlar de llengua única".... i en canvi els anomenen "dialetto" en singular, quan justament acaben de dir que són un sistema de dialectes. Seria si fa no fa com dir que l´occità o llengua d´oc...és un dialecte (la comparació no és exacte però ja m´enteneu).
Habitualment Itàlia no accepta anomenar-los llengües: només ho són les que tenen existència a fora d´Itàlia (albanès, grec, eslovè..), el sard i el friulà (hauria estat lleig no considerar "llengua" la parla mare del creador de la glottologia italiana, Ascoli.)
Però Wikipedia italiana les anomena llengües; l´enciclopedia Treccani no, però al menys actua amb coherència i parla de dialectes en plural: http://www.treccani.it/enciclopedia/dialetti-liguri_%28Enciclopedia-dell%27Italiano%29/
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari