Opinion
La dedicacion, lo dedicadís
La dedicacion es un mot plan sovent mautractat dins los diccionaris occitans que son en circulacion uei lo jorn. I trobam de las formas tròp nombrosas e plan contradictòrias coma la dedicacion, lo dedicadís, la dèdica*, la dedicaça*, la dedicàcia* e la dedicatòria*. Sei segur que vosautres, chars legeires, en granda majoritat, avètz agut balançat coma ieu entre aquestas formas diferentas.
Aura, emb un pauc d’experiéncia, e après una analisi detalhada, pòde arribar a la conclusion que la forma mai normala en occitan es la dedicacion (e eventualament lo dedicadís). Sei pas lo primier a o dire, quò quí es ja çò que preconizan los diccionaris de Mistral, Alibèrt, Molin e Ubaud per exemple. La situacion confusa entre de las formas multiplas ven de quauques autres diccionaris que s’acòrdan pas entre ilhs.
La dedicacion es la forma mai constanta e mai solidament atestada en occitan, dempuei l’Edat Mejana dusca a nòstra epòca. Ven simplament dau latin dedicatio ~ dedicationis, e pus precisament dau cas acusatiu dedicationem, e quò es un mot de formacion culta (o sabenta). D’autras lengas romanicas utilizan de las formas similaras: en catalan la dedicació, en espanhòu la dedicación, en italian la dedicazione e plan rarament en francés la dédication.
Lo dedicadís (en vivaroaupenc lo dedicaís) es una forma esporadica que Mistral atribuís a Carcin. Mistral e Ubaud l’enregistran au costat de la dedicacion. Crese que se pòt acceptar. Quò es un mot corrèctament format que ten lo vèrb dedicar e lo sufixe ‑adís. Sa sola variacion dialectala escricha serà en vivaroaupenc, ont ‑adís passa a ‑aís.
La dèdica* se tròba dins quauques diccionaris de l’occitan niçard. Es evident que ven de l’italian la dedica [la ˈdɛdika], qu’es un derivat deverbau dau vèrb italian dedicare. Lo tipe la dedica es limitat a l’italian ont coexistís emb la dedicazione, emb de las nuanças de sens. Las autras lengas romanicas utilizan pas la dedica e i a pas de rason de gardar quò quí en occitan. En niçard, l’usatge de la dèdica* es una marca de subordinacion non necessària a l’italian.
La dedicaça* e la dedicàcia* son de las còpias servilas de la forma francesa la dédicace. Òr, aqueu tipe francés es exclusiu dau francés e se tròba gaire dins las autras lengas romanicas de granda difusion. S’explica en francés de la maniera seguenta: lo prenguèron au latin dedicatio, exactament aitau, au cas nominatiu. En occitan artificiau, la forma rara la dedicàcia*, emb la terminason ‑àcia, se pren una faussa aparéncia de mot sabent mas correspond pas a la mendre forma latina.
La dedicatòria* deriva d’un adjectiu rar mas possible que seriá dedicatòri ~ dedicatòria. Pr’aquò, l’usatge de la dedicatòria coma nom femenin es tipic dau catalan (la dedicatòria, la dedicació, emb de las nuanças de sens) e de l’espanhòu (la dedicatoria, la dedicación, tanben emb de las nuanças de sens). I a pas de tradicion fòrta de la dedicatòria* en occitan e, donc, quò es pas una forma recomandabla ni tradicionala chas nosautres.
En resumit, quitament se lo dedicadís es acceptable, quò es sustot lo mot la dedicacion qu’a un usatge fòrt e constant en occitan e que deu englobar totas las nuanças de sens seguentas:
Aura, emb un pauc d’experiéncia, e après una analisi detalhada, pòde arribar a la conclusion que la forma mai normala en occitan es la dedicacion (e eventualament lo dedicadís). Sei pas lo primier a o dire, quò quí es ja çò que preconizan los diccionaris de Mistral, Alibèrt, Molin e Ubaud per exemple. La situacion confusa entre de las formas multiplas ven de quauques autres diccionaris que s’acòrdan pas entre ilhs.
La dedicacion es la forma mai constanta e mai solidament atestada en occitan, dempuei l’Edat Mejana dusca a nòstra epòca. Ven simplament dau latin dedicatio ~ dedicationis, e pus precisament dau cas acusatiu dedicationem, e quò es un mot de formacion culta (o sabenta). D’autras lengas romanicas utilizan de las formas similaras: en catalan la dedicació, en espanhòu la dedicación, en italian la dedicazione e plan rarament en francés la dédication.
Lo dedicadís (en vivaroaupenc lo dedicaís) es una forma esporadica que Mistral atribuís a Carcin. Mistral e Ubaud l’enregistran au costat de la dedicacion. Crese que se pòt acceptar. Quò es un mot corrèctament format que ten lo vèrb dedicar e lo sufixe ‑adís. Sa sola variacion dialectala escricha serà en vivaroaupenc, ont ‑adís passa a ‑aís.
La dèdica* se tròba dins quauques diccionaris de l’occitan niçard. Es evident que ven de l’italian la dedica [la ˈdɛdika], qu’es un derivat deverbau dau vèrb italian dedicare. Lo tipe la dedica es limitat a l’italian ont coexistís emb la dedicazione, emb de las nuanças de sens. Las autras lengas romanicas utilizan pas la dedica e i a pas de rason de gardar quò quí en occitan. En niçard, l’usatge de la dèdica* es una marca de subordinacion non necessària a l’italian.
La dedicaça* e la dedicàcia* son de las còpias servilas de la forma francesa la dédicace. Òr, aqueu tipe francés es exclusiu dau francés e se tròba gaire dins las autras lengas romanicas de granda difusion. S’explica en francés de la maniera seguenta: lo prenguèron au latin dedicatio, exactament aitau, au cas nominatiu. En occitan artificiau, la forma rara la dedicàcia*, emb la terminason ‑àcia, se pren una faussa aparéncia de mot sabent mas correspond pas a la mendre forma latina.
La dedicatòria* deriva d’un adjectiu rar mas possible que seriá dedicatòri ~ dedicatòria. Pr’aquò, l’usatge de la dedicatòria coma nom femenin es tipic dau catalan (la dedicatòria, la dedicació, emb de las nuanças de sens) e de l’espanhòu (la dedicatoria, la dedicación, tanben emb de las nuanças de sens). I a pas de tradicion fòrta de la dedicatòria* en occitan e, donc, quò es pas una forma recomandabla ni tradicionala chas nosautres.
En resumit, quitament se lo dedicadís es acceptable, quò es sustot lo mot la dedicacion qu’a un usatge fòrt e constant en occitan e que deu englobar totas las nuanças de sens seguentas:
— “Omenatge de l’autor d’una òbra a una autra persona per mejan d’una mençon imprimida sus l’òbra.”
— “Omenatge de l’autor d’una òbra a una autra persona per mejan d’una mençon manuscrita e personalizada sus l’òbra.”
— “Omenatge de l’autor d’una chançon a una autra persona per mejan d’una paraula pendent un concèrt, au començament de la chançon.”
— “Acte de dedicar un temple, una glèisa o un autre edifici religiós.”
— “Fèsta liturgica commemorativa de la consagracion d’un temple.”
— “Dins un temple, inscripcion que ne relata la consagracion.”
— “Omenatge de l’autor d’una òbra a una autra persona per mejan d’una mençon manuscrita e personalizada sus l’òbra.”
— “Omenatge de l’autor d’una chançon a una autra persona per mejan d’una paraula pendent un concèrt, au començament de la chançon.”
— “Acte de dedicar un temple, una glèisa o un autre edifici religiós.”
— “Fèsta liturgica commemorativa de la consagracion d’un temple.”
— “Dins un temple, inscripcion que ne relata la consagracion.”
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
I a pas cap de comentari
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari