Opinion
Aran e Catalonha, Catalunya i Aran
Pensaratz qu’aguest debat ara non ei important, mès, desencusatz-me, creigui que vos enganhatz. N’ei, eth 27 de seteme decidiram sus era libertat des pòbles ath delà des Estats, leis, mercats, oligarquies e patriarcats injusti, insultants e insostenibles. Parlaram dera Euròpa des pòbles e sus era sobeiranetat populara. Permetetz-me arrebrembar donques que, laguens der actuau territòri catalan, i a un aute pòble: er aranés, er occitan, e qu’eth silenci mediatic catalan e es estereotips que mos entoren, e que non hèn mès que repetir, mos hèn mau, a nosati, e ath procès.
Es aranesi tanben volem senter-moz estimadi e protagonistes. Non èm guaires e es nòsti vòtes compden pòc en sistema electorau, mès èm grani e extrèmaments importants entà legitimar er imatge internacionau: non i a arren mès potent que dus pòbles liures e sobeirans que van en parallel e s’arreconeishen es identitats respectives. Aran e Catalonha, e Catalunya i Aran.
Ath delà d’estelades e cants des segadors, nosati ja auem era crotz occitana e eth “Aqueres montanhes”. Er independentisme acieu ei ideologic (d’esquerra, pera libertat de toti es pòbles), o plan simplaments practic, per ua sobeiranetat populara e un modèu d’autogovèrn just e sostenible. Ja ac sabi, soent, quan a gescut eth tèma, era responsa a estat era madeisha: es aranesi seràn çò que volguen èster. Mancarie mès qu’aquerò! Semble de sens comun, mès non desbrembésquem que dempús der Estat espanhòu açò non ei atau.
Nosati madeishi encara non mos auem demanat se qué volem èster de grani de forma seriosa e informada. Era qüestion ei complèxa e era responsa, estrategica, a de besonh un debat e un referendum especific. Le Volem. Permetetz-me donques apuntar bèri arguments entà trincar desinformacions e clichés. Dilhèu serviràn as aranesi indecisi, ac demori e desiri, mès sustot demori tanben que les liegen es catalans.
Aran hè part d’ua nacion sense Estat oprimida e practicaments escafada per Estat francès: Occitània. En 1313 es aranesi signen, damb eth rei Jaume II d’Aragon, era Querimònia, eth nòste istoric document de drets e privilègis. Espanha encara non existie e era Corona catalana-aragonesa ère alavetz ua confederacion, ena qu’Aran ère estacada as comtats catalans e se regie peth sòn dret. En 1389 es Corts aragoneses declaren Aran part deth Principat de Catalonha a causa d’aguesta relacion e, en 1410, es aranesi demanen volontàriaments as Corts Catalanes poder hèr-ne part. Aguesta ei era prumèra decision estrategica que preneren es mèns ancessors.
Permetetz-me arrebrembar qu’en 1835 siguec er Estat espanhòu, ara ja format, qui suprimic eth Govèrn d’Aran damb era creacion deth sistèma de partits judiciaus e províncies. E tanben qu’ena immodificabla Constitucion Espanhòla ne se mos mencione, mès qu’en Estatut de Catalonha de 1978 s’arreconeish Aran e eth besonh de recuperacion des sues institucions. Açò siguec lent, massa, mès en 1991 era Lei d’Aran restaurèc eth Conselh Generau d’Aran; en 2010, era Lei der occitan, aranès en Aran, hè oficiau era nòsta lengua en tota Catalonha; en 2015, era naua Lei d’Aran mos tracte de realitat nacionau damb dret ara autodeterminacion. Eth Parlament catalan non mos a mautractat jamès coma pòble.
Aran e Catalonha son ja ua sòrta de federacion ena que nosati gerim çò que mos interèsse e mancomunam çò que cau mancomunar. Auem relacions bilateraus damb era Generalitat, se plan, coma per tot, eth finançament peth transferiment de competéncies ei eth tèma a melhorar, atau coma es politiques deth govèrn actuau, injustes damb era gent. E se non èm mès liures ei pr’amor qu’auem legislacion estatau (espanhòla) que non ac permet. E açò cau didé’c mès entà saber quau mos met eth limit ath nòste autogovern.
Catalans, s’era nòsta relacion ei ua realitat, hetz-vos grani, datz exemple internacionau e refortilhatz eth discors libertari, integratz-mos. Treigatz pitrau en parlar deth projècte de naua Republica independenta, era de Catalonha e Aran. Quan parlésquetz d’un futur melhor, se vos platz, nomentatz-mos as dus. Hètz un gèst mès aguesti dies, diguetz sense pòur que mos respectatz, que mos voletz, qu’atau nosati, un còp mès, estrategicaments, seram aquiu.
Es aranesi tanben volem senter-moz estimadi e protagonistes. Non èm guaires e es nòsti vòtes compden pòc en sistema electorau, mès èm grani e extrèmaments importants entà legitimar er imatge internacionau: non i a arren mès potent que dus pòbles liures e sobeirans que van en parallel e s’arreconeishen es identitats respectives. Aran e Catalonha, e Catalunya i Aran.
Ath delà d’estelades e cants des segadors, nosati ja auem era crotz occitana e eth “Aqueres montanhes”. Er independentisme acieu ei ideologic (d’esquerra, pera libertat de toti es pòbles), o plan simplaments practic, per ua sobeiranetat populara e un modèu d’autogovèrn just e sostenible. Ja ac sabi, soent, quan a gescut eth tèma, era responsa a estat era madeisha: es aranesi seràn çò que volguen èster. Mancarie mès qu’aquerò! Semble de sens comun, mès non desbrembésquem que dempús der Estat espanhòu açò non ei atau.
Nosati madeishi encara non mos auem demanat se qué volem èster de grani de forma seriosa e informada. Era qüestion ei complèxa e era responsa, estrategica, a de besonh un debat e un referendum especific. Le Volem. Permetetz-me donques apuntar bèri arguments entà trincar desinformacions e clichés. Dilhèu serviràn as aranesi indecisi, ac demori e desiri, mès sustot demori tanben que les liegen es catalans.
Aran hè part d’ua nacion sense Estat oprimida e practicaments escafada per Estat francès: Occitània. En 1313 es aranesi signen, damb eth rei Jaume II d’Aragon, era Querimònia, eth nòste istoric document de drets e privilègis. Espanha encara non existie e era Corona catalana-aragonesa ère alavetz ua confederacion, ena qu’Aran ère estacada as comtats catalans e se regie peth sòn dret. En 1389 es Corts aragoneses declaren Aran part deth Principat de Catalonha a causa d’aguesta relacion e, en 1410, es aranesi demanen volontàriaments as Corts Catalanes poder hèr-ne part. Aguesta ei era prumèra decision estrategica que preneren es mèns ancessors.
Permetetz-me arrebrembar qu’en 1835 siguec er Estat espanhòu, ara ja format, qui suprimic eth Govèrn d’Aran damb era creacion deth sistèma de partits judiciaus e províncies. E tanben qu’ena immodificabla Constitucion Espanhòla ne se mos mencione, mès qu’en Estatut de Catalonha de 1978 s’arreconeish Aran e eth besonh de recuperacion des sues institucions. Açò siguec lent, massa, mès en 1991 era Lei d’Aran restaurèc eth Conselh Generau d’Aran; en 2010, era Lei der occitan, aranès en Aran, hè oficiau era nòsta lengua en tota Catalonha; en 2015, era naua Lei d’Aran mos tracte de realitat nacionau damb dret ara autodeterminacion. Eth Parlament catalan non mos a mautractat jamès coma pòble.
Aran e Catalonha son ja ua sòrta de federacion ena que nosati gerim çò que mos interèsse e mancomunam çò que cau mancomunar. Auem relacions bilateraus damb era Generalitat, se plan, coma per tot, eth finançament peth transferiment de competéncies ei eth tèma a melhorar, atau coma es politiques deth govèrn actuau, injustes damb era gent. E se non èm mès liures ei pr’amor qu’auem legislacion estatau (espanhòla) que non ac permet. E açò cau didé’c mès entà saber quau mos met eth limit ath nòste autogovern.
Catalans, s’era nòsta relacion ei ua realitat, hetz-vos grani, datz exemple internacionau e refortilhatz eth discors libertari, integratz-mos. Treigatz pitrau en parlar deth projècte de naua Republica independenta, era de Catalonha e Aran. Quan parlésquetz d’un futur melhor, se vos platz, nomentatz-mos as dus. Hètz un gèst mès aguesti dies, diguetz sense pòur que mos respectatz, que mos voletz, qu’atau nosati, un còp mès, estrategicaments, seram aquiu.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Pere I uní Catalunya i Occitània, que no hi separi ningú, si és la voluntat dels Aranesos d'estar a Catalunya, bé, tenim molt en comú, tant que uneix dues nacions.
Som dos pobles germans.
Despertaferro!
"Tàrrega".
#5 Era istòria qu'ei era qu'ei, se pòdi pas cambiar, alavetz, la decision sus la soberania e on demoren las Islas, València e Aran qu'ei d'eths illencs, valencians e aranesi, pas d'eths catalans.
Compreni plan las marridas nòtas que me quichi contra lo vent. Al començament de l'istòria, la fugida en abans de CiU (pas encara Divergéncia e Desunion) es una manòbra per escapar als afars de corrupcion qu'en Catalonha totes los partis de poder (PP, PSC, CiU) i son banhats d'un biais o de l'autre (cf l'afar de "Cafè amb llet").
Mon repròchi es clar: après l'abandon de l'Occitània a França (en doas etapas: Muret 1213, aproximacions 1934), Catalonha pichona (o es Barcelona?) abandona uèi las Illas, Valéncia e la Franja a Espanha. Pòdi far l'escomesa que d'aquí a qualques annadas abandonarà tanben l'oèst (Lhèida que parla una mena de valencian septentrional e Aran).
Mare de Déu, quins comentaris! El rei, que volem fer-ho sols..... Ha estat, al llarg dels segles i mentres ha pogut, el Parlament de Catalunya el que ha respectat l'acord a que es va arribar quan els aranesos van demanar integrarse a Catalunya, mantenint la seva identitat. Mai el Parlament no ha anat en contra d'aquell acord i, per als catalans, segueix sent tan vàl·lid com quan el vam signar: els aranesos van decidir la unió administrativa amb Catalunya i, per part nostra, en podran formar part mentre ho vulguin. I nosaltres... és clar que els hi volem!! És un orgull que en aquest petit terrirori convisquin part de dues nacions tant antigues, des de fa tants segles, i que ho facin amb respecte i admiració mutues (pocs exemples trobarem al món de dos pobles que hagin conviscun tant temps sense intentar assimilar-se o ocupar-se o massacrar-se els uns als altres... la qual cosa diu molt de la grandesa dels dos). Les discussions, les explicacions, les propostes de què voleu ser les heu de fer vosaltres; aniria en contra del que som que les fessim en el vostre nom.
#2 T'enganes. Era corona d'Aragon ère ua confederacion d'estats damb diuerses corts e leis pròpries. Ei vertat qu'era Querimònia, de 1313, ei un purvilètge balhat peth rei dera corona, e Aran se liguèc en un prumèr moment damb eth reiaume d'Aragon, mès en 1411 eth Principat de Catalonha accèpte era peticion deth Sindic d'Aran d'apertier a Catalonha e non pas a Aragon. Podem díder, donques, qu'ei decision d'Aran d'apartier a Catalonha.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari