Al sovent parlat damb elo?
 
Ai agut a fortuna de rescontrar Joan Ansaldi doe vòte. Pui de scambiar per telefòn damb elo. Totjòrn en mentonasc.
 
A prima vòta, a l’ocasian d’un eveniment ona èra presenta a SAHM que s’ocupa de corses en mentonasc, a Mentan. E, mai tardi, dau temps d’un collòqui de l’Acadèmia d’e lengue dialectale de Mónigo en-t o 2009 en Prenchipautat.
 
Me’n aviso en particular dau 2009, que mi, èra dintre un periòd de fen d’e mie analisis en vista d’a sostenença de tèsi sus e característique lingüístique de l’occitan vivaroarpenc parlat de Mentan a La Grava (05) e dau Pimont occitan a Sant Bonet le Chastèl (42). Mi, avia ja enregistrat despui de temps de locutors d’occitan e de Ligurian de Ròia dau departament d’u Arpes Marítimes e acabava damb aquelu d’u Autes Arpes. Per a mia bibliografia avia naturalament notat o travalh d’Andrews James-Bruyn, “Pròva de gramàtica dau dialècte mentonasc». E Joan Ansaldi a aquer moment, preparava a soa futura «Gramàtica dou Mentounasc» publicaia quarques meses après aquela annaia. Me farà d’autra maniera l’onor de mencionar e mie recerque dintre e reference d’a gramàtica soa. Aquer projècte èra novator que l’idèa èra d’ancorar o mentonasc dintre o sen temps en modernizant a maniera de presentar una gramàtica per tocar o mai de mondo en mitan scolaro coma aquelu a u corses per adultes. En aquer sens, Joan fasia un travalh pran pesug, militant per l’avenir de l’occitan d’a vila ona èra naishut. Avia tanben anotat de ponches particulars de lenga, d’elementes que porían pausar de questions o dificultats. Jouan-Louis Caserio n’avia talament en previsian qu’a contunhat a u publicar sota forma de crònique dintre a nòstra revista Ou païs mentounasc.
 
Dintre o fil d’a discussian qu’avia agut damb elo subretot se pausava a questian d’a grafia. Que Andrews scrivia o mentonasc damb una grafia quasi clàssica (dicha tanben occitana, coma o niçard Calvino). E justament Ansaldi scrivia tanben ben en grafia clàssica (a basa gràfica d’orígina) que mistralenca (a basa gràfica francesa). Me recòrdo qu’avíam evocat e trace de grafia occitana dintre a toponimia ona se liege ben [u]: O Fossan a Mentan, Viraron a Sant Anhe, directament de l’occitan O Fossan (pichona fos), Pichan virar /vilar (que aquelu «o» san prononciats coma en grafia occitana). Coma Carnolès a Recabruna.
 
Avíam parlat tanben dau cas de «jh» ([3] en AFI) en grafia clàssica “adaptaia” au mentonasc. Prononciacian coma «j» en francés, scrich «j» damb un «^» sobre en adaptacian locala d’a grafia mistralenca.
 
 
Sal a partir de quora JA s’ese mes o tornat mes a studiar, promòure, crear en mentonasc e pontualament dintre d’autres parlars occitans?
 
Me semelha qu’o sen interès per a lenga occitana es ancian. E aquò comença damb a confrontacian d’a lenga de sa familha dau costat pairal damb aquela de sa familha mairala. A recerca naturala de semelhance, diference e classificacian dintre un/d’ensèm(es) mai larg(ues).
 
Pui a soa situacian, coma protestant studiant a Montpelhièr pui installat a Usès, l’a menat a pausar-se a questian de l’ensèms occitan. De similituds dau lengadocian oriental e dau provençal de Gard damb o sen vivaroarpenc mentonasc familial. E de veire qu’o mentonasc n’ese pròche.
 
E mai, que l’occitan d’u païsòtes entòrn de Mentan, coma paríer aquelu de Pelha e d’e valaie d’u Palhons, san mai pròches dau lengadocian que dau provençal e dau niçard! Per a prononciacian d’e -s de plural tre Sant Anhe, Gòrbs o Castilhon, o manten d’a -l finala sota forma -r, u artícolos definits diferentes au plural (u(jh), ai/a(jh) en rocabrunasc coma en occitan lengadocian (los/loi/lui, las/lai/lei). Mai pròches qu’o ligurian roiasc d’a Briga dintre a soa modalitat de Piàgia (Piaggia). Totun meno luènh, de tota maniera a vòlo d’aucel. Mas me semelha qu’es a partir dau 2000 qu’o travalh de Joan Ansaldi a manifestat o sen mai viu movement entrainant pui a publicacian d’òbre en occitan quarque annaie après. D’autre costat, d’aquer periòde tornava mai facilament a Mentan.
 
Èra un òme dubèrt. Que pensava a divèrses aspèctes d’un problèma per exèmpi. O rapòrt d’a lenga damb o sen statut social.
 
Avia de vòte que i a de mal damb o costat obsessional de cèrtes damb a soa maniera de far de recerca. Coma òme interessat per a filosofia e a psicologia, m’avia subretot parlat d’un genre de cercaire qu’avia una idèa fixa. Un tal tenia a ri portar tota contradiccian per provar que tot o païse mentonasc parlava coma a Mentan. Çò que ja es erronèu. E sobretot que l’occitan mentonasc èra en fach de «genovés occitanizat» (per u (marrits?) niçards o autre fòrce scure, rires). E que i èra ren d’autre, que tot devia anar devèrs un soret sens.
 
N’avia parlat a sa frema, dir qu’aquò o marcava. Quora ai scambiat damb ela au telefòn, après a soa mòrt, avíam evocat cèrtes aspèctes fatigantes d’a recerca, de debates a jamai acabar, de l’agressivitat, coma o cas evocat mai aut.
 
Mentre qu’aquò devia desbocar, au melhor, a la dubertura. Aumeno au respècte mutual. Sperit crestian probàbile.
 
 
U masatges d’a Briga restats italians san o brèç d’una d’e branque de sa familha mairala. Te n’a parlat?
 
Fòra l’evocacian de ligames d’una part damb Sant Anhe e Mentan e d’autra part de ligames damb Piàgia, non m’a parlat d’autres elementes familiales.
 
Per còntra, per aquelu sèmpies ligames, conoissia e doe lengue parlaie. L’occitan vivaroarpenc coma diguèt de per elo dintre a soa gramàtica. A Mentan propriament dich, valent a dir o mentonasc. Mas tanben dintre çò que se sòna per extensian o Païse mentonasc. E mai non se parle mentonasc fòra d’a comuna de Mentan (levat a Carnolès e encara, quaunt meme que sigue un quartíer recent de Recabruna), d’un costat.
 
Avíam parlat dau prenchípio, de l’influença lingüística dau païse mentonasc (tanben e zòne matrimoniale o ona porían anar u abitantes de tal o tal vilatge per de besonhs econòmicos: mercats, mèdico...). Qué ja au masatge de Laguet, a Esa e a Torbia, se ditz “es arribaia, es(e) vengüa, es(e) partia” fins a Mentan (mas plus après u Bauces rosses). Tanben l’utilizacian de l’artícolo “o, a” damb de forme típique de plural “i(s), ai” de Pelha e Morinhet fins a Recabruna “u(jh), a(jh)” e a Mentan (“u, e”).
 
E de l’autre o ligurian roiasc de Piàgia costat mairal.
 
Avia legit o testimoniatge publicat dintre a revista A Vastera ona pilhat o patronim de sa maire e segna Ansaldi-Lanteri. I parla d’a visian qu’an o mondo sus o brigasc cf. “Le hameau de Piaggia. Une identité brigasque sur la défensive”
 
Capishe o brigasc en-t a soa varianta «ciaggiasca» mas u parentes o banhavan coma u autres adultes dintre l’occitan vivaroarpenc d’a soa vita quotidiana: o parlar mentonasc. A vila ona viu. O mentonasc que sa maire a ela a emparat, evocant a modernitat e l’urbanitat, çò a qué respondia ja de tenir d’a ment per o necessari respècte mutual de cada lenga e populacian. Tot en sabent qu’a lenga oficiala e de promocian sociala ese solament o francés. Mas ja, per elo, l’occitan vivaroarpenc de Mentan, o d’autre lueg paríer, ese tanben digne coma o ligurian roiasc d’u masatges da Briga.
 
S’avia de contactes damb o mitan ligurian, semelhavan ligats a u artícolos (en francés) publicats dintre e reviste tocant a Ra Briga e scambiava damb d’autors coma Didier Lanteri. Avia pura un gran nombre de ligames damb o mitan d’a lenga occitana en Lengadòc. Damb mi paríer. Damb l’Institut de studis occitans d’u Arpes Marítimes non sabo. Damb a SAHM de Mentan de segur.
 
Una anecdòta amusanta sus o costat lenga e familha, ai rescontrat per fortuna un militant occitanista dau costat d’Agen sonat Ansaldi que èra dau ban un cosen de Joan.
 
 
I es una conexian entre u ses travalhs de pastor e de professor a la facultat de teologia protestanta e o sen apròche d’u parlars occitans e ligurians d’e soe origine?
 
Essent sensíbile de per mi au corrent protestant, o fach que scrigue en occitan vivaroarpenc o provençal o lengadocian m’a laishat a pensar qu’avia laishat un messatge religiós protestant dintre u ses scriches. Mas coma non ai de formacian teològica non pueisho donar d’idèa quiara sobre.
 
Èra foncierament occitanista, es per aquò qu’a scrich en mentonasc, grafia clàssica (un d’u rares damb Maurici Revelli, quasi ineditat o mi). Çò qu’èra pas totjòrn evident perqué i san totjòrn de ponches d’adaptacian damb l’occitan realizat localament. Coma avia repilhat a scritura sh a son còmpte a l’image d’u gascons. Scríver «d’o» o «dau» coma contraccian de «de + o». Vist qu’en gascon medoquin tanben se ditz «dau» (de + lo) mas se ditz ben [du] e en provençal o grop «au» deven [u] coma dintre ‘quauqua ren’ [kuka’ren] (quarqua ren en mentonasc). Mas èra dubèrt a la grafia mistralenca, scrivia paríer en aquela grafia, e d’autre costat a realizat a soa gramàtica dintre una grafia que non es aquela qu’a causia. Evòca egalament l’avenir d’a lenga en coordinacian damb tot o territòri occitan e per aiçò scriu qu’a grafia clàssica permete un scambi sus una scara mai larga e de maniera mai intercompreensíbila au scrich. Tot en respectant e fasent víver l’autra grafia. Qué bèlo messatge de patz.
 
Crego qu’a respòsta non poe èsser dirècta. Mas o ponch de partença, coma per a lenga, es encara Mentan. Per o sen statut de vila, dubèrta sus o mondo despui totjòrn mas encara mai despui l’efièch Riviera damb u riques ivernantes qu’a favorizat a curiositat d’Ansaldi. I èran de numeroses tèmpios protestantes o anglicans a Mentan. E mai una glèisa ortodòxa. De qué satisfaire a soa curiositat religiosa crestiana. Coma aquela per a lenga occitana, dintre a modalitat de Mentan de preferença.
 
Daumatge qu’a soa mòrt ague acorchit nòstres scambis totjòrn dubèrts e corales, lançant de piste de travalh. Non sabo nan s’avia travalhat sus o rapòrt entre a lenga e a liturgia. Sus a stòria d’u protestantes occitans pertocant a soa lenga, d’u vaudeses de Pimont a u protestantes bearneses. Ni sus a stòria dau Comtat de Ventemilha e a Vigueria de Ventemilha anant fint a l’auta val d’a Vesubia en passant per l’auta valaia d’u Palhons. Penso que se poreria discutar encara se fossa totjòrn viu. E travalharia totjòrn, qu’a redempcian se fa ja en començant coma aquò: “a fe sensa òbra ese mòrta!” (la fe sens òbra es mòrta, devisa de l’Institut de studis occitans).