Opinion
Quin occitan estandard volèm? Per un diccionari general de la lenga occitana
Cèrtas, m'esperavi (per malastre) a fòrça reaccions portadas a mon article de la setmana passada. Qual disiá que l'occitan estandard a pas jamai existit e serviriá pas a res (ni mai per la premsa, los editors, ni los ensenhaires?), qual vesiá la menaça de l'imperialisme lengadocian (ieu ai sempre aparat un occitan pluricentric coma una evidéncia), qual me voliá impausar sas causidas dins la lenga emplegada dins Jornalet (contunharai de seguir lo modèl de lenga de nòstre e vòstre jornal, per respècte envèrs la politica editoriala), e mentre qu'un afortissiá "soi la nòrma", un autre li respondiá "la nòrma soi ieu". Avançam pauc, e aquò es la consequéncia vesidoira de la crisi prigonda de l'occitanisme que s'eterniza, e indirèctament de l'epòca que l'Institut d'Estudis Occitans renoncièt a èsser l'equivalent nòstre de l'Institut d'Estudis Catalans.
Mentretant, l'estudiant novelari de la lenga nòstra sauprà pas se cal escriure en lengadocian "aprene" (aplicacion Vèrb'Òc del CPLO) o "apréner" (conjugador de l'Academia Occitana), mas "apréner" reünirà los gascons, segon aqueles dos sits. Pasmens, lo lexic de lemosin del CPLO sembla de preferir "apréner": es lo signe que l'infinitiu s'escriurà aital pertot? Autre exemple de dobtes possibles: la 6a persona de l'imperfach del subjontiu serà "floriguèsson" segon Vèrb'Òc, mas lo Conjugador ditz "floriguèssen".
Soi conscient dels arguments dels unes e dels autres, mas ieu demandi, i insistissi, la coesion dels especialistas de la lenga. Al fons, sabèm que fòrça critèris per fixar la nòrma son arbitraris, mas se pòdon justificar per mai d'una rason que de còps se contradison entre elas. "Ibrida" a per el l'etimologia latina e l'atestacion mistralenca, mas "ibrid(e)" se pòt explicar per una volontat de sarrar la lenga nòstra de sas sòrres o cosinas romanicas. Qual decidirà? Non pas una persona isolada, e mai saberuda, ni un grop de qualques unes, malgrat de bonas intencions, mas l'usatge e lo consens; se i a volontat de trabalhar ensems, coma desespèri pas qu'aquò siá tornarmai possible un jorn. A l'usatge e al consens, apondriái una tresena exigéncia: lo respècte de las òbras anterioras, per tal que, se la nòrma evoluís coma evoluís per tota lenga, aquò se faga pas pel plaser capriciós de contradire d'autres sabents mas per necessitat.
Aquela volontat que vòli comuna se poiriá bensai concretizar per una òbra collectiva, e prepausi que se redigisca ensems un diccionari general de la lenga occitana. Ja ausissi qualques unes a me dire que n'i a un, lo de l'Academia Occitana. Me grèva pasmens de los decebre: non es pas un diccionari general de la lenga occitana. Li reconeissi de grandas qualitats (las datas de las primièras atestacions dels mots, de citacions, una volontat d'ordenar los camps semantics), mas contràriament als grands exemples catalans que nos en poiriam inspirar, lo diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, d'un caire, o loDiccionari català-valencià-balear, d'autre caire, las definicions i son en francés e non pas en lenga nòstra. Tanben, l'objècte descrich es pas "la lenga occitana" mas una proposicion normativa de basa lengadociana. La realitat pluricentrica de l'occitan i apareis pas, çò que fariá pensar (involontàriament) que l'occitan vertadièr es aquela proposicion d'estandard de basa lengadociana, non pas las autras modalitats; me resumissi: concebi pas de diccionari general de la lenga occitana sens pluricentrisme, sens respècte de la diversitat de l'occitan qu'es la meteissa lenga (per nosautres) a Vielha, Lemòtges, Marselha o Niça, per exemple. Aquò empachariá pas, de tot segur, la necessària seleccion de las formas mai usualas, mai convergentas, mai diasistematicas, per evitar una selva de mots en contradiccion amb de tòcas normativas.
A l'òbra!
Mentretant, l'estudiant novelari de la lenga nòstra sauprà pas se cal escriure en lengadocian "aprene" (aplicacion Vèrb'Òc del CPLO) o "apréner" (conjugador de l'Academia Occitana), mas "apréner" reünirà los gascons, segon aqueles dos sits. Pasmens, lo lexic de lemosin del CPLO sembla de preferir "apréner": es lo signe que l'infinitiu s'escriurà aital pertot? Autre exemple de dobtes possibles: la 6a persona de l'imperfach del subjontiu serà "floriguèsson" segon Vèrb'Òc, mas lo Conjugador ditz "floriguèssen".
Soi conscient dels arguments dels unes e dels autres, mas ieu demandi, i insistissi, la coesion dels especialistas de la lenga. Al fons, sabèm que fòrça critèris per fixar la nòrma son arbitraris, mas se pòdon justificar per mai d'una rason que de còps se contradison entre elas. "Ibrida" a per el l'etimologia latina e l'atestacion mistralenca, mas "ibrid(e)" se pòt explicar per una volontat de sarrar la lenga nòstra de sas sòrres o cosinas romanicas. Qual decidirà? Non pas una persona isolada, e mai saberuda, ni un grop de qualques unes, malgrat de bonas intencions, mas l'usatge e lo consens; se i a volontat de trabalhar ensems, coma desespèri pas qu'aquò siá tornarmai possible un jorn. A l'usatge e al consens, apondriái una tresena exigéncia: lo respècte de las òbras anterioras, per tal que, se la nòrma evoluís coma evoluís per tota lenga, aquò se faga pas pel plaser capriciós de contradire d'autres sabents mas per necessitat.
Aquela volontat que vòli comuna se poiriá bensai concretizar per una òbra collectiva, e prepausi que se redigisca ensems un diccionari general de la lenga occitana. Ja ausissi qualques unes a me dire que n'i a un, lo de l'Academia Occitana. Me grèva pasmens de los decebre: non es pas un diccionari general de la lenga occitana. Li reconeissi de grandas qualitats (las datas de las primièras atestacions dels mots, de citacions, una volontat d'ordenar los camps semantics), mas contràriament als grands exemples catalans que nos en poiriam inspirar, lo diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, d'un caire, o loDiccionari català-valencià-balear, d'autre caire, las definicions i son en francés e non pas en lenga nòstra. Tanben, l'objècte descrich es pas "la lenga occitana" mas una proposicion normativa de basa lengadociana. La realitat pluricentrica de l'occitan i apareis pas, çò que fariá pensar (involontàriament) que l'occitan vertadièr es aquela proposicion d'estandard de basa lengadociana, non pas las autras modalitats; me resumissi: concebi pas de diccionari general de la lenga occitana sens pluricentrisme, sens respècte de la diversitat de l'occitan qu'es la meteissa lenga (per nosautres) a Vielha, Lemòtges, Marselha o Niça, per exemple. Aquò empachariá pas, de tot segur, la necessària seleccion de las formas mai usualas, mai convergentas, mai diasistematicas, per evitar una selva de mots en contradiccion amb de tòcas normativas.
A l'òbra!
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
Un diccionari normatiu balharà la solucion gràfica justa e rasonabla:
shibau, chivau , chibau o shivau ? > shivau en gascon e chivau/chival en la rèsta de la Lenga (mot vengut de l'arpitan). Donc se pòt escriure Chivau en gascon tanben.
Tostemp en gascon e tostemps en la rèsta. Donc se pòt escriure Tostemps en gascon, fòrma englobanta e etimològica.
Cachalòt o caishalòt? : ven de Caishau, donc Caishalòt.
Capdèth, caddèth o cabdèth? : caPdèth (etimologia en correspondéncia amb l'occitan Capdèl).
Etc.
#8
En primer lloc, donar-vos les gràcies per esmentar-me. Des de l'Extrem Sud del País Valencià és veritat que no en tinc gens, de problemes a l'hora de llegir-vos. De fet, m'he atrevit a parlar un occità valencianitzat a Occitània de Marsella a Tolosa i dels Alps al Pirineu a Fois! Deu ser per això que alguns em contesten en castellà o italià.
Ara, he de dir-vos que, més enllà del fet de la meua simpatia, sóc lingüista universitari i traductor i intèrpret de conferència en mitja dotzena de llengües europees. Li he dedicat gran part de la meua vida als meus 60 anys.
En primer lloc, sóc un catalanoparlant que parlava "valencià" amb els seus pares i els seus avis. He seguit parlant el meu valencià d'Elx amb la meua dona i els meus fills dos fills. A casa no hem parlat mai un sol mot en castellà! Seria impensable! Els meus fills són joves professionals universitaris que tenen clar que parlaran "valencià" als seus néts. Han aprés a dir-li "català" també i no passa res.
Estem minoritzats a ciutats com Elx o Guardamar però el fet -més enllà de la co-oficialitat i els mitjans de comunicació en català (valencià)- no és excepcional. Observe sovint com ma filla canvia de registre per telèfon segons parle amb persones "de la família", "del poble" o d'unes altres comarques catalanoparlants allunyades. Segueix amb el seu valencià meridional exquisit però "l'estàndard" varia segons els "nivells de llenguatge". Parteix d'una llengua viva i retrobada. Evita algun localisme i empra una parla més "preciosista" quan cal. Com qualsevol parlant de qualsevol llengua normal.
Us recorde, sempre, però, que la comprensió oral o escrita de persones universitàries i políglotes té un gran parany. Si són lingüistes s'assumeixen coses que no són veritat.
Si algun catalanoparlant diu un mot en catanyol o un vell castellanisme, que no s'ha introduït a la meua comarca, resolc el problemal amb el meu coneixement pregon del castellà.
Dos exemples occitans viscuts per mi en aquest fil. Si els occitans escriviu "enjoc" pense en el francés "enjeu", que no existeix en català. En aquest fil he llegit un "shoés" d'un hilh de Gacunya que m'ha deixat preocupat fins que, pel context, he arribat a la conclusió que deu tractar-se del francés "choix". No hauria de ser "causida" en occità de Niça a Bordeu? Shoés?
Alabat siga Déu pels meus francés i castellà a l'hora de la meua intercomprensió occitano-romànica!!! De vegades, amb texts provençals sobretot, he de pouar en l'italià, una llengua que conec força bé.
Un catalanoparlant peninsular no especialista entendrà millor el "Diario de Lisboa" que el "Jornalet". El motiu? La bilingüització en castellà i el llatí ibèric que fa que el castellà i portugués siguen, també, un vell diasistema amb èpoques, fins i tot, d'història i de manlleus lèxics. De fet, els catalans diem "Lisboa" al vell "Lisbona" perquè vivim a la mateixa península. Us parle de la llengua escrita, és clar! Si em permeteu la befa el portugués sembla castellà del segle XIV!
Així les coses, els occitans conscienciats han fet tanta lectura en català que molts creuen que deu ser el mateix per al comú dels catalanoparlants nadius que deuen ser encara uns 6 o 7 milions com a primera llengua més o menys catalanyolitzada.
La frustració farà que diguen que el català és un occità hispanitzat sense veure's la gepa (la fraseologia, ai la fraseologia!) quan empren sovint un occità afrancesat.
I no, clar que no, no m'he ficat ara en qüestions d'estilística perquè el català malda per mantenir una estilística pròpia del segle XIX ençà (menys influïda pel castellà que l'occitana pel francés). L'estilística dels escrits en occità contemporanis semblen eixits de la Sorbonne. Per a un universitari "espanyol" es fa un poc costós.
Llegir una llengua romànica meridional -el francés costa un poc més- és fàcil.
La proximitat entre català i occità no la nega ningú. Tampoc les grans diferències que observe entre escriptors gascons diversos cosa que no em passa gaire amb llenguadocians. No haurien de tenir un bon estàndard gascó i posar-s'hi d'acord? Els llenguadocians són els únics que semblen haver-se posat una miqueta d'acord a l'hora de crear un estàndard per "regional" que siga. Els meus provençals els deixaré de banda amb llurs dues grafies i subdialectes escrits a 20 km de distància. He d'escriure provençal marítim o rodanenc?
Podria seguir. Crec que alguna mena de pan-occità deu ser possible a Occitània. Els valencians, catalans i balears tenim un mateix diccionari. Tenim una història diferent. Mots que es deien fa segles han tornat a la vida i ens permetem, fins i tot, d'exportar valencianismes o balearismes a Catalunya malgrat que el pes de Barcelona siga tan fort.
Així, h ha valencians que es queixen de "barcelonismes" que s'han dit sempre en comarques valencianes perifèriques del sud i del nord. Jo sóc de la més meridional de totes.
Sense promiscuïtat dialectal no hi haurà futur. És un bon consell i més encara en una llengua oral residual. Podreu mantenir tota la morfologia i alguna sintaxi secundària que vulgueu. A mi m'agrada que un gascó escriga a la gascona! O un provençal a la provençala! Ara, hem de matar el missatger (occir seria un arcaïsme per a nosaltres) perquè pensem que s'ha atrevit a escriure un mot gascó a Niça?
Jo, per exemple, pense i escric en un estàndard valencià de la llengua catalana. Parle en dialecte de 1950 amb una gran part de les meues coneixences. Cal ser de casa o un especialista per observar les petites diferències escrites que ens menen a la convergència intracatalana. És veritat que les diferències són lleus. A l'escrit encara ho són més. Se'n diu un mercat lingüístic.
#53 Se vos agrada de o creire… vos daissi als vòstres sòmnis.
#52 E be non, ontologicament lo catalan que s'ei beròi aluenhat de l'occitan e lo gascon qu'a un ADN pròpi. Adara, mentaver-las lengas d'ua familha de lenga occitano-romana ( o romano-centrau) o dialèctes d'ua lenga occitana larga atau qu'ei un ahar de convencion e de shoès pragmatics. De tota mòda, que calerà hornir explics en suberpés quan se tracti deu catalan e deu gascon.
#49 Mas ont avètz aprés a legir ? Non escrivi que son tres lengas, escrivi que son tres domanis d'una meteissa lenga… l'Occitan ! E que politicament — e non pas ontologicament — lo catalan s'es auto-definitr coma una lenga a despart.
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari