Demest los debats subre cossí bastir una societat mai resilienta aprèp la crisi del Coronavirus, lo concèpte de bioregion es portat dins lo monde per un movement plan mai larg que los ecologistas mas sembla contrariar los intellectuals jacobins dels mèdias franchimands.
 
Lo bioregionalisme pren son aviada en Califòrnia a la debuta de las annadas 70 dins l’idèa de crear una societat ecologica. En 1975, Ernest Callenbach publica Ecotopia, un roman ont una region del nòrd de la Califòrnia fa secession de la rèsta del país per viure mai en adeqüacion amb la natura. A la meteissa epòca, los bioregionalistas californians prepausan d’organizar «Cascadia», una region independenta al nòrd-oèst dels Estats Units. L’idèa màger del bioregionalisme es d’arrestar de pensar global, e de reorganizar los nòstres mòdes de vida, las nòstras sorsas d’alimentacion, la nòstra produccion d’energia a d’escala localas, las bioregions. Las bioregions pòdon se descompausar en bioregions mai petitas mai adaptadas à la proximitat.
 
Una bioregion non es pas lo resultat de guèrras de conquistas, mas es un territòri que se caracterisa per sas formas de vida, sa topografia, son biotòp. L’escala emblematica de la bioregion es la conca definit per l’espaci geografic alimentat per un cors d’aiga, amb generalament una complementaritat naturala de la vegetacion e dels èssers vivents que i vivon a l’estat natural. Çaquelà, los limits d’una bioregion son fosques, amb d’interpenetracion amb las vesinas.
 
Per la preséncia umana istorica, una bioregion es definida per de critèris a l’encòp naturals e culturals. Per l’identificar, òm se pòt demandar quinas relacions, umans, animals e vegetals an nosadas a aquel endreit. Los ligams culturals que los òmes an tescuts amb lo territòri qu’abitan an tanben lor importància. L’estudi de tribus amerindianas mostrèt que lor reparticion sul territòri seguís de bioregions, que posavanlors mejans de subsisténcia de manièra durabla de lors territòris.
 
Lo patrimòni e las manièras d’abitar an tanben lor importància. En 2014, l’arquitècte italian Alberto Magnaghi integrèt lo bioregionalisme dins lo concèpte de bioregion urbana. S’es interessat a l’istòria de comunas italianas, compilant lo patrimòni, lo folklòre, e de las recèrcas suls espleits utilizats en agricultura. Los territòris urbans se deurián dedensificar de manièra descentralizada e mens ierarquizada de la vila centre vèrs los borgs periferics. Atal, lo bioregionalisme es una de las proposicions politicas alternativas a la globalizacion capitalistica de l’economia.
 
Aquel concèpte de bioregions correspond als parçans ou comarcas istorics d’Occitània ont los abitants avian trobat un bacin natural de vida, en general dempuèi la preistòria, e que se caracterizava fins ara per una particularitat dialectala. Per exemple, dins los Pirenèus, lo Coseran correspond al bacin del riu Salat e parla una forma especifica de gascon montanhòl. Forma una unitat amb lo Comengés e l’Aranés que correspondon al bacin superior del riu Garona. Son la continuacion de centres economics ancians de pòbles aquitans antics, puèi al territòri de grands mercats istorics medievals. Correspondon tanben al limit d’una vegetacion e d’una arquitectura ligadas al clima oceanic e montanhòl. Seràn benlèu los parçans ont se poiriá bastir de bioregions per una alimentacion locala, per de servicis educatius, medicals e toristics locals, de produccion d’energia locala, en escambis amb de bioregions mai grandas de Gasconha e Lengadòc...
 
Concebre de bioregions en Occitània que non tenon pas compte de la lenga occitana serià una contradiccion absoluta amb l’objectiu, mas tot se pòt imaginar dins una França qu’inculca que la lenga e la cultura i es necessàriament unica. En general, los que promòvon las bioregions an una cultura oberta e an una actitud de simpatia per la lenga occitana. Es ara als occitans de portar la necessitat d’una promocion de la lenga occitana dins las bioregions.
 
En Occitània, lo bioregionalisme se farà en respècte de la lenga occitana.