L’arròp es pas en realitat una confitura; las confituras son de preparacions doças que la frucha s’i met copada e ne sortís confida mas relativament solida. Es pas tanpauc una marmelada, qu’es una pasta fòrça espessa (puslèu solida, de mercé a la pectina de qualques fruches). L’arròp, que siá de most o de frucha, es un liquid. Fòrça espés, pr’aquò —la dicha populara valenciana fa: “El qui les passa estretes, sua arrop i talladetes” (Lo que viu l’estrechor, susa arròp e talhadetas)—, mas liquid, e mai prèp dels siròps que quicòm mai. Prèp quitament del ponch de vista lingüistic, per çò que arròp e siròp an una raiç etimologica semblanta.
 
‘Arròp’ deriva de l’arab ar-rubb e ne garda lo meteis significat: ‘chuc de frucha cuècha fins que venga espés’. Es pas que siá originari de l’Orient, per çò qu’es conegut per tot dins los païses tradicionalament viticultors e dins Lo Satiricon de Petròni podèm legir que dins la Roma de l’epòca lo servissián amb lo formatge tendre, aital coma fasèm nosautres ara amb la mèl e lo recuit (recuècha) o lo mató (brossat), mas en causa segurament del prestigi de la confitariá araba aquela denominacion es la qu’a fach camin en Païses Catalans, malgrat que dins una brava partida de la Catalonha Nòrd se nomme ‘raïmat’, una votz parallèla al rasimat emplegada pels occitans; aquel raïmat se mençona dins la cançon populara ‘Joan del Riu’:
   
En mai de l’arròp de most, qu’es lo mai conegut e presat, es tanben fòrça corrent lo de figas, que lo fasián ja los arabis. Dins un libre de cosina ispanomaugrabin del sègle XIII, tradusit en castelhan per l’arabista Ambrosio Huici Miranda, i a tres recèptas d’arròp; l’una es de codonhs, una autra es de miugranas e l’autra es de figas:
   
Lo poèta oriolan Miguel Hernández lo mençona dins una poesia que pòrta per títol ‘Levante’, que ne revirarem la primièra partida:
   
Apareis tanben dins la poesia ‘SIESTA mayor’, del meteis autor; ne revirarem un quatrin:
   
I a tanben aquel que barreja rasims e figas, e dins qualques luòcs ne fan amb d’autres fruches, coma amb de dàtils dins lo Bas Segura (tanben d’origina aràbia), amb de figas de Barbariá a Menòrca, amb d’arbòças en Empordan e a la Selva o amb de chuc de carróbias bolhidas en Naut Palància e dins lo Camp de Morvèdre, per çò que las carróbias fan un gost fòrça agradiu e se las manjam pas es perque an pauca de mica; sens comptar aquel que se fa amb de mèl un pauc de pertot, mai conegut per idromèl. De quina classa que siá, es totjorn acompanhat de frucha talhonada, las ‘talladetes, coma las sonam en País Valencian.
 
A Valéncia a totjorn agut fòrça reputacion l’arròp de Benigànim, que los arropièrs d’aquela vila de la Val d’Albaida fasián venir amb de carris o de biaças fins al “cap i casal” e lo vendián per carrièras al crit d’’Arrop i tallaetes!”, generalament a l’entorn de Nadal. Dins la poesia ‘Roses de dacsa’ (muscardinas) de Teodor Llorente, se mençona l’arròp de Benigànim; ne revirarem qualques vèrses:
   
Aqueles vendeires èran coneguts pertot, non solament a Valéncia, coma o ditz Joan Amades dins Costums i creeences:
   
Ai pas pogut trobar dins cap de diccionari la votz “falzetes”, mas nos cal supausar que se devián referir a las talhadetas[5].
 
Puèi qu’a la dintrada de las vilas i aviá los “buròts[6]“, que qualques unes avèm conegut encara, de còps que i a se passavan de causas coma las que relata una poesia publicada dins lo setmanièr La Nova Traca del 12 d’agost de 1894; portava per títol ‘Consumos’ (consumacions) e fasiá aital: