Se digui «aranés» o «lengua aranesa», toti sabem que me referisqui ara varianta dera lengua occitana caracterizada pera forma de parlar-la ena Val d’Aran. Non auem dobtes, parlam era madeisha lengua qu’emplegauen es trobadors e que s’a mantengut ena tresau part meridionau de França e en quauques valades deth Piemont italian.
 
Era Lei der occitan de 2010 ac deishe clar: «occitan, aranés en Aran». E açò que poderie interpretar-se coma qu’ena Val d’Aran podem parlar d’aranés sense confusion, es juristes diden, qu’en Catalonha, se pòt parlar d’ «aranés» o d’ «occitan», entà designar aguesta lengua; son sinonims.
 
Ara ben, era dificultat sorgís quan er emplec dera paraula «aranés» se hè extensiva ara denominacion «lengua aranesa» en oposicion a lengua catalana, a lengua castellana, a lengua francesa e a lengua occitana. Eth problèma ven quan volem dar ara forma de parlar dera Val d’Aran era madeisha nivelacion lingüistica qu’as lengües vesies. Ei domatge, mès aguest emplec, damb aguesta ideologia, ei en procès creishent per Occitània e Catalonha. I a un posicionament sociau preocupant de possar er emplec d’ «aranés» e de «lengua aranesa» en detriment dera sua corrècta denominacion «occitan» e «lengua occitana». Ac hèn entà trincar damb era referéncia, entà hèr un espaci lingüistic reduït, de facil contròtle, e entà non auer de hèr interpretacions d’ua lengua mès rica, mès complèta... però mès dificila. Ac hèn per comoditat... «Ei qu’auem pòur que se pèrde era denominacion d’ aranés», diden. Aguesta pèrta ei impossibla mentre era Val se’n digue Aran. Es qu’açò hèn saben qu’atempten contra era conservacion dera lengua. Ua lengua d’un territòri de 10 000 persones non a es recorsi, entara sua conservacion, coma era d’un de 13 milions. Li falte massa critica. Es que renoncien ara denominacion d’ «occitan» atempten contra era lengua, e tanben contra era varianta. Van contra era lengua occitana tota, però tanben contra era varianta aranesa. Hèn de «blavèros».
 
Joan Coromines, eth lingüista, que comencèc es sues recerques ena Val d’Aran (concretament en Les) e desvolopèc un destacable amor ar aranés, escriuec ara sua mare (qu’ère hilha de Martres de Ribèra, Occitània), en ua des sues longues estades d’estudi que passaue en Vilamòs. Li diguie atau: «Mare... er aranés, non ei un parlar solitari, senon un des innombrables dialectes gascons; un de tanti, un shinhau mès blos (per açò m’interèsse) però en estreta relacion damb es vesins... eth mèn trabalh sonque pòt interessar ena mesura ena que constribuisque a determinar era fesomia deth gascon; que quate pastors d’un rebrèc deth Pirinèu coneguen un mot o un aute ei ua causa indiferenta». Era lengua nòsta, era nòsta forma d’expression locau, non interèsse ad arrés (o a ben pògui) se non ei coma part dera lengua occitana.
 
En 2008 eth President dera region Provence-Alpes-Côte d’Azur reclamaue ath Govèrn francés eth reconeishement de «lengua provençal» diferenciada dera «lengua occitana». Aguest moviment «provençalista» ei equivalent ath moviment «blavèr» de Valéncia. Son antioccitans, talament coma es blavèrs son anticatalans. Era Ministra de Cultura, Christiane Albanel, ena Assemblada Nacionau francesa, en mes d’abriu de 2008 li contestèc que «er occitan ei ua lengua damb diferentes variantes dialectaus entre es quaus eth provençau. Cada varianta ei era expression plena e sancera, qu’existís a trauès des sòns components. Jos era denominacion englobanta de provençau, i a ua vision unitària dera lengua, des Aups as Pirinèus, que Mistral exprimie... Naturaument era libertat d’expression s’aplique aciu coma per tot, e es locutors pòden liurement nomentar era lengua coma volguen». Subscriuem aguesta responsa dera ministra d’un Govèrn que non protegís er occitan, però que non vò hèr declaracions d’ignorància, ne de manca de coneishement. Podem dider-li «provençau», «occitan» o «aranés» s’auem en compde que parlam d’ua soleta lengua naturau d’un territòri de pròp de 200 000 quilometres carrats, damb multiples variantes e damb mil ans d’istòria. Però, sonque i a ua lengua! Ua! Damb moltes expressions.
 
E totun, finalament, mos quedam, per clarificadora, per mor que non pòrte confusion, damb era correccion que hec ara seguida. En 2009 era madeisha Ministra, ena Assamblada Nacionau, rectifiquèc, era sua declaracion de 2008, en tot díder «...eth Govèrn desire mantier era denominacion occitan o lengua d’òc enes tèxtes nacionaus, tot afirmant e protegint era unitat d’aguesta lengua, rica dera sua grana diversitat dialectau».
 
Ac ditz Joan Bodon, e Mans de Breish ac reproduís fòrça ben, en los Carbonièrs de la Sala: èm «occitans sense sabé’c»
 
Didem-li occitan! Didetz-li occitan!