La cas de mot es un pauc similar al cas de forma qu’avèm examinat dins l’article precedent. Nòstres grands mèstres, Loís Alibèrt e Robèrt Lafont, presentavan mot e forma coma de questions similaras.
 
Aital se conselha de dire lo mot e la forma en luòc dels francismes lo mòt* e la fòrma* (en francés: le mot e la forme).
 
Mot ven del latin muttum e significava basicament “murmur, son”, puèi “mot”.
 
Dins mŭttum trobam lo son latin de la ŭ brèva qu’a evolucionat regularament, en occitan, vèrs una o barrada (uèi prononciada [u] ‘o’).
 
L’occitan medieval coneissiá totjorn lo tipe mot amb una o barrada.
 
L’occitan modèrne, per contra, coneis dos tipes contradictòris:
   
Lo tipe normal mot, amb una o barrada, rèsta pro utilizat en occitan actual e es pas brica un arcaïsme. Lo diccionari de Mistral reconeis que mot e mòt* coexistisson dins la lenga de son temps al sègle XIX. Mistral cita lo poèta provençal Claudi Brueis, anterior de dos sègles, que disiá mot ‘mout’ amb una o barrada sens esitacion. L’introduccion del francisme mòt* apareis donc tardiva, progressiva e pas generala.
 
D’autres dialèctes que lo provençal atèstan tanben una granda vivacitat del tipe mot e una invasion incompleta del francisme mòt*. Aquò se verifica dins divèrses diccionaris regionals: en vivaroalpenc amb Mostier, en auvernhat amb Bonaud, en lemosin amb Gonfroy e Lavalada, en gascon amb Palai, en lengadocian amb Vaissièr, etc.
 
Quasi totes los lingüistas que trabalhan sus l’occitan s’acòrdan per dire que mòt* ven de l’influéncia del francés. I a pas de controvèrsias ferotjas a prepaus de mot coma n’i a dins lo cas de forma.
 
Se certans autors persistisson a emplegar lo francisme mòt*, o fan probable per inatencion. Semblan pas de voler far d’antinormisme militant. Es possible que digan mòt* a causa de l’influéncia de la nòrma mistralenca que laissa passar pro sovent los francismes. D’efièch, los autors qu’admeton mòt* se tròban sovent en Provença o al País Niçard, doas regions ont la nòrma mistralenca manten un usatge persistent.