En 1576, l’occitan Esteve de La Boetiá, nascut a Sarlat e grand amic de Miquèl de Montanha, publica son «Discors de la servitud volontària». Pausa lo principi de çò que se ditz uèi la desobesissença civila coma mòde d’accion que permetrià de copar las cadenas de la dominacion.
 
En 1730, a Pranles en Vivarés, per far pression subre son fraire, pastor uganaud clandestin, l’intendent del rei fa arrestar Maria Durand e son òme. Es empresonada 38 annadas a la Torre de Constança a Aigas Mòrtas. L’inscripcion “RESISTER” gravada sus lo relaisset del potz de la preson li es atribuïda. Simboliza la resisténcia dels protestants occitans.
 
En 1790, la revolucion francesa, iniciada en Occitània, torna autorizar lo culte Protestant e restituís los bens materials confiscats als eretièrs dels uganauds caçats d’Occitània.
 
En 1794, en seguida dell Rapòrt subre «la necessitat e los mejans d’avalir los pateses e d’universalizar l’usatge de la lenga francesa», o Rapòrt Grégoire, de 1794, l’estat francés adutz una politica d’espandiment del francés e de destruccion de las autras lengas de França, que continuarà de regim en regim, sempre centralistas.
 
Dempuèi 1794, los occitans de França que vòlon defendre la lenga e la cultura occitana son en resisténcia contra la volontat politica de l’estat.
 
En 1854, la creacion dau Felibritge es un brave acte de resisténcia passiva occitana a l’entorn de Frederic Mistral fàcia a l’interdiccion de mai en mai fòrta per l’estat francés de l’occitan dins l’educacion publica, la cultura e l’espaci public.
 
En 1945, la fondacion de l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) s’inscriguèt dans la resisténcia occitana armada a la collaboracion de l’estat francés.
 
En 1958, fàcia a la resisténcia dels pòbles colonizats de l’empèri colonial francés, la republica es proclama indivisiblaamb un regim presidencial encara mai centralista.
 
En 1992, lo francés es proclamat lenga de la republica, al mespretz de las autras lengas de França.
 
La resisténcia es l’accion de resistir a una autoritat, de s’opausar a çò que non s’apròva pas. Per los filosòfs contemporanèus, intrar en collision frontala amb las poténcias qu’asservisson, servís qu’a afermir lor poder. Resistir a una autoritat arbitrària demanda de subtilitat per li escapar, quitament en se plaçant al dessús d’ela.
 
Uèi, la resisténcia occitana passa per la contractualizacion lenta d’escòlas Calandretas o la negociacion dificila per l’obertura d’escòlas bilingüas amb l’educacion nacionala francesa, la demanda permanenta per un finançament regional digne per lo Congrès, lo CIRDOC o l’ÒPLO. Es lo trabalh benevòl dins las ràdios occitanas, dels artistas occitans e de tant d’autres associacions occitanas tal coma lo nòstre Jornalet. L’oposicion jacobina, e mai d’occitan integrats dins lo sistèma politic francés es fòrta, tal coma lo cònsol de Rodés per l’Estivada o lo director de «France Bleu Occitanie» que vòlon fòrabandir la cultura e la musica occitana.
 
Ça que la, en Euròpa democratica, lo concèpte de resisténcia democratica o de desobesissença civila fàcia a las discriminacions o la destruccion de l’environament apareis coma positiu per una part de la populacion. Coma las mesuras institucionalas per salvar l’occitan progrèssan lentament, las accions concrètas al nivèl del individus o de las associacions, e mai la desobesissença civila apareisson necessàrias per que las causas evoluïscan sul terren.
 
La resisténcia nacionala occitana es un acte democratic per tornar establir la diversitat lingüistica e culturala de França, Espanha e Italia.
 
Aquela resisténcia nacionala occitana es una necessitat democratica per los occitanistas e pòt aver lo sosten de totes estatjants d’Occitània estacats a la defensa dels dreits democratics de totas e totes.
 
 
 
 
Nòtas:


— Marie Durand 1712 1776
 
— Comment résister à l’autorité en 5 leçons (philosophiques)