L’escritura es una innovacion tecnica importanta dins l’istòria de l’umanitat car permet de gardar una traça materiala de la paraula. L’escritura es duradissa e pòt subreviure lòngtemps sus un supòrt materiau, mentre que la paraula es fugidissa e despareis lèu après èsser prononciada. L’escritura impressiona e fascina a causa de son poder extraordinari de registrament de la paraula.
 
Aqueu poder es percebut coma magic e religiós, sovent de maniera mai o mens conscienta, dins totei lei culturas dau Mond e a totei leis epòcas, e encara uei.
 
Lei cèltas de l’Edat Antica coneissián l’escritura mai l’utilizavan pauc perque la vesián tot bèu just coma una tecnica magica, donc redobtabla. Tenèm fòrça pauc de traças escrichas dei lengas celticas anticas, a pena quauqueis inscripcions traçadas amb de letras d’origina grèga. Lei sabents cèltas, lei druidas, valorizavan la transmission dau saber per la paraula e la memorizacion, pas per l’escritura.
 
Lei populacions germanicas ancianas coneissián l’escritura amb lo sistèma dei runas. Pasmens leis inscripcions runicas gardavan sovent una dimension magica e solemna. Lei populacions germanicas adoptèron gradualament l’alfabet latin quand se cristianizèron. Lei darrierei populacions germanicas cristianizadas foguèron leis escandinaus, que passèron au cristianisme e a l’alfabet latin au sègle XI. Pasmens, lei runas an subreviscut dins certaneis usatges magics o divinatòris. E uei encara son regularament reviudadas dins de mòdas esotericas.
 
Quand lo francés se subrecarga de letras etimologicas inutilas, o fa per gardar lo remembre deis etimologias latinas o grègas dins lei mots francés modèrnes. Per “vint” escrivon vingt amb una g muda que remembra lo latin viginti. Per “lo pes” escrivon poids amb una d muda que remembra lo latin pondus, quand en realitat poids ven pas de pondus mas de pensum. Aquela complexitat es un biais de se restacar per la magia a d’originas prestigiosas. Cada còp que se prepausa de simplificar l’ortografia francesa, e mai s’es de maniera prudenta, i a una resisténcia ferotja e generala. La màger part deis usatgiers dau francés vòlon gardar aquela ortografia irracionala car creson qu’una simplificacion escafariá la prefondor istorica de la lenga.
 
Lei lengas qu’an d’ortografias complicadas e illogicas son pas necessàriament andicapadas. Tot lo contrari. Lo francés, l’anglés e lo japonés an leis escrituras mai complèxas dau Mond e, pasmens, son de lengas poderosas.
 
Per lo francés, n’avèm ja parlat.
 
Per l’anglés, se tracta d’una escritura d’usatge, plena de grafias amb de pretensions etimologicas. Per “illa”, escrivon island amb una s muda que ramenta lo latin insula quand aqueu mot, en realitat, es d’origina germanica. E tanben l’anglés es clafit de grafias arcaïcas que son inadaptadas ai cambiaments fonetics violents qu’aquela lenga a coneguts.
 
Per lo japonés, se tracta d’una combinason de tres sistèmas distints: i a un sistèma d’ideogramas d’origina chinesa ont un caractèr representa una idèa (lei kanjis) mai dos sistèmas ben diferents de signes sillabics que son d’origina japonesa (l’hiragana e lo katakana). Segon la natura dei mots, cau utilizar un dei tres sistèmas. E lei tres se combinan dins un meteis tèxt.
 
Un pauc de pertot dins lo Mond, de milions de gents demandan d’estudiar l’anglés, e dins una mendre mesura lo francés e lo japonés, perque son de lengas representativas d’un certan prestigi culturau e d’un certan poder politic o economic. E mai s’aquelei lengas tenon d’ortografias espaventosas, aquò frena pas lo desir de leis aprene.
 
Dins lo cas de l’occitan, lei garrolhas sus lei grafias concurrentas —mai que mai entre grafia classica e grafia mistralenca— son plenas de pensadas magicas.
 
Un mite recurrent consistís a dire que, se la grafia classica de l’occitan èra pus simpla, lei gents aprendrián melhor l’occitan e lo parlarián mai. Sola l’escritura determinariá la santat sociala de la lenga: aquò si qu’es una pensada magica... Es una idèa completament faussa quand observam leis exemples de l’anglés, dau francés e dau japonés, ont leis escrituras ultracomplicadas empachan pas l’atractivitat.
 
Disi pas que l’occitan deu aver una grafia complicada (e de fach, la grafia classica es pas fòrça complicada). Disi simplament que la simplificacion de l’ortografia es una faussa pista per consolidar la lenga.
 
Çò que farà l’occitan atractiu, serà pas tant son ortografia, serà sustot la possibilitat d’accedir a un poder o un prestigi associats au fach de parlar l’occitan.
 
Una defensa eficaça passa per la conquista de novèlei foncions de comunicacion dins la societat modèrna, en favor de l’occitan e còntra lei lengas dominantas (francés, italian e espanhòu).