Opinion
Istòria (II): las Guerras de religion dins l'èst d'Occitània: França, independéncia o Savòia?
Seguia de l’opinion: Istòria (I): la resisténcia a l’anexion francesa dau Comtat de Provença en 1480. L’armada de Leberon de Folc d’Agòud
Per ieu, la gestion de l’alteritat dins lo Reialme de /Empèri/Republica de França a un marrit logicial que ven de luenh e se transmete. Lo cas dals protestants n’es emblematic. E explica tanben lo problèma que pausa la gestion de l’alteritat judaïca, islamica dins l’istòria de França... N’es parier al nivèl lingüistic coma per los occitanofòns de França o al nivèl legal per la descentralizacion.
I es pas de comunitarisme, levat lo comunitarisme parisenc d’expansion estatal (la dòxa diria nacionala).
Coma sovent, la religion es un pretèxt de poler.
1- Contèxt general
Los primiers trébols religioses apareisson en França sota lo renhe de Francés 1er (1515-1547). Es un rei se disent umanista per marcar ben, mas persecuta totun los protestants perqué los ve coma una amenaça per lo sieu poler politic parisenc, valent a dire de lei segon lo Parlament de París, de religion catolica e de lenga francesa. Una faussa acusacion corre coma qué los protestants voirian caminar sus Marselha.
Lo 18 d’abril de 1545, Merindòu e los vilatges protestants de Luberon son completament cremats amb 3000 vaudeses (que venian de se religar al calvinisme) que son executats sus l’òrdre dal Parlament de Provença amb l’acòrdi dal rei Francés 1er. Merit de Trivulce, dicha La Dama de Cental, castelana de La Torre d’Aigas, s’opausa a Joan Maynier baron d’Opeda e Primier President dal Parlament d’Ais, que lancèt la persecucion, menaia per Paulin de La Garde. Pòrta un planh mas los mercenaris e lors caps seràn relaxats.
Amb l’arribaa al poler d’Enric II (1547-1559), instaura una legislacion antiprotestanta amb d’edictes mai repressius.
Mas lo protestantisme conoisse un succès considerable. En 1561, al som dal protestantisme en França, i son quasi dos milions de protestants.
La primiera guerra de religion espeta un an après. En totalitat i seràn 8 guerras.
Lo 1er d’agost de 1589, Enric III serà assessinat per un religiós extremista faguent d’Enric de Navarra, vist al començament coma lo cap dals Protestants, lo rei de França. Los politics catolics coma protestants reconoisson la legitimitat reiala. Mas lo novèl Enric IV, per l’influéncia de Miquel de Montanha, proclama son intencion de se faire catolic un còup de mai (naissèt catolic e passèt al protestantisme pi mai al catolicisme mai d’un còup). Per se conformar al canon esperat per tot politic que vòl demorar longtemps a la primiera plaça en França.
Los protestants crenhon la conversion que risca d’afeblir lo protestantisme de mai e probable de nòvas persecucions de protestants. Los parlaments son alora divisits entre ligaires e reialistas.
Imaginatz per los protestants, que dins lor majoritat granda son occitanofòns, devon gerir en mai una segonda especificitat, una minoritat religiosa. Entrainarà, exceptat per las terras protestantas fòra dal rei de França (se pensa als catequismes protestants escriches en occitan en l’estat sobeiran de Navarra (Bearn inclús) fins a 1620), una utilizacion dal francés coma lenga liturgica, lenga per marcar la sieu allegéncia a la lenga dal rei de França, quitament per de protestants occitanofòns dins lor immensa majoritat.
Los conflictes sosjacents a aquestas guerras son deguts als conflictes inter estatals entre Reialme de França e Ducat de Savòia. E mai, s’ajustan de conflictes entre senhors o cònsols occitans de l’est d’Occitània e la reialtat francesa.
2- Après lo chaple de Merindòu, la situacion dins lo Comtat de Provença
Enric IV crea un parlament rival d’aquel d’Ais que reconoisse ges lo rei, per causa de suspicion proprotestanta. Serà a Pertús, ont se rendràn los parlamentaris demorats fidèls.
Los Ligaires o Carceristas d’un costat e de l’autre los Reformats e los Bigarrats que se sonavan alora Reialistas e èran escaisnomenats los Rasats (terme francisat sovent en “Razats”). Formavan doas armaias, amb lors menaires e lors sostens.
Detalhs sus d’oposicions urbanas: union de vilas còntra Càrcers.
Après mai de detz ans de guerra entre catolics e protestants de Provença, un lassitge profond mena un grop de comunas importantas: Draguinhan, Frejús, Brinhòla, Lòrgas, Grassa, Sant Pau, de refusar de contribuar financiarament e materialament a l’esfòrç de guerra exigit per lo cap dal partit catolic, Joan de Pontevès, Comte de Càrcers, luectenent-general de Provença. Per se defendre còntra l’armaia de Càrcers, las comunas s’aligan als senhors protestants en 1576 e devenon lo partit dals “Rasats”, oposats als Carceristas. Los Rasats acabèron per ganhar.
Los Carceristas es lo nom dal partit que devasta Provença. Es compausat de catolics integristas, partisans dal còmte de Càrcers, grand senescal de Provença. Aquest grop oposat als Rasats que son els partisans de la tolerància religiosa. Pasmens es paradoxal dins lo sens que los reis de França foguèron generalament antiprotestants.
Las doas armaias van sagatar Provença, en cremant comunas e destrusent las campanhas. Lo parlament condemna los malfaches excessius dals Carceristas, e permete de lançar una ofensiva finala que los clavelarà. Lors partisans van sevir fins en 1595, que ven destrurre la Crau en tuant o levant tot lo bestiari.
3- E en lo Dalfinat occitan, bastion protestant.
Lo rei deu far amb los protestants en plaça per gardar lo Dalfinat dins França.
Antòni Rambaud de Furmeier amb sos fraires, participa a las guerras d’Itàlia. Son fraire Joan es tuat en 1544 a la batalha de Ceresole Alba en Pimont. Antòni es tocat per las ideas de la Reforma de la Glèisa, per son nebot, Guilhèrme Farèl dels Farèus (qu’escaparà pi en Soïssa qu’i es un eròi quasi) e d’autres predicators.
En 1560, Ector Pardalhan, senhor de la Mota Gondrin, luectenent general de Dalfinat fa executar a Rumans, lo pastor Duval e Loís Gay, sensa rason. Dos ans mai tardi, lo 25 d’abril de 1562, los senhors Furmeier, La Charça e de Montbrun se rendon a Valença, s’introduson dins la fortalessa e penjan Ector Pardalhan. Comença la guerra de religion en aquest sector.
Lo 2 de mai de 1562, Furmeier s’empadronisse de Gap, amb 400 protestants champsaurins e d’autres fugitius protestants gapians. Pi, davalant las montanhas, lo 14 de junh, Furmeier defende Sisteron còntra los catolics, comandats per lo Còmte de Sommerive, governaire de Provença, mas devon se replegar.
Francés de Bòna rejonhe son cosin Antòni Rambaud, lo primier dals “capitanis Furmeier”, que mèna batèsta. Après la mòrt de son cosin, es designat coma cap dal protestants de Champsaur en 1576, e mena de nombroses combats, coma la presa de Gap, vila catolica, seguia dal chaple dals sieus estatjants. En aquest moment se fa remarcar per lo rei Enric III. Quora en 1584, Enric III designa lo rei de Navarra per li succedir, son autoritat sus los ugabauds de Dalfinat es reconoissua.
Enric IV devengut rei en 1589 Francés de Bòna es nomenat “comandant per lo rei de Dalfinat” e li es demandat de tornar l’aut Dalfinat sota l’obeïssença dal rei, còntra la Liga, que a lo sosten dal cap dal país vesin e concurrent, duc de Savòia. De saber per exemple, que lo 22 de decembre de 1590, après de malparaias, s’empadronisse de Grenòble, contrarotlaia per los catolics.
Après la creacion dal regiment de Bòna e dals Gardas de Lasdiguieras, en abril de 1591, en ligason ambal governaire catolic de la província Amfós d’Ornano, defende Dalfinat còntra las incursions dal duc de Savòia, que s’es fach proclamar Còmte de Provença per la Liga – una Provença fòra de França - e lo bate en 1591 a la batalha de Pontcharra. N’es parier a la batalha de Salbertrand en 1593, que de tropas aligaias savoiardas, espanhòlas e napolitanas qu’avian ocupat lo fòrt d’Exilhas.
Coma Enric IV, Francés de Bòna se convertirà al catolicisme per aver un pòste, lo de Conestable... Coma qué, lo sistema es pragmatic e sap se servir dals òmes fòrts en plaça coma de Bòna per se defendre de vesins coma Savòia. Malgrat la religion. Mas al final, desintegran tota lor especificitat per semblar coma los bòns òmes de París, somés a França, francofòn e catolic. Cadun se partisse la jijòla, mas lo donjon demòra sempre intacte amb un solet cap.
Nòta: un pastor es egalament sonat Barba, en país protestant de Gavotina. E en occitan oriental, Barba es sinonim d’oncle o d’ancian. Un rapòrt?
Semblaria que Loís lo XIV, après la revocacion de l’edicte de Nantas, augue constrech lo duca de Savòia a persegre los eretics. Un còup en guerra còntra França, lo duca auria fach la patz embals valdeses, li auria permés de tornar en las sieus valaias basta que formèsson las sieus tropas de montanhas (regulàrias: es per aquò que los Barbets vènon de francs-tiraires solament après la patz dal 1796). Se serion nomats Barbets perqué sonàvon barba los sieus bòns òmes.
Lo mòt es anterior a la revolucion de França, ja qu’al sègle XVIII los generals franceses se lanhon que son atacats per de tropas de barbets.
Aurem un remake d’aquest triptic per la Comtat de Niça en 1860 e 1870-71 sota la forma: “França, independéncia o Itàlia?”.
Referéncias:
— Histoire : Pertuis et son Parlement plongés au coeur d'une guerre de religion
— Carcistes
— Hubert de Garde de Vins
— Charles de Casaulx
— Mérite de Trivulce
— François de Bonne de Lesdiguières
— Antoine Rambaud
***
Per ieu, la gestion de l’alteritat dins lo Reialme de /Empèri/Republica de França a un marrit logicial que ven de luenh e se transmete. Lo cas dals protestants n’es emblematic. E explica tanben lo problèma que pausa la gestion de l’alteritat judaïca, islamica dins l’istòria de França... N’es parier al nivèl lingüistic coma per los occitanofòns de França o al nivèl legal per la descentralizacion.
I es pas de comunitarisme, levat lo comunitarisme parisenc d’expansion estatal (la dòxa diria nacionala).
Coma sovent, la religion es un pretèxt de poler.
1- Contèxt general
Los primiers trébols religioses apareisson en França sota lo renhe de Francés 1er (1515-1547). Es un rei se disent umanista per marcar ben, mas persecuta totun los protestants perqué los ve coma una amenaça per lo sieu poler politic parisenc, valent a dire de lei segon lo Parlament de París, de religion catolica e de lenga francesa. Una faussa acusacion corre coma qué los protestants voirian caminar sus Marselha.
Lo 18 d’abril de 1545, Merindòu e los vilatges protestants de Luberon son completament cremats amb 3000 vaudeses (que venian de se religar al calvinisme) que son executats sus l’òrdre dal Parlament de Provença amb l’acòrdi dal rei Francés 1er. Merit de Trivulce, dicha La Dama de Cental, castelana de La Torre d’Aigas, s’opausa a Joan Maynier baron d’Opeda e Primier President dal Parlament d’Ais, que lancèt la persecucion, menaia per Paulin de La Garde. Pòrta un planh mas los mercenaris e lors caps seràn relaxats.
Amb l’arribaa al poler d’Enric II (1547-1559), instaura una legislacion antiprotestanta amb d’edictes mai repressius.
Mas lo protestantisme conoisse un succès considerable. En 1561, al som dal protestantisme en França, i son quasi dos milions de protestants.
La primiera guerra de religion espeta un an après. En totalitat i seràn 8 guerras.
Lo 1er d’agost de 1589, Enric III serà assessinat per un religiós extremista faguent d’Enric de Navarra, vist al començament coma lo cap dals Protestants, lo rei de França. Los politics catolics coma protestants reconoisson la legitimitat reiala. Mas lo novèl Enric IV, per l’influéncia de Miquel de Montanha, proclama son intencion de se faire catolic un còup de mai (naissèt catolic e passèt al protestantisme pi mai al catolicisme mai d’un còup). Per se conformar al canon esperat per tot politic que vòl demorar longtemps a la primiera plaça en França.
Los protestants crenhon la conversion que risca d’afeblir lo protestantisme de mai e probable de nòvas persecucions de protestants. Los parlaments son alora divisits entre ligaires e reialistas.
Imaginatz per los protestants, que dins lor majoritat granda son occitanofòns, devon gerir en mai una segonda especificitat, una minoritat religiosa. Entrainarà, exceptat per las terras protestantas fòra dal rei de França (se pensa als catequismes protestants escriches en occitan en l’estat sobeiran de Navarra (Bearn inclús) fins a 1620), una utilizacion dal francés coma lenga liturgica, lenga per marcar la sieu allegéncia a la lenga dal rei de França, quitament per de protestants occitanofòns dins lor immensa majoritat.
Los conflictes sosjacents a aquestas guerras son deguts als conflictes inter estatals entre Reialme de França e Ducat de Savòia. E mai, s’ajustan de conflictes entre senhors o cònsols occitans de l’est d’Occitània e la reialtat francesa.
2- Après lo chaple de Merindòu, la situacion dins lo Comtat de Provença
Enric IV crea un parlament rival d’aquel d’Ais que reconoisse ges lo rei, per causa de suspicion proprotestanta. Serà a Pertús, ont se rendràn los parlamentaris demorats fidèls.
Los Ligaires o Carceristas d’un costat e de l’autre los Reformats e los Bigarrats que se sonavan alora Reialistas e èran escaisnomenats los Rasats (terme francisat sovent en “Razats”). Formavan doas armaias, amb lors menaires e lors sostens.
Detalhs sus d’oposicions urbanas: union de vilas còntra Càrcers.
Après mai de detz ans de guerra entre catolics e protestants de Provença, un lassitge profond mena un grop de comunas importantas: Draguinhan, Frejús, Brinhòla, Lòrgas, Grassa, Sant Pau, de refusar de contribuar financiarament e materialament a l’esfòrç de guerra exigit per lo cap dal partit catolic, Joan de Pontevès, Comte de Càrcers, luectenent-general de Provença. Per se defendre còntra l’armaia de Càrcers, las comunas s’aligan als senhors protestants en 1576 e devenon lo partit dals “Rasats”, oposats als Carceristas. Los Rasats acabèron per ganhar.
Los Carceristas es lo nom dal partit que devasta Provença. Es compausat de catolics integristas, partisans dal còmte de Càrcers, grand senescal de Provença. Aquest grop oposat als Rasats que son els partisans de la tolerància religiosa. Pasmens es paradoxal dins lo sens que los reis de França foguèron generalament antiprotestants.
Las doas armaias van sagatar Provença, en cremant comunas e destrusent las campanhas. Lo parlament condemna los malfaches excessius dals Carceristas, e permete de lançar una ofensiva finala que los clavelarà. Lors partisans van sevir fins en 1595, que ven destrurre la Crau en tuant o levant tot lo bestiari.
Los personatges
Principala ajua dal sieu oncle lo Còmte de Càrcers, Ubèrt de Garda de Vins comanda en octòbre de 1578 las tropas carceristas qu’assetjan e prefondon lo vilatge de Trans. Las rasons d’aquesta ataca son ges religiosas mas devon al fach que los estatjants refusavan de far las corvaias exigias per lor senhor, Glaudi de Vilanòva. Ubèrt de Vins deven lo cap de la liga en Provença après la mòrt de son oncle en 1582. A la mòrt de son sògre lo Còmte de Saut en 1586, es causit per lo parlament de Provença coma generalissime de l’armaia de la Liga.
Mas la Liga se separa en dos grops.
Ubèrt de Vins e la còmtessa de Saut d’un costat. Son la part dal grop prossavoiard.
De saber que dins la ciutat de Marselha, Carles de Casau es sostengut per lo cònsol sortent Gaspard d’Albertas de Vilacròsa e per Ubèrt de Vins. Son per sortir o al mens s’autonomizar de l’influéncia francesa.
Peire Caradet de Borgonha de l’autre, sostengut per Onorat Loís de Castelana Besaudun e per Gaspard de Pontevès, Còmte de Càrcers. Son la part dal grop profrancés.
Mas cal precisar qu’Ubèrt de Vins èra subretot favorable a una ajua savoiarda militara en òmes e en argent, mas non a una entraia militara regulara que riscaria de méter lo Duc de Savòia à la tèsta de Provença.
Caradet de Borgonha es elegit en octobre de 1589 dins un grand desòrdre. Vilacròsa es acusat a tòrt de voler donar lo poler al Duc de Savòia, es arrestat e tuat. En novembre de 1589, Ubèrt de Vins es tuat d’un còup d’arquebusa davans Grassa. Sa desaparicion durbèt lo camin als partisans que volian donar al duc de Savòia la proteccion d’una Provença independenta, coma conoissèron las Terras nòvas de Provença, devenguas despí 1388 terras protegias de l’influéncia francesa per lo Duc de Savòia. Mas la tendéncia independenta s’escranca quora Enric IV asseta lo sieu poler e que de figuras coma Casau pèrdon de sostens dins lo camp antireial. Casau serà assessinat per un traite, ironicament escaisnomenat Peire de “Libertat” (ortografia occitana conservaia a travèrs los sègles).
Principala ajua dal sieu oncle lo Còmte de Càrcers, Ubèrt de Garda de Vins comanda en octòbre de 1578 las tropas carceristas qu’assetjan e prefondon lo vilatge de Trans. Las rasons d’aquesta ataca son ges religiosas mas devon al fach que los estatjants refusavan de far las corvaias exigias per lor senhor, Glaudi de Vilanòva. Ubèrt de Vins deven lo cap de la liga en Provença après la mòrt de son oncle en 1582. A la mòrt de son sògre lo Còmte de Saut en 1586, es causit per lo parlament de Provença coma generalissime de l’armaia de la Liga.
Mas la Liga se separa en dos grops.
Ubèrt de Vins e la còmtessa de Saut d’un costat. Son la part dal grop prossavoiard.
De saber que dins la ciutat de Marselha, Carles de Casau es sostengut per lo cònsol sortent Gaspard d’Albertas de Vilacròsa e per Ubèrt de Vins. Son per sortir o al mens s’autonomizar de l’influéncia francesa.
Peire Caradet de Borgonha de l’autre, sostengut per Onorat Loís de Castelana Besaudun e per Gaspard de Pontevès, Còmte de Càrcers. Son la part dal grop profrancés.
Mas cal precisar qu’Ubèrt de Vins èra subretot favorable a una ajua savoiarda militara en òmes e en argent, mas non a una entraia militara regulara que riscaria de méter lo Duc de Savòia à la tèsta de Provença.
Caradet de Borgonha es elegit en octobre de 1589 dins un grand desòrdre. Vilacròsa es acusat a tòrt de voler donar lo poler al Duc de Savòia, es arrestat e tuat. En novembre de 1589, Ubèrt de Vins es tuat d’un còup d’arquebusa davans Grassa. Sa desaparicion durbèt lo camin als partisans que volian donar al duc de Savòia la proteccion d’una Provença independenta, coma conoissèron las Terras nòvas de Provença, devenguas despí 1388 terras protegias de l’influéncia francesa per lo Duc de Savòia. Mas la tendéncia independenta s’escranca quora Enric IV asseta lo sieu poler e que de figuras coma Casau pèrdon de sostens dins lo camp antireial. Casau serà assessinat per un traite, ironicament escaisnomenat Peire de “Libertat” (ortografia occitana conservaia a travèrs los sègles).
3- E en lo Dalfinat occitan, bastion protestant.
Lo rei deu far amb los protestants en plaça per gardar lo Dalfinat dins França.
Antòni Rambaud de Furmeier amb sos fraires, participa a las guerras d’Itàlia. Son fraire Joan es tuat en 1544 a la batalha de Ceresole Alba en Pimont. Antòni es tocat per las ideas de la Reforma de la Glèisa, per son nebot, Guilhèrme Farèl dels Farèus (qu’escaparà pi en Soïssa qu’i es un eròi quasi) e d’autres predicators.
En 1560, Ector Pardalhan, senhor de la Mota Gondrin, luectenent general de Dalfinat fa executar a Rumans, lo pastor Duval e Loís Gay, sensa rason. Dos ans mai tardi, lo 25 d’abril de 1562, los senhors Furmeier, La Charça e de Montbrun se rendon a Valença, s’introduson dins la fortalessa e penjan Ector Pardalhan. Comença la guerra de religion en aquest sector.
Lo 2 de mai de 1562, Furmeier s’empadronisse de Gap, amb 400 protestants champsaurins e d’autres fugitius protestants gapians. Pi, davalant las montanhas, lo 14 de junh, Furmeier defende Sisteron còntra los catolics, comandats per lo Còmte de Sommerive, governaire de Provença, mas devon se replegar.
Francés de Bòna rejonhe son cosin Antòni Rambaud, lo primier dals “capitanis Furmeier”, que mèna batèsta. Après la mòrt de son cosin, es designat coma cap dal protestants de Champsaur en 1576, e mena de nombroses combats, coma la presa de Gap, vila catolica, seguia dal chaple dals sieus estatjants. En aquest moment se fa remarcar per lo rei Enric III. Quora en 1584, Enric III designa lo rei de Navarra per li succedir, son autoritat sus los ugabauds de Dalfinat es reconoissua.
Enric IV devengut rei en 1589 Francés de Bòna es nomenat “comandant per lo rei de Dalfinat” e li es demandat de tornar l’aut Dalfinat sota l’obeïssença dal rei, còntra la Liga, que a lo sosten dal cap dal país vesin e concurrent, duc de Savòia. De saber per exemple, que lo 22 de decembre de 1590, après de malparaias, s’empadronisse de Grenòble, contrarotlaia per los catolics.
Après la creacion dal regiment de Bòna e dals Gardas de Lasdiguieras, en abril de 1591, en ligason ambal governaire catolic de la província Amfós d’Ornano, defende Dalfinat còntra las incursions dal duc de Savòia, que s’es fach proclamar Còmte de Provença per la Liga – una Provença fòra de França - e lo bate en 1591 a la batalha de Pontcharra. N’es parier a la batalha de Salbertrand en 1593, que de tropas aligaias savoiardas, espanhòlas e napolitanas qu’avian ocupat lo fòrt d’Exilhas.
Coma Enric IV, Francés de Bòna se convertirà al catolicisme per aver un pòste, lo de Conestable... Coma qué, lo sistema es pragmatic e sap se servir dals òmes fòrts en plaça coma de Bòna per se defendre de vesins coma Savòia. Malgrat la religion. Mas al final, desintegran tota lor especificitat per semblar coma los bòns òmes de París, somés a França, francofòn e catolic. Cadun se partisse la jijòla, mas lo donjon demòra sempre intacte amb un solet cap.
Nòta: un pastor es egalament sonat Barba, en país protestant de Gavotina. E en occitan oriental, Barba es sinonim d’oncle o d’ancian. Un rapòrt?
Semblaria que Loís lo XIV, après la revocacion de l’edicte de Nantas, augue constrech lo duca de Savòia a persegre los eretics. Un còup en guerra còntra França, lo duca auria fach la patz embals valdeses, li auria permés de tornar en las sieus valaias basta que formèsson las sieus tropas de montanhas (regulàrias: es per aquò que los Barbets vènon de francs-tiraires solament après la patz dal 1796). Se serion nomats Barbets perqué sonàvon barba los sieus bòns òmes.
Lo mòt es anterior a la revolucion de França, ja qu’al sègle XVIII los generals franceses se lanhon que son atacats per de tropas de barbets.
Aurem un remake d’aquest triptic per la Comtat de Niça en 1860 e 1870-71 sota la forma: “França, independéncia o Itàlia?”.
Referéncias:
— Histoire : Pertuis et son Parlement plongés au coeur d'une guerre de religion
— Carcistes
— Hubert de Garde de Vins
— Charles de Casaulx
— Mérite de Trivulce
— François de Bonne de Lesdiguières
— Antoine Rambaud
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Fin finala podèm pas comptar totes los chaplas que se faguèron al nom de "una religion, un rei, una lenga". S 'ensenha pas a l'escòla. Coneissi lo chapla dels protestants de Cevenas, dels catars, dels "chouans", dels catalans, dels roergats de Vilafranca, dels comunards ,.... Mas que seriá intéressant de saupre quant de masèls se debanèron al país de la diversitat per n'arribar ont ne sèm es a dire al nonren...
https://ibb.co/kMPQ0y
Pichona mapa per aver una idèia de l'espandiment del protestantisme ençò nòstre
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari