Opinion
Prononciar los mots coma nívol, àngel o dàtil
I a de mots que se terminan per una ‑l e que tenon l’accent tonic sus l’avantdarrièra sillaba (e sempre pòrtan un accent escrich qu’indica la plaça d’aquel accent tonic).
La pronóncia majoritària, qu’es atestada dins totes los dialèctes, consistís a amudir l’‑l finala dins aquestes mots. Es coma se l’accent tonic sus l’avantdarrièra sillaba afeblissiá la darrièra sillaba, tant, qu’empachariá de i far ausir la consonanta finala.
Certans parlars lengadocians son encara capables de prononciar l’‑l finala. Es la pronóncia pus conservatritz, identica a aquela de l’occitan medieval. Aital lo lengadocian —e tanben l’occitan estandard general— pòdon acceptar una pronóncia dobla, amb ‑l ausibla o ‑l muda.
Los mots d’aquesta categoria coneisson puèi de variantas de diferentas menas.
I a de variantas d’origina autoctòna que consistisson a desplaçar l’accent tonic vèrs la darrièra sillaba, çò qu’ajuda a conservar pus facilament la pronóncia de l’‑l finala, gràcias a la fòrça de l’accent tonic sus la quita sillaba contenent aquela ‑l.
I a d’autras variantas d’origina autoctòna que consistisson a gardar l’accent tonic sus l’avantdarrièra sillaba mas la sequéncia finala ‑ol s’afeblís en prenent la forma ‑e o ‑le.
Enfin i a de variantas francizadas que contribuisson a afeblir la preséncia de las terminasons inaccentuadas en ‑ol, ‑el, ‑il.
Un mot particular es lo segal, que coneis de variacions regionalas plan nombrosas e inventivas: lo séguel, lo sejal, lo segiau, lo segòl, lo segòu, lo segle (la segle), lo seguiu, lo seguèl, la selha, la segla, la seja...
Las formas de l’occitan estandard deurián privilegiar las terminasons inaccentuadas en ‑ol, ‑el, ‑il car son encara pro presentas dins un grand nombre de dialèctes, e mai se i subrevivon de manièra inegala: nívol, cònsol, títol, apòstol, Antíbol, àngel, Aristòtel, dàtil. Dins lo cas particular de segal, l’occitan estandard demandariá benlèu un tractament pus sople, en acceptant mai de formas. Tot aquò o disi de manièra provisòria car aquesta categoria de mots necessita una analisi prudenta e menimosa.
La pronóncia majoritària, qu’es atestada dins totes los dialèctes, consistís a amudir l’‑l finala dins aquestes mots. Es coma se l’accent tonic sus l’avantdarrièra sillaba afeblissiá la darrièra sillaba, tant, qu’empachariá de i far ausir la consonanta finala.
— la nívol (o lo nívol) se pronóncia [ˈniβu], regionalament [ˈnivu, ˈnjivu].
— lo cònsol se pronóncia [ˈkɔnsu], regionalament [ˈkɔⁿsu, ˈkɔsu].
— lo títol se pronóncia [ˈtitu], regionalament [ˈtjitu].
— l’apòstol se pronóncia [aˈpɔstu].
— Antíbol se pronóncia [anˈtiβu], regionalament [aⁿˈtibu, aⁿˈtjibu].
— l’àngel se pronóncia [ˈandʒe], regionalament [ˈandze, ˈandzə, ˈaŋʒe].
— Aristòtel se pronóncia [arisˈtɔte], regionalament [arisˈtɔtə].
— lo dàtil se pronóncia [ˈdati], regionalament [ˈdatji].
— lo cònsol se pronóncia [ˈkɔnsu], regionalament [ˈkɔⁿsu, ˈkɔsu].
— lo títol se pronóncia [ˈtitu], regionalament [ˈtjitu].
— l’apòstol se pronóncia [aˈpɔstu].
— Antíbol se pronóncia [anˈtiβu], regionalament [aⁿˈtibu, aⁿˈtjibu].
— l’àngel se pronóncia [ˈandʒe], regionalament [ˈandze, ˈandzə, ˈaŋʒe].
— Aristòtel se pronóncia [arisˈtɔte], regionalament [arisˈtɔtə].
— lo dàtil se pronóncia [ˈdati], regionalament [ˈdatji].
Certans parlars lengadocians son encara capables de prononciar l’‑l finala. Es la pronóncia pus conservatritz, identica a aquela de l’occitan medieval. Aital lo lengadocian —e tanben l’occitan estandard general— pòdon acceptar una pronóncia dobla, amb ‑l ausibla o ‑l muda.
— la nívol se pronóncia [ˈniβul] o [ˈniβu].
— lo cònsol se pronóncia [ˈkɔnsul] o [ˈkɔnsu].
— lo títol se pronóncia [ˈtitul] o [ˈtitu].
— l’apòstol se pronóncia [aˈpɔstul] o [aˈpɔstu].
— Antíbol se pronóncia [anˈtiβul] o [anˈtiβu].
— l’àngel se pronóncia [ˈandʒel] o [ˈandʒe].
— Aristòtel se pronóncia [arisˈtɔtel] o [arisˈtɔte].
— lo dàtil se pronóncia [ˈdatil] o [ˈdati].
— lo cònsol se pronóncia [ˈkɔnsul] o [ˈkɔnsu].
— lo títol se pronóncia [ˈtitul] o [ˈtitu].
— l’apòstol se pronóncia [aˈpɔstul] o [aˈpɔstu].
— Antíbol se pronóncia [anˈtiβul] o [anˈtiβu].
— l’àngel se pronóncia [ˈandʒel] o [ˈandʒe].
— Aristòtel se pronóncia [arisˈtɔtel] o [arisˈtɔte].
— lo dàtil se pronóncia [ˈdatil] o [ˈdati].
Los mots d’aquesta categoria coneisson puèi de variantas de diferentas menas.
I a de variantas d’origina autoctòna que consistisson a desplaçar l’accent tonic vèrs la darrièra sillaba, çò qu’ajuda a conservar pus facilament la pronóncia de l’‑l finala, gràcias a la fòrça de l’accent tonic sus la quita sillaba contenent aquela ‑l.
— la nívol coneis la varianta la nivol.
— lo cònsol coneis la varianta lo consol.
— lo títol coneis la varianta lo titol.
— l’àngel coneis las variantas l’angèl, l’angial, l’angiau.
— lo cònsol coneis la varianta lo consol.
— lo títol coneis la varianta lo titol.
— l’àngel coneis las variantas l’angèl, l’angial, l’angiau.
I a d’autras variantas d’origina autoctòna que consistisson a gardar l’accent tonic sus l’avantdarrièra sillaba mas la sequéncia finala ‑ol s’afeblís en prenent la forma ‑e o ‑le.
— la nívol coneis las variantas la nive, la nible (sens oblidar d’autras variantas coma la niu, la nivola, la nibla, la niula...).
— lo cònsol coneis las variantas lo cònse, lo conse.
— lo cònsol coneis las variantas lo cònse, lo conse.
Enfin i a de variantas francizadas que contribuisson a afeblir la preséncia de las terminasons inaccentuadas en ‑ol, ‑el, ‑il.
— lo cònsol se franciza en lo consul* (en francés le consul).
— lo títol se franciza en lo titre* (en francés le titre).
— l’apòstol se franciza en l’apòtre* (en francés l’apôtre).
— Antíbol se franciza en Antibas* (en francés Antibes).
— lo dàtil se franciza en la data* (en francés la datte, lo fruch; non pas la date, lo jorn).
— lo títol se franciza en lo titre* (en francés le titre).
— l’apòstol se franciza en l’apòtre* (en francés l’apôtre).
— Antíbol se franciza en Antibas* (en francés Antibes).
— lo dàtil se franciza en la data* (en francés la datte, lo fruch; non pas la date, lo jorn).
Un mot particular es lo segal, que coneis de variacions regionalas plan nombrosas e inventivas: lo séguel, lo sejal, lo segiau, lo segòl, lo segòu, lo segle (la segle), lo seguiu, lo seguèl, la selha, la segla, la seja...
Las formas de l’occitan estandard deurián privilegiar las terminasons inaccentuadas en ‑ol, ‑el, ‑il car son encara pro presentas dins un grand nombre de dialèctes, e mai se i subrevivon de manièra inegala: nívol, cònsol, títol, apòstol, Antíbol, àngel, Aristòtel, dàtil. Dins lo cas particular de segal, l’occitan estandard demandariá benlèu un tractament pus sople, en acceptant mai de formas. Tot aquò o disi de manièra provisòria car aquesta categoria de mots necessita una analisi prudenta e menimosa.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
I a pas cap de comentari
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari